Blogs vila-realencs

"Hi ha històries grans, importants, empresonades en feixucs volums saberuts plens de grans paraules, històries de mai acabar, històries amb dret d'autor. I grans històries.

També hi ha històries petites, humils; històries que no pertanyen a ningú perquè són de tots nosaltres.

Històries que vénen de lluny i històries casolanes.

Històries que parlen una altra llengua; històries fetes de la nostra parla, paraules teixides a punt de mitja pels nostres avis, els nostres poetes, els nostres rondallaires.

Històries que els agrada ser contades a cau d'orella, viatjar de cor en cor; vestides de poesia, de conte..."

Dissabte vam tindre l'oportunitat d'escoltar històries de la mà de Valentí Pinyot. Tot un luxe.

"Hi ha històries grans, importants, empresonades en feixucs volums saberuts plens de grans paraules, històries de mai acabar, històries amb dret d'autor. I grans històries.

També hi ha històries petites, humils; històries que no pertanyen a ningú perquè són de tots nosaltres.

Històries que vénen de lluny i històries casolanes.

Històries que parlen una altra llengua; històries fetes de la nostra parla, paraules teixides a punt de mitja pels nostres avis, els nostres poetes, els nostres rondallaires.

Històries que els agrada ser contades a cau d'orella, viatjar de cor en cor; vestides de poesia, de conte..."

Dissabte vam tindre l'oportunitat d'escoltar històries de la mà de Valentí Pinyot. Tot un luxe.

Hi havia una vegada una dona que en sentir-se malalta va anar al metge i aquest després de preguntar-li pels símptomes i les sensacions la va auscultar.
En arribar a la palpació de l´estòmac el metge va posar cara d’haver trobat el que buscava i la dona va notar com si alguna cosa viva li botara dins la panxa. Li recordava un embaràs però l’ésser que sentia tenia ungles com un gat i se li enfilava com si vulguera menjar-se-la per dins.
Molt seriós el metge va donar la seua opinió: la dona duia un gripau a la panxa.
Com un gripau?- preguntà estranyada.
Sí- respongué el galé- un gripau lleig i fastigós s´ha instal.lat a dintre del seu cos.
I com el trauré? – preguntà plena d´angoixa.
De la mateixa manera que el va ficar dins, a poc a poc i quasi millor després de desfer-lo perquè ixca sense tant de dolor.
El metge, que era un savi famós i molt estimat pels seus pacients, li va explicar que el gripau s´havia format a dintre del cos alimentat per la ràbia que la dona havia hagut de tragar per no molestar als altres i per totes les coses que no li agradaven però no sabia com canviar.
Li va donar tractament i sobretot molts consells per desfer-se el més ràpid possible d´aquell intrús que li estava amargant l´existència. Li explicà que la ràbia no era un defecte de les persones “dolentes” sinò un tret humà natural, i que els més sensibles desenvolupen més que els que van per la vida creient-se el centre de l´univers i no veuen més enllà de la seua pròpia ombra.
Li va dir que s´esforçara per donar-li camí a la ràbia i que deixara d’autoinculpar-se d´allò que no era capaç de denunciar i que a manera de vòmit escriguera per tirar fora el que no era bo tenir dins.
Semblava mentida que després de més de quaranta anys la dona no haguera aprés el més important per a la vida: saber com mantenir la salut i no ficar-se malalt.
Finalment, i com a teràpia revolucionària, li va recomanar d´obrir un blog per deixar parlar el cor. I així les noves tecnologies es van convertir en prescripció facultativa.

Amb aquest post ,i abans del previst, comence les vacances del blog. Ha estat un any "dificil" i crec que és hora de dir adéu. Moltes gràcies als que heu estat pendents de les entrades del blog. Vos desitge sort i espere tenir l´oportunitat de tornar a aquest racó (de clàssiques i demés temes) que en juliol complirà tres anys d´existència.