Pasqual Batalla, regidor i portaveu del GM BLOC a l'Ajuntament, ha declarat: "des del BLOC donem suport a les queixes de pares i mares que demanen una línia addicional d'infantil i per això hem presentat per al proper Ple ordinari de lAjuntament una moció per la via durgència perquè, dací fins a setembre, sincloga una nova unitat d'infantil en el col·legi amb més demanda daquesta àrea". 
Poca cosa queda per contar. Era l’últim dia, el cap ja el teníem en la tornada. Desdejunar, fer maletes, deixar-les a consigna i aprofitar el matí per anar a veure alguna cosa.
Vam comprar un bitllet de metro, tot s’acaba i els bitllets de tres dies que teníem ja havien caducat, i ens vam dirigir a Piràmide. La Piràmide de Cayo Cestio, és això, una piràmide como les egípcies però no egípcia. A Roma es poden veure uns quants obeliscs que sí van ser duts des d’Egipte però no la piràmide. Cayo Cestio se la va fer per fer-la servir pel mateix que servien totes les piràmides, de tomba. I si la volteu potser encontrareu un lloc que vos sorprendrà però que no ho hauria de fer. La piràmide era una tomba i al seu voltant només podia haver un cementeri.
I es podia visitar i vam entrar. A l’entrada un cartell et prega que deixes un donatiu de dos euros per al manteniment, ho vam fer. Es tracta d’un cementeri per a estrangers no catòlics. Potser el que més sorprén son els gats que viuen allí i pel que pareix estan ben alimentats. Entre les tombes podeu encontrar la de Percy Shelley, poeta anglés que potser coneixereu per ser el marit de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein. També encontrareu la tomba d’un altre poeta anglés, John Keats, que reconeixereu perquè al costat està soterrat un amic seu.
En la làpida de Keats no diu el seu nom però la làpida de l’amic descobreix el secret. Sobre John Keats es va estrenar fa poc una pel·lícula que s’ha projectat a Cannes, Bright Star de Jane Campion, la directora de El piano.
I després de visitar un cementeri ja no quedava res. Vam esperar un autobús que ens duguera debades a Termini, vam recollir les maletes a l’hotel i altra volta a l’estació, altra volta el Leonardo Express, altra volta preguntar-nos si haguérem pogut viatjar en tren sense comprar bitllet, altra volta a Fiumicino i altra volta a l’avió, però aquesta vegada de tornada a casa.
L’avió va eixir amb retard i amés pareixia que no avançava. No arribàvem i havíem d’enllaçar amb l’avió que ens duria de Madrid a València. Mentre travessavem una tempesta pels altaveus ens van anunciar les portes d’embarc dels enllaços. Cap a València van donar dos portes diferents, més incertesa. Per fi vam arribar i mentre eixíem vaig treure els bitllets, vaig comprovar el vol que havíem d’agafar i no els vaig perdre perquè els que eixien darrere em van avisar que m’havien caigut mentre els guardava. Ja sabíem la porta exacta, vam mirar els rètols i no era cap a la dreta, tampoc cap a l’esquerra. On era? Just darrere, sí, havíem d’entrar per la porta que havíem eixit. Havíem patit debades, l’avió que anava a València era el mateix que ens havia dut de Roma a Madrid.
I això és tot. Espere que vos haja servit la nostra experiència. Encara em queda contar-vos alguna cosa més de Roma, el que vam veure al viatge de noces. Ja arribarà.