Blogs vila-realencs

(Publicat originàriament a forogroguet el 28 de març de 2006)

Qualsevol persona que estime un poc la literatura ha somiat alguna volta convertir-se en un escriptor encara que fora la meitat de bo que qualsevol dels grans. Per mi Mario Vargas LLosa és un dels grans en el terreny literari, encara que en el terreny polític estem quasi en extrems oposats.

Doncs hui em faig la il·lussió de que el meu somni es fa realitat. Hui, només hui, només per un dia, sóc justet la meitat que Mario Vargas Llosa. Encara que només siga en edat.

El BLOC vos convida a què sintonitzeu el programa de Televisió Espanyola “Línea 900” (DISSABTE 25 DE MARÇ 20:30 H , LA 2 DE TVE).


En aquest programa es realitza una anàlisi de la generació de residus tòxics a les nostres comarques i com pretén solucionar-se el problema mitjançant la creació d’abocadors de residus tòxics i perillosos en localitats com ara Fanzara i les Coves de Vinromà – la Salzadella.

Uns abocadors, per als quals no s’ha contemplat la geologia del terreny ni la hidrologia. Tot sembla indicar que el principal paràmetre valorat és la seua ubicació a cavall d’entre dos termes municipals, per tal de confondre l’opinió pública dels respectius pobles. El programa dóna veu a les persones afectades, entre els quals hi ha els regidors del BLOC a la Salzadella. Finalment s’apunta directament al fet incomprensible d’instal•lar tres abocadors de tòxics en un radi de només 50 km. Els valencians som la tercera autonomia de l’Estat quant a la generació de residus tòxics.

Web Plataforma anti-abocador Coves de Vinromà
Còpia en wma

(Publicat originàriament a forogroguet el 20 de març de 2006)

El títol de l’obra prometia i algú va dir a Radio Vila-real que estava bé. Cinc euros no van a cap lloc i alguna cosa has de fer divendres per la nit, així que vam anar a veure teate a l’Auditori.

Quatre monjos pallassos intenten seguir els designis del creador però l’ésser humà intenta adaptar l’obligació a la seua conveniència i això no és sempre del grat del d’allà dalt…

Té moments graciosos, passes una bona estona i ja està. Res extraordinari, encara que a alguna de la primera fila quasi li agafa un atac de riure XD . Mim amb contrapunts de diàleg i alguna cançoneta. El més graciós de tot potser les cares dels actors.

No va estar mal pels diners que ens va costar poca cosa més podiem demanar.

L'opció per al desenvolupament de les nostres comarques i per la mobilitat sostenible

Maria Gràcia Molés, Enric Nomdedeu i Josep Maria Pañella han presentat el projecte del BLOC de l'Eix Ferroviari del Millars. Este projecte serà defensat en el debat d'infrastructures que tindrà lloc en breu en la Diputació de Castelló, amb la finalitat d'arribar a un consens sobre allò que des de l'administració provincial s'ha de sol·licitar en matèria de dotacions.

(Publicat originàriament a forogroguet el 12 de març de 2006)

Després de dos mesos d’absència hui hem tornat a unir-nos a les eixides de senderisme del SME. En un principi estava content perquè per fi teniem un cap de setmana de bon oratge, però al final ha fet massa calor i tot.

El pitjor de tot ha estat l’autobús. Després d’hora i mitja de viatge per una carretera plena de revols hem arribat a Zucaina on hem esmorzat, però després encara ens quedaven uns 20 km. més de trajecte en bus.

Per fi hem arribat a Cortes i hem començat a caminar. El terreny inicial estava poblat de roures (si els meus deficients coneixements botànics no m’enganyen) però la vista en general era molt àrida. M’ha fet gràcia un arc que creuava un barranquet.

Després hem entrat en terrenys de masos. Alguns d’ells eren de grans dimensions però lamentablement la majoria estaven abandonats i de molts només hem pogut veure les runes.

Era de destacar el dia primaveral que hem tingut i el contrast que feia veure els atmellers florits amb la Serra de Javalambre nevada al fons.

També ens hem creuat un ramat d’ovelles que tenia un pastor molt poc comú.

Quan hem parat a dinar ja ens hem adonat que la part més espectacular estava per arribar, un bosc impressionant de pins que s’escampava per muntanyes i abruptes valls.

Evidentment la part més espectacular sempre sol ser la més difícil. Primer hem hagut de suportar una prolongada baixada. I com tot el que baixa puja, una vegada hem tocat el fons del barranc hem hagut de pujar fins arribar als voltants de San Vicente.

Només han estat 16 km. i en general (excepte la part de després de dinar) no massa durs, però la calor, els mesos d’innactivitat i que potser no era el meu millor dia, m’han fet patir més del que haura d’haver estat normal.

Com sempre les fotos les podeu veure més grans si punxeu en elles. Espere que vos agraden.

Podeu veure les fotos punxant ací

(Publicat originàriament a forogroguet el 10 de març de 2006)

Títol: La música de l’atzar (The Music of Chance)
Autor: Paul Auster (1947)
Any: 1991
Idioma original: Anglés

Editorial: Edicions 62
Col·lecció: El Balancí (305)
Any de l’edició: 1997
Idioma de l’edició: Català
Traductor: Jordi Civís i Pol
ISBN: 84-297-4274-3

Potser alguna vegada decideixes tirar-te des d’un avió, potser arribes a pensar que els núvols aturaran la teua caiguda, però per si de cas no et desfaces del paracaigudes.

Jack Pozzi és un jugador de pocker. Camina ferit per una carretera solitària dels Estats Units després d’haver jugat una partida equivocada. Ara té aparaulada una partida amb uns milionaris als qui pensa que pot desplomar facilment, però no té ni mitjans ni diners per arribar-hi.

Jim Nashe només és un bomber de Boston. La seua vida ordinària fa que la seua dona l’abandone i ell es veu incapaç de cuidar la seua filla i la deixa a la seua germana. De sobte rep la herència de son pare amb qui no tenia cap relació des de feia molts anys i malgrat que la seua primera intenció és tornar a fer-se càrrec de la seua filla, el que acaba fent és desfer-se de tot el que té i voltar amb el seu cotxe per totes les carreteres dels Estats Units. Després d’un any de rodar amunt i avall els diners se li estan acabant. En eixe moment per una carretera solitària encontra un jove que camina ferit.

Flower i Stone compartien partida de pocker i un bitllet de loteria. La sort els va fer milionaris i ara comparteixen la vida en una mansió apartada del món. Una de les seues excentricitats ha estat traslladar a les seues propietats les pedres d’un antic castell escocés amb les quals pretenen construir un mur de sis-cents metres de llarg i sis d’alt.

Plantejament molt original com en tota l’obra d’Auster. Personatges que tenen comportaments totalment inesperats dins d’un univers aparentment normal, lògica sorprenent per inusual però totalment possible.

Al meu parer la novel·la perd gran part del seu encant quan l’atzar deixa de ser el protagonisa. No ha encontrat un gran desenllaç per a un extraordinari plantejament.

Julio, cuando quieras estoy contigo.

(Publicat originàriament a forogroguet el 9 de març de 2006)

Fa ja uns anyets anavem uns quants amics per Castelló disposats a veure una pel·lícula. No em feu dir quants però aleshores no festejava ningú i ara jo sóc l’únic que no s’ha casat, i dels que s’han casat ja tots tenen xiquets, menys un que es va penedir del matrimoni. Doncs això, que vam fer cap al cine Azul a veure una que es deia la familia stupid o alguna cosa així. Pel·lícula més dolenta no he vist en la meua vida al cine.

Divendres em va venir a la memòria, perque vam anar al cine. Ara anem sols dos, i si abans tots érem mascles ara la cosa és paritària, dels dos just el 50% d’un sexe i l’altre 50% de l’altre. Que si la pantera rosa ens havien dit que no valia molt, que si les altres no ens abellien, vam fer cap a veure Casanova. Dolenta com ella sola, així que esteu avisats. Si aneu a veure-la després no em digueu res. Algunes escenes em recordaven les italianades de Bud Spencer. Neo, et trobe a faltar.

Dissabte va ser diferent. Vam veure dos concerts. Primer una gran senyora ens va bombardejar el cor i després una rockera ens va metrallar el cos. La primera era Luz Casal, la segona també.

No havia estat mai a l’Auditori de Castelló i he de reconèixer que em vaig quedar gratament sorprés. Fàcil accés, lloc per aparcar, grans espais al seu interior i una sala de concerts on tots els seients estan en graderia i des de tots els seients es veu perfectament.

La primera hora va cantar els últims temes que s’han fet famosos, lents, acaronadors, plens de sentiment. Quinze minuts de descans i després una hora més de rock, ritme i alegria (encara que de vegades tornava a furgar en la ferida que ens havia fet abans).

Realment magnífic.

Quiero ver
El rojo del amanecer
Un nuevo día brillará
Se llevará la soledad

El Congrés Comarcal del BLOC de la Plana Baixa elegeix Secretari Comarcal Vicent Martí Colera (Onda). S’aprova una resolució denunciant la marxa arrere que fa el nou Estatut respecte al procés de comarcalització, tot blindant encara més les Diputacions.