Blogs vila-realencs

PER UNA SOLUCIÓ AL SÀHARA OCCIDENTAL

La Laia sempre es ficava en embolics. Havia quedat amb dues amigues per beure i celebrar que… bé, a aquelles hores de la nit ja havia oblidat quin havia estat el motiu de tan sobtada celebració, però, mentre arrugava el front, intentant sense èxit recordar-ho, es deia que a bon segur que en devia de ser un de ben gros. Quedar un dimecres la nit!!

—Vinga va, encetem la botella d’absenta!— resolgué finalment, cridant les seues amigues des del balcó de l’apartament.

—Estàs segura? Mira que és forta…

—I tant que n’estic!— rigué la Laia.

Dins el saló la música es sentia tan forta que amb prou concentració podia seguir la conversa de les seues amigues. Es dirigí a l’alacena. Allí hi guardava, darrer d’uns gots altes i amples de vidre, una caixeta, “el seu cofret”, com li agradava dir-li, que contenia tres xicotets gots, totalment decorats amb lletres d’or aràbigues, gots que havia comprat en un zoco feia ja quasi dos anys. Dins la caixa, de fusta fosta i treballada artesanalment, els gotets estaven curosament embolcats amb un pany suau, que la Laia solia recórrer amb la punts dels dits cada volta que obria la caixa.

La Laia eixí de nou al balcó, es llevà la camiseta, i mig nua, contra la barana, encengué una cigarreta. Fora la nit dormia; els blocs d’apartaments de davant eren completament foscos: cap llum ni remor de televisor encés. Observà el carrer en silenci. Cap vehicle a la carretera, que recta i grisa es desapareixia en direcció al poble.

Aquella nit fins i tot el mar semblava no voler molestar tota aquella quietud. Ni la mes lleugera brisa acaranova la pell de la Laia, que havia començat a ventar-se, distretament, amb la palma de la mà.

Apurà la darrera calada i apagà la cigarreta con el metall de la barana; i alçant el braç per damunt el seu cap, amb l’índex i el polze formant una immòbil pinça, deixà caure a terra la cigarreta des de la cinquena planta; i sense moure’s, contenint la respiració, tenia la impressió que un invisible fil anava desenrollant-se des de la pinça acompanyant la cigarreta, i que, en qualsevol moment, amb un gest enérgic, podria retindre la caiguda i invertir el procés.

Tres o quatre tímides espurnes sostragueren la Laia del seus ensismismament. Les seus amigues ja havien tret l’absenta que havien passat a refredar del congelador i se la miraven entre rises.

—Mare quina calor! Acabaré despullant-me del tot— rigué ella també.

Les dos amigues eixiren també al balcó corregades amb el tremolosos gotets, plens de licor.

—Apa! No sé si açò t’ajudarà a refrescar-te, Laieta.

—Hmmm, sembla fresquet i… quina oloerata mes anissada!

—Salut!!— cridaren alhora.

El brindis sonà amb estrèpid en mig la nit, atravessà el carrer i tornà rebotat del negre edifici de davant; mentrestant les tres amigues alçaren els gotets i engoliren, amb complicitat, el transparent líquid: el somriures es transformaren en ganyotes i la Laia notà com una ona de calor s’extendia ràpidament des de la seua gola cap a l’estòmac.

—Ondia, com crema!— rigué com va poder —De què dimonis ho faran?

—El que jo no sé, Laia, es com dimonis farem per acabar-nos la botella.

—Poquet a poquet, xica!

—Però tu saps quina hora és? D’ací no res es farà de dia!!

—Ostres, no sé qui tindrà ganes demà d’anar a treballar— tornà riure la Laia mentre servia la següent ronda.

Per poder repartir el regal als xiquets d'APA, de 3er, 4rt, 5e i 6e, estarem en l'escola el...

Fer tirolina consisteix en posar-se uns arnesos, penjar-se d'una corda i deixar-se anar cap avall fins aplegar a un punt...

Fer tirolina consisteix en posar-se uns arnesos, penjar-se d'una corda i deixar-se anar cap avall fins aplegar a un punt...

VERSIÓN ORIGINAL DEL ARTÍCULO DE OPINIÓN PUBLICADO EN EL PERIÓDICO MEDITERRÁNEO TRAS LA VICTORIA EN HUELVA

 

Para los que tuvieron ganas de brincar y agitar sus bufandas en la plaza mayor y no pudieron porque tres años después continúan las obras. Para quienes pensaron darse el típico chapuzón en la fuente de la plaza y se acordaron que ya no tenemos y posiblemente no tendremos nunca más.  Para quién como alternativa, estuvo tentado de lanzarse a la acequia mayor dándose cuenta que nos la han vallado toda.

Para los que andaban buscando un andamio preparado para festejar la consecución del subcampeonato de liga, y los únicos que encontraron instalados eran los de la Iglesia Mayor, el campanario, y el Almacén de Cabrera.

Para aquellos que necesitando exteriorizar su euforia y emoción conectaron con la televisión pública autonómica queriendo saber cómo se vivía el histórico momento en Huelva y se encontraron con un gran despliegue técnico y humano pero en Mestalla e intentaron solidarizarse con el resignado y solitario Xavier Rubert haciendo lo que buenamente podía y le dejaban.

Para quienes traicionando sus más firmes convicciones de sentimientos futbolísticos no pudieron evitar extender sus brazos y besarse el anillo al mismo tiempo que Raúl lo hacía sobre el césped del Bernabeu, porque ese gol significaba lo mismo o más que el de Nihat o el Guille Franco.

Para todos ellos,  siempre nos quedará la imaginación. Es algo que nada ni nadie nos lo podrá impedir. Como decir que un día fuimos subcampeones.

MOCIÓ FONS DE COOPERACIÓ MUNICIPAL

Des de fa segles, la societat valenciana majoritàriament optà per viure en centres urbans deixant l’horta o els masos. Per tant, els municipis esdevingueren en vertaders protagonistes de la ciutadania i un nexe d’unió entre la indústria i el camp, d’aquella societat camperola que passà a ser urbana i en molts llocs industrials.