Blogs vila-realencs

Hace seis años se dio por hecho el fichaje por el Villarreal, de un medio centro procedente de Brasil, que respondía al nombre de Gilberto Silva. Cuando ya parecía todo acordado, de repente se cruzó en el camino del Villarreal, el poderoso Arsenal y Gilberto nos dejaba con dos palmos de narices.

En apenas 48 horas, la maquinaria tecnica ya tenía a un sustituto elegido, y el engranaje de los despachos, había cerrado la contratación de otro medio centro, también procedente del Brasil, aunque mucho más desconocido. Era Marcos Senna.

Gracias a la decisión de Gilberto Silva, y el buen ojo de los servicios técnicos del Villarreal, Marcos Senna pudo jugar en España. Luego tuvo que ganarse el puesto, el respeto y el reconocimiento. Y tomar la decisión de conseguir la doble nacionalidad y renunciar a la posibilidad de estar con la canarinha….. y las lesiones, y las complicadas rehabilitaciones…. pero si no llega a ser por la decisión de Gilberto, y de su fichaje por el Villarreal, hubiera sido realmente imposible que un día Michel Platini le colgara en su negro cuello la medalla que le acredita como campeón de Europa.

Y él, tan sonriente, paciente y tranquilo, no dudó en acordarse de quienes le han brindado la oportunidad, de poder intentar llegar hasta allí. Por eso se puso nuestra bandera con el escudo del Villarreal sobre sus hombros y luego se anudó nuestra bufanda en la cintura.

Gracias Marcos por acordarte en un momento como ese, tan tuyo, tan personal, de quien eres y de donde vienes.

Por si alguien todavía tenía dudas de lo grande que es el fútbol, de lo que mueve, de las reacciones espontáneas que puede llegar a generar, de lo que nos transforma a las personas. Las últimas horas que estamos viviendo, demuestran que es mucho más que un deporte o como califican sus detractores, mucho más que veintidos personas corriendo detras de un balón.

Pero además, con detalles humanos que pueden llegar a tener los futbolístas que siempre han tenido fama de vividores. La prueba la tenemos en Andrés Palop, luciendo el mismo diseño de la camiseta de Luis Miguel Arconada en la final del 84, como un tributo a aquellos que jugaron la final perdida, o Sergio Ramos, acordandose del malogrado Puerta.

Y a menor escala, Marcos Senna, acordandose de su equipo, el que le ha hecho posible poder llegar a la selección española, en un momento tan importante para él, como era los instantes previos para subir a que Michel Platini le colgara la medalla de oro, primero con la bandera del Villarreal colgada de los hombros y luego con la bufanda anudada a la cintura.

Gracias por hacernos sentir tanta pasión por el futbol y también por España.

El regidor i portaveu del G.M BLOC a Vila-real, Pasqual Batalla i Llorens, ha manifestat que: "El Partit Popular a Vila-real ens pren el pèl a l’oposició i a la ciutadania" pel que fa al retras en les obres del Consultori del Barri del Pilar.

Posem a la disposició de pares - mares i qualsevol persona interessada la relació de llibres de text per al...

Jo, que professe veneració per la democràcia, tinc un absolut respecte per la llibertat d’expressió. Per la llibertat d’expressió de tots, inclús d’aquells que no volen la democràcia i per tant no serien tan tolerants amb mi com jo amb ells. Dit açò també he de dir que no sóc de lluir banderes, ni tan sols la del Villarreal, i em considere nacionalista, això sí, molt tebi, d’aquells que molesten a tots.

No cal dir que m’agrada el futbol, però amb els anys em faig selecte. Abans era un consumidor compulsiu, ara quasi no veig futbol per televisió i cada vegada m’apassione menys, encara que qui em coneix sap que puc arribar a transformar-me en alguns partits. M’he declarat nacionalista, potser d’una forma exagerada, perquè no reclame independències ni crec ser superior a cap altra persona o nació. Tan sols vull que em respecten com sóc, que comprenguen la meua diferència i que em deixen exercir-la, que jo no sóc així per anar contra ningú, jo no tinc la culpa d’haver nascut valencià i de parlar una llengua diferent a la generalitzada arreu l’estat. El meu dret a ser diferent no és superior al dels altres a ser iguals, però tampoc inferior i menys a ma casa.

El meu estat és Espanya i per tant tinc dret a alegrar-me de les victòries de la sel·lecció. No penjar una bandera al balcó no vol dir que no me n’alegre i si la penjara crec que tan donaria que penjara la de l’estat, com l’oficial de la Comunitat (europea, valenciana o de veïns), o la quatribarrada. Em sent representat per totes per igual, vull dir, gens, perquè a mi no em representen els símbols per més colors cridaners que tinguen, i les banderes només són un troç de roba de coloraines. Tot i això les respecte com a símbols que pretenen ser integradors, sempre hi ha qui els necessita, com necessiten una monarquia simbòlica o un deu a qui venerar. Ja m’agradaria a mi ser així, pensar que hi ha algú que em protegeix i que si alguna vegada vol despatxar-me, tancar-me a la presó o matar-me, ho fa pel meu bé.

Tot i això, encara que ho tolere i no seria capaç de prohibir-ho, no puc entendre que fan els bous pintats damunt d’una bandera espanyola. Què representen? I menys puc entendre què fa una bandera preconstitucional penjada d’un balcó just a sobre de la delegació d’Hisenda a l’Avinguda de la Mediterrània. Quin sentit té? Integrador segur que no. Demostrar que són més espanyols? Espanyol se és o no se és, però és impossible ser molt o poc, altra cosa és sentir-se. És més espanyol qui està a favor d’un règim intolerant? Penjar una bandera preconstitucional no vol dir alegria per un equip de futbol, vol dir que no accepta que els demés expressem la nostra opinió diferent, ni tan sols que pensem diferent. En un règim com aquell desitjat per aquesta persona que jo tolere, jo tindria problemes inclús per escriure açò, per dir que respecte la seua opinió però que no la puc entendre.

ShareThis