Blogs vila-realencs

(Publicat originàriament a forogroguet el 26 de gener de 2006)

Abans de res, gràcies per tot vafalungo.

Ho vaig prometre així que vaig a escriure quatre ratlletes i penjaré unes quantes fotos per a que l’any que ve no falteu ningú a esta festa. Les fotos, com sempre, són thumbnails o com es diga això, total que la foto és xicoteta però si punxeu damunt la veureu gran (és que sempre crec que la gent no les mira )

Doncs això que la meua nòvia i jo l’any passat vam anar per primera vegada al Sant Antoni de Vilanova d’Alcolea i com ens va agradar tant enguany haviem decidit tornar. I mira per on com açò de forogroguet és tan gran doncs l’amic vafalungo va decidir convidar-nos (abans de que jo li diguera que pensàvem pujar eh, que no em vaig fer de voler ni res d’això).

Vam arribar sobre les 8 de la vesprada i ja estava vafalungo esperant-nos amb la taula parada. Quan vaig veure el menjar vaig pensar que en seriem una cinquantena, però després va resultar que no ompliem ni mitja taula, no en seriem més de quinze. Això sí, tot gent molt agradable i provinent de diversos pobles de la província (entre ells algun personatge de la cultura vila-realenca i crack mediàtic). Quina barbaritat de menjar, i tot boníssim. La meua nòvia es fa fer boja amb el que allí denominen “coca celestial” i que crec que a Vila-real té el nom de “coca escudellà”, jo amb els pastissets de pasta d’ametlla farcits de carbassa (crec que era). Fantàstic. No vam fer ni forat a la taula.

I una vegada fartets vam eixir al carrer. M’havia oblidat comentar que el carrer de vafalungo era el que organitzava la festa enguany, així que només eixir a la porta ja vam veure els cavalls. Ací teniu unes fotos dels cavalls engalanats.

Una vegada els cavalls preparat van tots en processó cap l’esglèsia on són beneïts i a l’últim li donen el guió del sant. Aquesta vegada era una xica, no sé si serà sempre així.

I ja comença la volta, el més espectacular. Bé, primer una foto d’un carrer amb el preparament abans de prendre foc.

I ara ja el deliri. La gent es mescla amb el foc i el foc amb els cavalls. El poble va encenent-se a mesura que va passant la comitiva. Les flames arriben a tots els racons i el fum fa que de vegades siga difícil respirar. Els més valents fant tota la volta botant fogueres. Els menys atrevits busquen punts estratègics on veure les més espectaculars fogueres i el pas dels cavalls. Ací teniu unes quantes mostres…

Una vegada acabat el foc ve el tropell. Els genets monten a pel i fan una carrera fins el balcó des d’on reparteixen les coquetes i lluiten per obtenir-ne el màxim. D’açò no tenim fotos, només me’n queden dues per acabar.

El senyor vafalungo i jo…

i la taula. No sé si vos ho creureu, però la foto de la taula és de la una de la matinada i mireu com està de plena.

Evidentment la nostra intenció és tornar l’any que ve. Forers, ens veiem a Vilanova al Sant Antoni 2007.

Les fotos es poden veure a l’entrada originària i punxant ací

(Publicat originàriament a forogroguet el 15 de gener de 2006)

Quant de temps feia que noveia teatre amb estructura clàssica? Ja sabeu, allò de la divissió en actes, descans, pujades i baixades de teló… La veritat és que no ho recorde i ahir ho vaig notar extrany. Extrany i rígid. Canvis d’escenaris, descans de 10 ó 15 minuts entre segon i tercer acte, amb quin sentit?

Però mira, vam riure una estona encara que molt menys del que jo m’esperava. La interpretació en general em va parèixer fluixa, potser sarlvaria Juan Carlos Martín i Maria Garralón. Victoria Vera va usar un exagerat to de comèdia al meu parèixer.

En quant a l’obra pinzellades d’humor absurd però en general molta crítica social i un final massa convencional. Una obra que agradarà molt a qui no suporta les innovacions teatrals i no vol que el facen pensar massa.

Un poc de l’argument. Dorotea per fi va a casar-se després de que la deixaren infinitat de pretendents, però una vegada més la pressió de l’entorn fa que el nuvi el mateix dia de la boda fuja i la deixe plantada. Dorotea promet no llevar-se el vestit de núvia fins que encontre un altre home amb qui casar-se.

Per cert, al final vam estar xarrant amb un conegut i vam veure eixir Victoria Vera del teatre. Blanca, prima, demacrada. Si algú té Victoria Vera encara com símbol eròtic millor que no la veja ara de prop…

(Publicat originàriament a forogroguet el 8 de gener de 2006)

Títol: Pantaleón y las visitadoras
Autor: Mario Vargas Llosa (1936)
Any: 1973
Idioma original: Castellà

Editorial: Alfaguara (Santillana Ediciones Generales)
Col·lecció: Biblioteca Mario Vargas Llosa
Any de l’edició: 2004
Idioma de l’edició: Castellà
Traductor:
ISBN: 84-204-4255-0

En realitat ja fa uns quinze dies que la vaig acabar però entre la feina, les vacances, i més feina, la veritat és que encara no vos havia pogut fer el comentari. Allà va.

Pantaleón Pantoja és un tinyent de l’exercit peruà amb una excel·lent fulla de serveis. Després del seu ascens a capità és traslladat amb la seua família a l’amazonia peruana amb un encàrrec molt especial que li canviarà la vida.

Hi ha moltes queixes dels pobladors de l’amazonia de violacions dutes a terme pels soldats. Per tal d’aplacar les necessitats sexuals dels membres de l’exèrcit els alts generals tenen la brillant ideia de crear un servei de “Visitadoras” que recorrerà periòdicament les casernes. El capità Pantaleón Pantoja és l’encarregat d’organitzar el servei i reclutar les “visitadoras”. És una tasca altament secreta que no pot ni confiar a la seua dona. La feina no serà fàcil, més tenint en compte l’oposició de part dels superiors.

Pantoja, home organitzat com ell soll, aconsegueix crear un servei model, però els problemes anirant creixent per diverses raons: perquè és impossible mantenir en secret aquest tipus d’activitats, per l’excés de zel del capità i per una curiosa secta religiosa que creix en adeptes en progressió geomètrica per la regió.

La novel·la és presenta com un treball humorístic però podem veure tot un retrat social i un drama tant personal com col·lectiu amagat al darrere del somriure que ens provoca.

Múltiples diàlegs entrellaçats seguits d’informes i comunicats militars, cartes i reculls de premsa aporten dinamisme i diversitat de punts de vista al relat. Genial Vargas Llosa en l’aspecte tècnic i molt original en el tema tractat.

Si esteu avesats a les tècniques narratives no tradicionals vos resultarà una lectura molt amena. Si no ho esteu comenceu a obrir la ment perquè no sabeu el que vos esteu perdent.