Blogs vila-realencs

El que no sé és com els algorians (seguidors de Al-Gore) no han proposat encara eliminar-los.

Avui he llegit un article publicat a una interessant web/blog, I Love Carbon Dioxide, que espere que no llegeixen els més extremistes (pel bé dels tèrmits). Explica entre d’altres coses que els tèrmits emiteixen, o més bé emitien l’any 1982, 10 vegades la quantitat de CO2 que totes les indústries i els automòbils del planeta, tal com la revista Science publicà en el seu número de (Nov. 5, 1982). Considerant que les emissions antropogèniques han augmentat el 50% des d’aquella data, és segur que les emissions d’aquests isòpters segueix sent major a l’aportació humana.

De fet el 97% de les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera son d’origen natural. Això ens deixa als humans en un trist 3%. Si és que som insignificants, per més que ens pensem que podem dominar el clima.

I a part dels tèrmits, alguns exemples més de altres emissors de CO2. Per exemple els aiguamolls emiteixen més CO2 que totes les activitats humanes juntes, els mateixos aiguamolls que protegim (contradictori, però beneïdes contradiccions aquestes).  O els volcans, que superen en centenars les emissions humanes. I la més important de totes les fonts emissores de CO2, l’oceà Pacífic. D’aquest mode, l’aportació humana és pràcticament despreciable.

Per acabar, una frase que me pareix descriptiva de tot aquest espectacle que s’ha montat al voltant del clima. La frase és extreta en el context del que estem parlant:

“A no ser que anunciem desastres, ningú ens farà cas”

Trist però cert. De fet, l’alarmisme que s’ha creat al voltant d’una pujada de 0.6ºC en 100 anys no és per res coherent, si tenim en compte que per exemple 2007 va tindré una caiguda de les temperatures de 0.7 ºC en un sol any. Sols l’alarmisme, anunciant catàstrofes ha pogut fer que el circ continue.

http://ilovecarbondioxide.com/2009/04/termites-emit-ten-times-more-co2-than.html

Ja estic llegint el quart número de La Lluna en un Cove, és l’últim que m’he proposat llegir abans de començar a llegir una novela. Això vol dir que he acabat de llegir el número 3.

Ja vos vaig avançar que m’havia sorprés un jovenet amb molta maduresa. Es tracta de Juglans Regia, un jovenet de només dihuit anys i que ja vaig llegir al número 2 però crec que no el vaig destacar. Aquesta vegada m’ha agradat el conte sobre la cuca fera, Temps millors, pobra ja no fa por. Això sí, l’últim paràgraf li sobra, estava tot clar, no calia cap explicació.

L’home de guix, de Manel Toda és un relat breu, molt breu, però no ens cal més per mostrar-nos la desesperació d’un mestre refugiat de guerra.

Jorge Luis Sagrera ens presenta potser la millor història que he llegit fins ara, La finestra. Un xiquet ens conta el paisatge que veu des de la finestra de la seua habitació, però no és un xiquet qualsevol ni una finestra qualsevol.

De la resta destacaria si de cas un interessant relat de ciència ficció de J.F. Coves, Tard o d’hora. Un governador, i els seus clons, l’important és contentar el poble, demanen el que demanen, sense mirar les conseqüències. Però les conseqüències poden tenir uns efectes que no són els esperats…

Ha passat la Pasqua i Sant Vicent, aquest any dividida entre el poble i Palmanova (Mallorca). Cal veure com passa el temps de pressa quan els dies van allargant les seues hores de sol i els arbres que veem des de la finestra de casa broten les seues fulles.
Com record dels dies de Pasqua, la imatge de l'àngel que presideix l'entrada a la urbanització que visc. Per cert, querubí i per tant vigilant guardià de la glòria divina.
He ocupat el meu oci aprenent el maneig d'un “smartphone”, per cert, bastant complicat ... i ja només em queda l'ajuda del meu fill per a conèixer el funcionament del GPS !.
La grip del porc o Influenza A (H1N1) acapara l'atenció de la població i, com és natural, l'oportunitat dels polítics d'aprofitar la situació per a lloar els seus sistemes públics, tots, els millors del planeta.
Personalment, respectant els afectats i una miqueta menys als maniàtics que utilitzen el tapa boques, pense que aquesta pandèmia encara no està a l'altura del tabac, l'alcohol o la malària, i no obstant això només els recorden aquestos en els seus dies internacionals.
Per cert en la meua casa, suc de cítrics i Tamiflú en el rebost, per si de cas ... i llegir les notícies de la OMS, encara que només estan degudament actualitzades en anglès ... Salutacions al Sr. Font de Mora ! (altra qüestió és com aplicar les seues idees ) .. que anàvem a la mateixa professora d'anglès, la estimada Contxita Perkins.

Veintidós años, según la página del Ayuntamiento, lleva haciéndose el “Festival Internacional de Teatre de carrer”.Para ser honesto conmigo mismo y con los que podáis leer esta página, tengo que deciros que nunca he visto una representación del mismo, es más siempre he estado en contra del gasto que supongo que representará para la ciudad este tipo de espectáculos.Además, la mayoría de las

El segon dia va inciar-se amb una grata sorpresa, el desdejuni de l’hotel estava molt bé, molt complet. Així que vam agafar forces, vam menjar tot el que vam poder i ens vam preparar per la jornada que havíem projectar. Volíem visitar el Coliseu, el foro i acabar la jornada voltant pel Trastevere i gaudint del seu ambient nocturn que tant ens havien recomanat. Així que ens vam dirigir a Termini per agafar el metro que ens deixaria a la porta del Coliseu.

L’eixida no va ser fàcil, estem a Itàlia. A Termini el bitllet de metro només el pots comprar a màquines expenedores. La màquina ens donava diferents opcions, un bitllet que valia per setanta-cinc minuts, un bitllet que valia per una jornada, un bitllet que valia per tres jornades,… Vam optar pel bitllet que anomenen turístic, és vàlid fins les vint-i-quatre hores del tercer dia i el pots utilitzar tant per al metro com per al bus. Ja ens havien comentat gent que havia estat que als autobusos no pagava ningú però nosaltres com som gent honrada vam decidir comprar el bitllet (ara potser no ho faríem). No va resultar fàcil, cada bitllet costava onze euros, en total vint-i-dos. La màquina acceptava bitllets, vam introduir un de vint i… no hi havia forma que ens acceptara un altre de vint, ni de deu. Tampoc no ens acceptava bitllets de cinquanta, tot i que en teoria ho havia de fer, i no dúiem dos euros solts… Vam provar altres màquines i el resultat va ser el mateix, fins que vam llegir que la màquina no tornava més de quatre euros ?¿ I ara què fem????? No teníem bitllets de cinc ni monedes soltes… Hi havia una cabina amb una xica però un rètol ja deia que ni venien bitllets ni donaven canvi. Tot i això li vam exposar el nostre problema i la sol·lució va ser… que eixírem al carrer, compràrem alguna cosa per obtenir canvi i que tornàrem. Increïble. Vam haver de pujar les escales, comprar una botelleta d’aigua (molt important, si la voleu sense gas heu de dir aqua naturale, la que anomenen frizante i que és molt habitual és amb gas) i tornar a baixar…

Només eixir del metor vam veure el Coliseu a no més de vint metres amb l’arc de Constantino al fons. La cua no era massa llarga per comprar l’entrada. També et donen opció de visita guiada en diversos idiomes, has de fer menys cua, és un poc més car (no massa) però has d’esperar l’hora d’eixida de la visita guiada. Nosaltres vam entrar per lliure. L’entrada val dotze euros i et serveix també per visitar el foro i el palatino (amb Museu Palatino inclòs). Del Coliseu tenim fotos de tots els racons, si ara ja impressiona no vull pensar el que seria en la seua època. El vam voltar per dalt i per baix mentre imaginàvem com seria fa més de mil cinc-cents anys, amb més de cinquanta mil persones al seu interior, amb l’arena coberta de la tarima de fusta i tots els estris per obrir i tancar trampetes en funcionament…

El foro i el Coliseu només estan separats per un carrer i per l’arc de Constantino. Vam començar la visita pel palatino, que són les runes del palau imperial, res, un masetet per fer la paella els diumenges… Vaja com se cuidava aquella gent, no els faltava de res. Una vegada visitats tots els raconets que vam encontrar i ens van deixar, vam baixar al foro que era el centre de la vida romana a l’època de l’imperi. Començant per l’arc de Tito vam començar a caminar per la Via Sacra envoltats dels vestigis dels grandiosos temples. De la majoria no queden més que algunes columnes però que et donen la idea del que allò va ser.

Eren més de les dues quan vam eixir del recinte, massa tard per buscar algun lloc per dinar. Així que ens vam comprar al primer quiosc que vam veure una panini de cotoletta (entrepans de pit de pollastre empanat) i uns refrescos i vam dinar asseguts a una columna romana en front de la presó on la tradició diu que van estar tancats Sant Pere i Sant Pau. Després de dinar vam visitar aquell minúscul soterrani i després ja vam continuar pujant pel Monte Capitolino, des d’on hi ha unes màgnifiques vistes del foro. Vam fer cap a la Piazza del Campidoglio, dissenyada per Miquel Angelo, i que és on podreu encontrar els Museus Capitolins, i passant entre els gegantins Castor i Polux vam baixar per La Cordonata, una gran escala que ens va deixar quasi a les portes del Teatre de Marcelo. El vam voltar i seguint el riu vam anar a buscar Santa Maria in Cosmedin passant pels temples republicans del Forum Boarium.

Santa Maria in Cosmedin és on s’encontra la famosa, per la pel·lícula Vacances a Roma, Bocca della Verità. Per fer-nos la foto ficant la mà a la boca havíem de fer una cua de mitja hora, per entrar a l’església no hi havia cua. No vam dubtar, no necessitàvem la foto i per veure la boca de prop no cal fer cua, des de dins de l’església pots treure el cap per la porta que està a només un metre de la boca. L’església realment val la pena veure-la.

Ja no podíem més, vam tornar un poc enrere i pel Ponte Palatino, junt al Ponte Rotto vam creuar al Trastevere i seguint el riu el Ponte Cestio ens va dur a la Isola Tiberina, on vam descansar una estona a la vora del riu a l’ombra del Ponte Rotto. I menys recuperats que més vam decidir, com que era prompte anar a veure el Campo de’ Fiori que pareixia que no quedava massa lluny.

Vam creuar altra volta a l’altre costat de riu i després de caminar més del que comptàvem, passant per dos majestuosos palaus, el Palazzo Spada i el Palazzo Farnese, vam arribar al Campo de’ Fiori on ja ens vam asseure a un café i on jo em vaig demanar un més que merescut gelat.

La tarda avançava i ja ens vam dirigir al trastevere on volíem sopar i acabar la jornada. Creuar el riu i endinsar-te en la zona del trastevere és com si canviares de ciutat. Un laberint de carreronets estrets plens de bars i restaurants, molt bon ambient per eixir a sopar i prendré després alguna cosa. Però encara era un poc prompte, vam visitar Santa Maria in Trastevere, que pel que pareix va ser el primer temple cristià de Roma. Ens va recordar a les esglésies d’estil bizantí que havíem vist al viatge de noces pel nord d’Itàlia, molt diferent a la resta d’esglésies de Roma. Després , seguint el mapa i volent arribar a una font que estava marcada vam començar a pujar i vam anar a parar a San Pietro in Montorio junt a l’acadèmia espanyola, territori de l’embaixada espanyola. Allí vam poder fotografiar des de fora, lamentablement estava tancat, el Tempietto, el templet circular de Bramante.

Vam continuar pujant, vam veure l’enorme Fontana dell’ Acqua Paola que estava indicada i intentant baixar vam agafar per primera vegada un camí equivocat. En teoria el camí segons el mapa ens havia de dur al riu però ens vam encontrar amb una tanca i vam haver d’agafar un camí estret per mig d’arbres i herbes (afortunadament davant anava un grupet més de gent perduda) que va desembocar al monument a Garibaldi. Vam comprar a un quiosc la botella d’aigua més cara del viatge, però encara haguérem pagat més si hagués calgut. I ara ja sí cap avall.

Vam sopar, un menú de quinze euros de més quantitat que qualitat i ja no teníem més que ganes de tornar a l’hotel. Havíem vist que a la Via Areula aturava un autobús que ens duria a Termini. Havíem de creuar el Ponte Garibaldi, però per segona vegada ens vam equivocar. Vam caminar en direcció contrària i vam acabar creuant pel Ponte G. Manzini, dos ponts més amunt. Això ens va costar més d’un quilòmetre extra per a les nostres més que fatigades cames, però després d’esperar una bona estona l’autobús vam aconseguir arribar a l’hotel prometent-nos que això no s’havia de repetir. Teníem el bitllet que valia per tres dies i li havíem de treure profit, encara ens quedaven dos dies sencers i amb eixe ritme no aguantaríem.