Blogs vila-realencs

Heu vist l’anunci a la tele?

Quina ràbia d’anunci! Si ja fa prou de mal vore que li posen llimona a la cervesa, més ràbia fa el menspreu matemàtic. Anys a l’escola aprenent a calcular mínims comuns múltiples i màxims comuns divisors per simplificar fraccions, i ara, els de Damm Lemon venen a tocar-nos el nas. Però de què van?

Què els costava dir que hi ha per cada tres parts de cervesa, dos de llima? Una proporció 3/2 queda fantàstica: un quocient de dos nombre primers. No es pot dir de forma mes senzilla i elegant. Quin goig poder dir:

6/4 el puc expressar com a producte: (2·3) / (2·2 ) i jaç coca!! Me carregue els dosos, i amb aquella il·lusió de sisè de l’ EGB arribe a la fracció última i irreductible…aleshores, per què 6/4, en comptes de 3/2? Per què no 60/40? o 24/16?

Imagine que alguna raó de base tindran: tal volta 6/4, llegit a l’ anunci “sis quatre”, dóna mentalment el valor que la marca vol transmetre: 10!! Una clara 10, un clara perfecta. L’elisió del “sis sobre quatre” o “sis parts per cada quatre” sembla força meditada. Amb la proporció 3/2 hagueren tingut una clareta que aprova pels pèls, amb una 60/40, un parell de glops assegura el positiu en un control d’alcoholèmia…el que sí que no acabe d’entendre és per què punyetes ha d’eixir un “guiri” per fer-ne l’explicació de tota la falla.

Tindrà alguna cosa a vore amb el famós “que inventen ellos”? Un veí del nostre poble no haguera estat capaç d’explicar tan gran misteri matemàtic? Encara tenim la imatge que a l’estranger en saben més de qualsevol tema tècnic? Vols dir que els nostres veïns europeus han investigat la proporció exacta per fer malbé una cervesa? Tal volta Unamuno sí tenia raó. Ja ho crec que en saben més afora,sí: allà fabriquen Chimays i ací…una cervesa 6 4! Aneu-vos-en a fer la mà!!

Tinc aquests dies entre mans el "Critó", un dels "Diàlegs" que el filòsof grec Plató dedica al seu mestre Sòcrates. Una lectura deliciosa que no s'haurien de perdre, si tenen ocasió. El llibre és un dels primers volums d'una selecció dels clàssics de la col·lecció Bernat Metge en edició especial per als quioscs. Una xicoteta joia, en la forma i en el contingut, que al País Valencià només es pot obtindre si hom se'n fa subscriptor, ja que la distribució als quioscs no baixa més al sud del riu Sènia. Una qüestió que no em sembla menor, francament, perquè si els convençuts de la unitat lingüística som els qui posem les fronteres, ja em diran vostés què podem esperar del futur. Però deixem-ho ací, que aquest no és el fil que avui pertoca d'estirar.
Si esmentava Plató és perquè explica que Sòcrates, condemnat a mort, rep la visita d'alguns amics que han preparat la seua fugida. Però Sòcrates no vol secundar-los perquè, si ho fera, els seus conciutadans el podrien acusar de voler-los destruir, ja que qui vulnera les lleis no fa sinó contribuir a la ruïna de la societat que l'ha acollit. Salvaria la vida, sí, però perdria l'honor i ell prefereix la mort a la deshonra. Una manera de pensar sense la qual, possiblement, els grecs mai no hagueren inventat el concepte de democràcia, que vol dir no sols l'elecció dels qui han de governar en nom de tots sinó també el respecte profund a les lleis i la concepció de la política com una ocupació honorable, a l'abast tan sols d'aquells sobre els quals no plana ni tan sols l'ombra de cap sospita. No cal dir que les coses han canviat molt d'uns segles ençà i no gosaria dir que l'escassa devoció actual per la lectura dels clàssics no hi tinga res a vore.
És cert que la democràcia europea del segle XXI té un abast major que la grega, només faltaria. Però ja fa temps que l'exercici de la política no guarda les formes que serien convenients. Ben al contrari, cada dia està més i més acceptat que la política és una ocupació on, a la vora de certa gent honesta i compromesa, no són estranys els tramposos i els aprofitats. I, de fet, només cal fullejar els diaris per comprovar que, efectivament, no és difícil trobar casos que corroboren aquestes afirmacions. A Itàlia, per exemple, els diaris en van plens, de les aventures sexuals del primer ministre, Sílvio Berlusconi, un individu que no va tindre cap rubor a reformar les lleis per impedir que la justícia condemnara les seues malifetes i que ara està acusat de passar la nit amb dones de companyia, és un dir, els honoraris de les quals satisfeia un amic seu que vés a saber què obtindria a canvi. En les fotos que han aparegut als diaris es veu també un altre polític, l'exministre txec, Mirek Topolanek, a qui van retratar ensenyant allò que no se sol mostrar, almenys en públic. Txecs i italians, però, no són els únics. Als polítics britànics no els han fotografiat sense calçotets, que sapiguem, però també els han agafat amb les vergonyes a l'aire. Segons sembla, els parlamentaris de Sa Majestat la Reina s'aprofitaven dels diners de tots els contribuents per anar tapant forats personals, que si unes reformetes a casa, que si els interessos de l'hipoteca, que si vés a saber quin caprici. I més a prop, a l'Estat espanyol, el partit de l'oposició no passa dia que no tinga un representant o altre declarant davant del jutge, qui per falsificar firmes, qui perquè l'acusen de suborn, qui per un frau fiscal, qui per fer d'espia en les hores lliures. Malgrat la gravetat de les imputacions, però, Mariano Rajoy no ha considerat oportú d'exigir cap dimissió, tan se val que alguns exercisquen de president autonòmic o de tresorer del partit.
Ja fa temps que la política ha deixat de ser un ofici honorable, que les sospites de corrupció són perfectament compatibles amb l'exercici de qualsevol càrrec, que la democràcia es limita a poc més que una rutina electoral. No sé què ha pogut passar per a què perdem el llegat impagable de què parla Sòcrates. El que sé és que no cal remuntar-se a Plató per intuir-ne les conseqüències. Hi ha prou a conèixer una mica d'història i a observar atentament els resultats de l'extrema dreta en les passades eleccions europees.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (28/6/09)

Amb la translació del títol del blog a la població marinera que m'ha acollit durant 15 anys, faig un record en el dia de Sant Pere al meu segon poble, el Grau de Castelló. Grats records passant consulta en l'antic ambulatori, la Casa del Mar, veient i escoltant l'església del patró i les seues campanades.
I aprofitant l'ocasió, transmet la meua enhorabona a la infermera (quin tandem formàvem !), Jeannine que s'ha jubilat recentment i que a pesar de no poder assistir al sopar de acomiadament, em va transmetre la seua emoció en la conversa telefònica que varem mantenir. Gran humanitat i eficàcia, en totes la circumstàncies.
Per sempre, ... Visca Sant Pere !.

Bueno acabo de pasar la primera semana de vacaciones después de por fín ser licenciada, han sido unos días muy intensos y de hacer muchas cosas pero también empiezan a ser de reflexión para pararme y pensar hacia donde tirar ahora.
Durante la semana visitamos Sagunto, pobración que os invito a conocer y ver las hermosas vistas desde el Castillo.
Por otro lado... lamentar la muerte del mago del baile Michael Jackson, ya que como él no habrá nadie igual. Es el genio de los videoclips y de la puesta en escena, o sino... mirad el video:


Por otro lado, señalar las pelis que he visto este fin de semana por un lado Valkiria ( se estrena en DVD esta semana)donde Tom Cruise interpreta al coronel alemán Claus von Stauffenberg, un aristocrático oficial alemán que lideró el heroico intento de derrocar al régimen nazi y acabar con la guerra colocando una bomba en el bunker de Hitler en 1944. Gravemente herido en combate, el Coronel Claus von Stauffenberg vuelve de África para unirse a la resistencia alemana y ayuda a organizar la Operación Valkiria, el complejo plan para que un gobierno en la sombra reemplazara al de Hitler una vez que éste hubiera muerto. Pero el destino y las circunstancias conspiran para proyectar a Stauffenberg de uno de los muchos implicados en el complot a un papel central de doble filo. No sólo debe liderar el golpe y tomar el control del gobierno de su país... también debe matar al propio Hitler.
Es una peli de notable, donde una vez más vemos la historia desde otro punto de vista también muy interesante.

También vimos Juana de Arco , la versión que hizo Mila Jovovich aunque yo recuerdo haber visto la peli del año 1999 de la joven actriz Leelee Sobieski y realmente me gustó más porque la segunda parte de la peli no pierde tanta intensidad como la de Jovovih, en cuanto a fantasía.

Y finalmente vi también Dirty Dancing, peli que habré visto unas.... 70 veces en mi vida sin exagerar pero que vería de nuevo otra vez por el romanticismo, por la banda sonora ganadora de un globo de oro y de un oscar, por la historia de amor, por los actores... es una peli memorable para mi...