Escrito por maderadeiroco el 3 de Septiembre del 2010 en maderadeirocoNo se permite comentar sobre esta nota
La semana pasada prometimos que explicaríamos la ruta del río Lucena, así que si queréis hacerla podéis salir desde el mismo pueblo o acercaros por la CV-1740 que discurre paralela al cauce del río. Nosotros salimos desde el mismo pueblo, descendiendo por el Camí de La Solana en dirección a La Badina, paraje repleto de pequeñas pozas que crean una serpenteante piscina natural. A partir de ahí seguimos el curso del río por el sendero que constituirá la Futura Ruta dels Molins hasta el Toll de Carlos, poza que surge cual oasis entre densos matorrales y cañizales, donde no pudimos evitar el primer bañito del día... Proseguimos la marcha ascendiendo por senderos hasta la CV-1740, y nos adentramos por esta carretera hacia la zona del nacimiento del río. Durante el trayecto a pie por carretera la dureza del asfalto quedó compensada por lo pintoresco de la zona del cauce del río, repleta de masías, huertos y un sin fín de detalles curiosos que nos mantuvieron distraídos. El asfalto de la CV-1740 llega a su fín en el Mas de Llorens, a partir de aquí seguimos por pista hasta pasado el Mas de Galapo, donde cogimos el primer desvío a la derecha, pista que nos condujo hasta el recóndito Molí del Ros, área del río de gran belleza, con una gran cavidad y varias cascadas y bañeras naturales labradas por la fuerza del agua a lo largo del tiempo. Totalmente recomendable!! A partir del Molí del Ros subimos río arriba por dentro del mismo cauce, y seguimos encontrándonos con pequeñas cataratas, con más piscinas naturales,etc...Cada 100 metros el paisaje parecía cambiar, pasábamos de zonas de aguas tranquilas y poco profundas a zonas escarpadas con bellas pozas de gran profundidad, los únicos que nos siguieron durante todo el recorrido fueron los pequeños insectos zapateros, extensas colonias de pequeños moluscos, y varias familias enteras de barbos. La temperatura del agua también iba bajando a medida que nos acercábamos al nacimiento, y el cauce del río iba poco a poco complicándose, no tanto por la profundidad sino por el aumento de diámetro de las piedars del fondo, las cuales hicieron realmente difícil el trayecto en su último tramo.
Escrito por maderadeiroco el 2 de Septiembre del 2010 en maderadeirocoNo se permite comentar sobre esta nota
A muchos les gustaría preguntarle a estos espejos ¿quien es el más bello o la más bella?. Lladró, la marca de la porcelana artística, lanza una colección de espejos inspirados en el rococó, pero a la vez con un rediseño que invita a fusionarlo con estilos muy contemporáneos, modernos o tal vez, para dar un saltito, un ambiente bien clásico.
Un total de 6 formatos y 6 versiones decorativas dan la posibilidad de 36 versiones con unos colores increíbles y la exquisitez de la porcelana más fina.
Os dejamos un enlace, eso si..... series limitadas!!!!
Escrito por Bloc Vila-real el 2 de Septiembre del 2010 en Bloc Vila-realNo se permite comentar sobre esta nota
MOLÉS: LAJUNTAMENT POT DEMANAR SUBVENCIONS A FONS PERDUT PER TAL DE RENOVAR LENLLUMENAT DE MANERA GRADUAL SENSE QUE AQUEST SIGNIFIQUE UN INCREMENT DE LA DESPESA I AL MATEIX TEMPS OPTAR PER UN ENLLUMENAT MEDIAMBIENTALMENT CORRECTE
Palau de La Pola, a la partida de Sant Gregori i a escases passes de les Alqueries de Santa Barbera de Borriana.
Aquest palau va ser manat a construïr per la filla de Josep Polo de Bernabé (Quartell 1812), prohom de Vila-real que va instaurar el cultiu de cítrics a la Plana Baixa per transformació de les enormes finques propietat de la familia.
Escrito por Toni Pitarch el 1 de Septiembre del 2010 en Toni PitarchNo se permite comentar sobre esta nota
De tota la gent del meu entorn familiar, potser, he estat el menys implicat a l'hora de col·laborar amb els amics del grup de danses El Raval ja que -ho he de reconèixer públicament- la dansa tradicional no és, ni de lluny, una destresa pràctica al meu abast, ni els meus coneixements sobre folklore i cultura tradicional superen amb escreix allò que podríem anomenar, en sentit figuratiu, els del nivell d'usuari. De tota manera, sí que he col·laborat quan m'ho han demanat i ací en teniu una prova, és a dir, un escrit de l'estiu de 2002, publicat a Lletres de Ball, la revista oficial del Festival Internacional, sota el títol de
RODA EL MÓN I TORNA EL JORN...
Ha plogut bastant des del setembre de 2001, en aquest terra sempre assedegada d'aigua, de racionalitat i de cultura.
Però ja som, de bellnou, a la Plaça Major, expectants per retrobar-nos amb una nova edició del Festival Internacional de Danses -la quinzena-, aplec tradicional que pretén contribuir a preservar la biodiversitat cultural, a globalitzar la solidaritat internacional i a fomentar el benestar entre totes i cadascuna de les civilitzacions que integren l'aldea global.
Aquests objectius, tan ambiciosos d'entrada, es fan realitat cada mes de setembre, fruit d'un treball de tot l'any, mitjançant la tècnica de socialització més antiga, elemental i artística: la dansa. Els components del grup de danses El Raval experimenten una metamorfosi setmanal per esdevindre, de sobte, intèrprets, traductors, relacions públiques, guies turístics, cuiners, hostalers, pares, germans, amics... en definitiva, ambaixadors de Vila-real davant uns centenars de joves vinguts des de tots els racons del món que, al final, acabaran acomiadant-se seguint els compassos del nostrat Ball de l'Anguila.
Preservar la identitat, en un món tan globalitzat, no és una tasca gens fàcil amb el temps que corre, tan apassionant i alhora tan contradictori: Roda el món i torna el jorn o Roda el món i torna al born ve a significar que, encara que el món rode, sempre torna a fer-se de dia, sempre tornem als orígens o, també, que després de rodar el món sempre tornem al born, és a dir, al bressol, la pàtria cultural i afectiva, a la feina, al camp de batalla... tant en la pau, com en la guerra.
De tota manera, de vegades tampoc resulta senzill, a nivell identitari, destriar entre la tradició autòctona i el costumisme generalitzat... per exemple, a quantes autonomies de les actuals es ballava la Jota durant el segle XIX?, els fandangos rodats són aragonesos, valencians o andalusos?, què és més tradicional, la rumba catalana o les sardanes?, quins castellers són més antics, els de La Moixeranga d'Algemesí o els Xiquets de Valls?
Una altra problemàtica sorgeix quan es vol relacionar el folklore i la tradició -supose que malintencionadament- amb la barbàrie o la superstició: què preferim, llançar cabres des d'un campanar o deixar morir persones per fanatismes pressumptament religiosos? ... I tenint en compte que els primers europeus, és a dir, aquells que van viure a Atapuerca (Burgos), practicaven el canibalisme ritual ara fa quasi un milió d'anys, aproximadament, s'hauria de considerar tradicional i civilitzadora aquesta pràctica gastronòmica?
La resposta és evident: només conservem dels nostres avantpassats allò que, per nosaltres, té un valor transcendent, històric, ètic i d'arrelament entre el passat i el present que ens possibilita, en un futur immediat, deixar-ho com a llegat a les noves generacions que, a la vegada, tornaran a fer la seua tria personal. La tradició també va adaptant-se al medi. És per això que cal fer l'esforç, fins i tot ecològic, de preservar els ecosistemes culturals en perill d'extinció davant l'allau, implacable, de la globalització mediàtica que mai entén de qualitats, identitats o sentiments i que simplifica la complexitat social mitjançant una ideologia de rendabilitat econòmica que només té com a base la subjectivitat dels indicadors sociològics del consum, les audiències i les perspectives de mercat.
Les danses formen part de la cultura popular i aquesta és, precisament, el tema central de tots els balls del món ja que, en realitat, aquestos ens mostren la manera de viure, treballar, estimar i relacionar-se les persones de qualsevol raça, creença i condició. La música i la dansa són els primers llenguatges universals que poden apropar-nos envers l'esperança d'una globalització ben entesa, on els drets humans, el benestar i la llibertat seran, vertaderament, un patrimoni de la humanitat.
Antoni Pitarch Font, setembre, 2002 (Lletres de Ball. XV Festival Internacional del Danses de Vila-real).
Escrito por Vicent Usó el 1 de Septiembre del 2010 en Vicent UsóNo se permite comentar sobre esta nota
El pròxim dissabte, 4 de setembre, a les 19h, inaugurem a la Sala 1 de la Caixa Rural de Vila-real (planta 2) l'exposició "Amarats", un diàleg de fotografia i paraules entre Francesca Folguera i jo mateix. No és la primera vegada que pose textos a les imatges d'altres. Ja ho vaig fer fa uns anys amb l'exposició de l'amic Xavi del Señor "El Grau, esbòs d'un port". La novetat és que ara també aporte algunes fotografies i, si vaig accedir, va ser perquè em va agradar la idea de dialogar, perquè la base d'Amarats és, a banda de la inspiració marinera, que les fotografies de Francesca porten textos meus i viceversa. És a dir, que el diàleg no sols es produeix entre paraules i fotografies sinó també entre els autors. El cas és que n'estic molt satisfet, de l'experiència, i que, si passeu per Vila-real la setmana vinent, i decidiu vindre a vore la mostra, em fareu molt feliç.
