Blogs vila-realencs

Con la excursión de hoy se da por terminado el curso de gps que hemos realizado en el Centro Excursionista Vila-real, en el que hemos contado con la inestimable ayuda del I.E.S. Francisco Tarrega que nos ha cedido una aula de informatica para impartir la teorica y la Sierra de Espadan como terreno de practicas.

El primer dia de teorica, revisamos la instalacion del CompeGPS, su configuracion optima, añadir mapas, algo del lenguaje a utilizar y usando un track de una ruta ya realizada, crear una ruta y mandarla al GPS.

En el primer dia de practica realizamos la ruta veo – cocons de eslida – veo que en su momento me paso Xavier Goterris, y que incluye en su recorrido gran diversidad de cruces lo cual la hace muy apta para para realizar el cursillo.

Mas informacion sobre la ruta en wikiloc – aqui

En el segundo dia de teorica, calibramos un mapa y montamos una ruta sobre el mismo, aunque al final y debido a la distancia preparamos una ruta mas cercana para utilizar.

En el segundo dia de practicas nos fuimos a Sueras, la ruta nos llevo de la fuente de Castro a Cuatro Caminos, por algunos caminos en los cuales la senda solo se intuia y donde las plantas con pinchos habian hecho su lugar preferido, pero que era optima para que se pudiera practicar la orientacion.

Mas informacion sobre la ruta en wikiloc aqui

Para finalizar solo agradecer a todos los participantes el interes mostrado y esperar que lo hayan disfrutado y aprendido.

Share on Facebook

Títol: El viaje del elefante (A viagem do elefante)
Autor: José Saramago (1922)
Any: 2008
Idioma original: Portugués

Editorial: Santillana Ediciones Generales. Alfaguara
Col·lecció:
Any de l’edició: 2008
Idioma de l’edició: Castellà
Traductor: Pilar del Río
ISBN:978-84-204-7463-2

Els que em seguiu de fa molt de temps haureu llegit més d’un comentari de llibres de Saramago, sabeu que és un dels meus escriptors preferits. Però aquesta vegada m’ha decebut. El viaje del elefante conté la ironia de Saramago, té destells de genialitat a l’inici però després es queda en no res. Un anar passant, duent endavant una història sense cap força fins arribar al final. El llibre té poc menys de tres-centes pàgines però és una quantitat que enganya, l’edició és amb lletra gran. En realitat és una noveleta que es pot llegir en una o dues vesprades d’aquelles de poca feina. A mi m’ha costat més, ho sé, em costa llegir, cada vegada més.

Saramago va veure una història i la va escriure. El rei Joan III de Portugal regala al seu cosí Maximilià, arxiduc d’Austria, que està de visita per Espanya, un elefant. El llibre relata el viatge de l’elefant i el seu cuidador des de Lisboa fins Viena. Però no li va treure tot el suc. Se nota que va començar amb ganes però se va deixar dur. Una obra menor d’un geni.

Doncs bé, sembla que s'han resolt els problemes (toquem fusta virtual) del bloc. Aleluia!
I dic que s'han resolt perquè no tinc clar que la solució haja tingut res a veure amb les meues provatures, sinó amb no sé quina conjunció microxipastral que desconec. Tant se val.
El cas és que, pel que he pogut deduir, la cosa tenia a veure amb el codi del processador o una cosa així. Intentaré explicar-me: el processador que faig servir (bé Word, bé Open Office) i el bloc sembla que tenen certa incompatibilitat de caràcters i, quan els pega, ni tan sols no es parlen. La causa, la desconec, però per la virulència que adquireix l'enuig, diria que l'assumpte deu ser amorós. Bé, el cas és que, si els agafe en un mal moment i se m'acut de copiar un text del processador i apegar-lo al bloc quan estan de males, aquest comença a fer morros i a emetre uns estranys missatges que a mi em resulten inintel·ligibles. Aleshores, puc fer dues coses: desistir de penjar l'apunt o dir-li que m'importen un rave els errors d'html (no sé qui és aquest senyor) que em notifica i que tire igualment endavant. Com que no sóc partidari de desistir, si més no a la primera, normalment li dic que no tinga en compte les errades i faça via. Aleshores el bloc, ofés, penja l'apunt, sí, però o bé li posa un títol diferent, o bé elimina altres apunts anteriors, o bé es carrega directament la columna de la dreta (segons mires). O bé, com la darrera vegada, tot alhora. Com veieu, no li falta esperit venjatiu, al blogger.
Solució: evitar que el processador i el bloc coincidisquen. O siga que, d'ara endavant, copiaré el text del processador, l'apegaré al bloc de notes, el gravaré com a text simple (txt), el tornaré a obrir directament des del bloc de notes, el copiaré i l'apegaré al bloc. Això, mentre hi haja bon rotllo entre el bloc i el bloc de notes. Tot plegat sembla l'endevinalla aquella del llop, el corder i el feix d'herba i el pastor que volia passar el riu i havia de fer no sé quants viatges perquè només podia transportar dos elements cada volta. En fi, que us ho dic per si el vostre bloc entra, com aquest fa uns dies, en zona de turbulències.
Ah, i gràcies a tots els que m'heu enviat suggeriments per a solucionar els problemes. Sense vosaltres, encara estaria estirant-me dels cabells. És un dir, perquè m'acabe de rapar. Però ja m'enteneu.

Les ruptures sempre solen ser dures i doloroses. Sobretot quan la convivència s'ha allargat en el temps. Han estat anys i panys, molts anys, amb breus interrupcions o llargues... recorde una vegada que vàrem deixar de veure'ns durant un any sencer.

Els inicis van ser furtius, passionals. Una trobada sobtada als lavabos de l'institut, un cap de setmana per vacances de Pasqua, un llarg estiu... A partir dels 16 anys més o menys, però, la cosa es va anar formalitzant: era la dècada dels setanta i, fins i tot s'havia prohibit perdre el temps, tot s'havia de fer prompte, no fos cas que s'acabés el món... Potser el carpe diem començava a imposar-se, però d'amagat, com autocensurant-se, de fet ni s'usava l'expressió, ni se'n parlava gaire.


Dimecres passat ho vam deixar. Eren les dotze del migdia, ho recorde perfectament. Han passat, a penes, quarant-vuit hores -encara no!- i ja em sembla mitja vida: que si ha perdut "la roja", que si Brasil només guanya a baloparat, que si el futbol, que si el cinema, que si han faltat Michael (Jackson) i Farra (Fawcet)... quin bombardeig de notícies!

De tota manera, reconec que es fa dur, molt dur, viure sense ella, perquè allà on vaig me la trobe de cara i ben aprop... sobre tot, als bars, on continua entrant i eixint malgrat les ordres d'allunyament i les prohibicions. Sé que mai podré oblidar-la, perquè continue enganxat mentalment a ella i, això sí, mai oblidaré el seu nom: Nicol... Sé que mai li ha agradat que l'anomene així, i sempre es presenta com a Tina, la dona fatal, mortal, la més perillosa per a la salut, per a les dones embarassades, la que provoca la reducció de la fertiliat, el càncer de pulmó i quasi tantes morts com el trànsit, l'alcohol, la vida sedentària, però, això sí, moltes menys que la misèria.

Adéu Nicotina, sé que no podràs oblidar-me, però jo tampoc a tu... Deixar de fumar, en certa manera, és també renunciar a certs hàbits adquirits, a certs rituals i rutines, a certa cultura mediterrània, de conversa i de carrer... Deixar de fumar és, al capdavall, com deixar d'estimar, com abandonar una fidelitat vitalícia... La Nicotina no entén d'infidelitats, temporalitats, promiscuïtats i d'altres falòries: o estàs amb ella o en contra d'ella.

Ja m'agradaria, ja, ser-li infidel una temporadeta i tornar-la a abraçar per festes, en cap de setmana, convertir-la en una amant secreta, furtiva i temporal... però tot és molt difícil. De fet, estic allunyament-me a poc, a poc, però com li passava a Lot, fugint de Sodoma, no puc deixar de mirar cap enrera perquè no tinc cap por en esdevindre estàtua de sal... no, l'únic que realment em fot -parlant malament-, és que se comença abandonant la Nicotina i ja és un no parar, ara abandone la sal, ara el sucre, ara l'alcohol, ara... Ara, potser l'estiu no és el temps de les renúncies, o sí?
.............................................................................................................

He estat un parell de dies sense entrar al bloc i no m’havia adonat que havia caigut. Bé, pareix que he sabut alçar-lo i que torne a començar a caminar. A veure si demà tinc un poc de temps i sóc capaç de curar-li les ferides. Disculpeu.

En principi, açò dels blocs és senzill. Diuen. Però no sé ben bé per què, de vegades es complica. Com ara. Si accedeixes a El rastre de Clarisse amb Mozilla potser no notes res, però si ho fas amb Internet Explorer la cosa canvia: alguns apunts desapareixen i d'altres no responen al títol o, encara pitjor, se superposen. I la veritat és que no sé què fer per posar-hi remei. L'única cosa que sé que funciona és tornar a pujar, amb data actual, els apunts que es veuen afectats per no sé quines interferències. És l'única manera que no desapareguen. Així que disculpen si la cançoneta ja us sona.

Supose que, a tots els que us agrada la lectura, heu sentit ràbia -dolor, fins i tot- quan veieu acostar-se, inexorablement, el final d'un llibre que us encisa. A mi -que cada volta em passa menys- em va passar l'altre dia. Vaig començar-lo amb ganes: m'atreia l'autor, Thomas Bernhard, de qui feia anys que no llegia res. Vaig començar-lo una mica distret, ja se sap, les cabòries que, de tant en tant, et ronden pel cervell i no et deixen parar l'atenció que mereixen les coses importants. Així que les primeres pàgines em van sobrevolar una mica, com si diguérem. Però lentament, l'espiral inexorable del text em va anar absorbent més i més, fins fer-me girar al compàs d'una prosa incissiva i hipnòtica, descarnada i poètica, que em guiava en un descens implacable cap a les evidències més crues, aquelles que sovint disfressem per evitar de vore. El llibre a penes té 120 pàgines, així que vaig imposar-me de racionar-lo, com si fóra un lícor preuadíssim o, millor encara, una placa de xocolata d'aquestes d'un tant per cent de cacau elevadíssim. Em va durar tres dies, amb tot. Només tres dies. I, en acabar-lo, vaig sentir una ràbia que feia temps que no sentia. El llibre, per cert, es diu "El soterrani" i és la segona part de la pentalogia de memòries que va escriure Bernhard. L'ha editat la impagable Edicions del Salobre. I ahir de matí, vaig encomanar-ne el llibre que el precedeix -"L'origen", que també han editat la bona gent del Port de Pollença. En seguirem parlant, en aquest bloc.