Blogs vila-realencs

De vegades, i sovint de manera inesperada, et cau a les mans un llibre insòlit. L’obres, potser amb presses perquè hi ha altres negocis que t’acuiten, i de sobte t’adones que el temps s’ha aturat. Passes les fulles lentament, deixant-te atrapar pels detalls de cada dibuix, per les frases que, ací i allà, et criden l’atenció. I el temps no importa: els compromisos poden esperar. Així que, si teniu pressa, us recomane que no obriu aquest “Domador de línies” que ha publicat Perifèric Edicions. Si ho feu, correu perill de fer tard allà on us esperen.
Podríem dir que “Domador de línies” és un llibre de retalls. De retalls selectes, això sí. Una mena de collage fet amb els millors treballs (o els més entranyables o els més significatius per a l’autor) d’un dels dibuixants valencians de major solvència, Paco Giménez (València, 1954), un il·lustrador autodidacta que ha signat tant adaptacions de clàssics per a lectors incipients com algunes de les millors narracions valencianes de literatura infantil i juvenil, moltes de les quals escrites per Carles Cano. D’aquesta ingent producció, Giménez n’ha seleccionat una quarantena. I els ha buscat –a manera d’il·lustracions líriques- la millor companyia possible: els versos de Marc Granell, que, a més de ser un dels majors poetes valencians actuals, ha sovintejat amb èxit la poesia per a infants. Dues personalitats de prestigi per a un llibre que fa goig, molt de goig. Perquè Giménez és d’aquells que no deixa de temptar nous camins, d’explorar noves vies. De manera que “Domador de línies” és una mostra de les diferents formes amb què es pot abordar la il·lustració d’un llibre destinat als lectors incipients. Dels múltiples matisos d’una disciplina delicada: la d’acompanyar un text que ha de ser solvent per si mateix, un equilibri sempre difícil. Però, al meu parer, el llibre és també una reivindicació, una crida a respectar i valorar com cal el treball d’uns professionals que, encara de vegades, no apareixen a la portada dels llibres que il·lustren (o ho fan en lletra menuda) i als quals sovint ni tan sols citen les ressenyes que s’ocupen d’aquests. En aquest sentit, l’antologia té una virtut afegida: el fet d’haver-se separat dels textos a què donaven suport, deixa els dibuixos nus davant del lector. Ja no són una crossa agradable sinó que ens interpel·len directament. Amb tota la potència del seu missatge. Com a veritables obres d’art plenament autònomes. Una experiència que delata no sols la gran vàlua artística de Paco Giménez sinó també deixa en evidència que sovint no valorem com cal el treball dels il·lustradors.

Una nissaga mallorquina

Jaume Armengol va nàixer a Inca (1938) i ha fet d’activista cultural –va ser president de l’Obra Cultural Balear-, de polític i d’escriptor. En 1966 va guanyar el premi Ciutat de Palma de novel·la amb “Els dies”. Després, ha publicat novel·la (“El caminant perdut”, “Que la terra et sigui lleu”) i assaig (“Socialisme i nacionalisme”). A “Ombres de tardor” (Moll) recrea la història d’una nissaga familiar que li permet de reviure l’últim segle i mig d’història de Mallorca. Per a dur-ho a terme, Armengol es posa en la pell de diferents personatges que rememoren alguns moments importants de les seues biografies. Instants que, de vegades, li permeten recrear alguns dels episodis més significatius de la història mallorquina recent o la petjada de personatges tan emblemàtics com la parella que formaven Frederic Chopin i George Sand.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (14/6/09)

Supose que resulta utòpic pensar que el desgraciat episodi que ha protagonitzat Franns Rilles Melgar, el bolivià que va perdre el braç en una panificadora de Gandia, posarà sobre la taula (i servirà, doncs, per començar a solucionar) la precària situació en què treballen i viuen molts immigrants clandestins sense que ningú faça massa coses per evitar-ho. Perquè sí, és cert que els detalls de l’accident són tan obscenament cruels que és difícil prescindir-ne i mirar més enllà. Que costa fer-se a la idea que algú puga mantindre desactivades les proteccions de la maquinària per augmentar la productivitat sense importar-li quines conseqüències pot tindre la seua acció. I encara més, imaginar algú tan bèstia per abandonar a 200 metres d’un hospital una persona que acaba de patir la secció d’un braç i encara tindre la barra de llançar el membre amputat al contenidor i seguir treballant com si no res. No sé com conclourà la història, però seria ben vergonyós que els propietaris del Forn Rovira Safor S. L. (que, pel que hem conegut, s’acosten molt al tòpic més lamentable d’empresaris sense escrúpols) no acabaren pagant un preu ben sever per aquest comportament vergonyós i intolerable. Siga com siga, són tan dures de pair, tan increïbles, les circumstàncies de l’accident, que resulta difícil, molt difícil, abstraure’s i mirar més enllà. I constatar que, a la nostra vora, es produeixen situacions ben pròximes a l’esclavisme de què tant abominem de boqueta. I que és ací, encara més que en el trist episodi de Melgar, on hi ha el problema més gros.
I aquests dies, a més, hem tingut ocasió de comprovar-ho. Dimecres vam conèixer que els mossos d’esquadra havien tancat a Mataró una setantena de tallers tèxtils on les màfies xineses explotaven vora 450 compatriotes. Sense contracte, com Melgar, i també sotmesos a llarguíssimes jornades de treball, en condicions igualment precàries. I a canvi, també, de poca cosa més que un grapat d’euros amb què malviure. Aquests treballadors xinesos dormien i treballaven en el mateix lloc, un lloc escàs i infecte, i no disposaven ni tan sols d’una pausa per menjar, sinó que ho feien mentre atenien les màquines cosidores. Els seus explotadors, xinesos també, ja s’havien preocupat que no conegueren cap llengua amb la qual comunicar-se, no fóra cas que s’aventuraren a descobrir si hi havia un món millor més enllà de les parets del taller. I ja poden imaginar-se vostés que el de Mataró, tot i ser-ne un d’extrem, no és l’únic cas. Ací i allà, concentrats en tallers clandestins, o disseminats en obres i botigues, en fàbriques i explotacions agrícoles, hi ha fins a mig milió de persones que treballen a l’Estat espanyol sense contracte que els empare. Sotmesos a les abusives condicions de patrons sense entranyes que s’aprofiten de la fam i de la por per traure’n rèdit econòmic. Que els exploten més enllà de la llei i de l’ètica. Que alimenten els seus comptes corrents i es paguen els seus cotxassos a costa de la dignitat dels més desvalguts. Per això el cas de Melgar és una anècdota tristíssima, sí, però és únicament la punta visible d’un iceberg de proporcions majors.
No és previsible, però, que la desgràcia de Melgar ens moga a actuar amb major contundència, més enllà de casos puntuals com el de Mataró. No és previsible que, com diu el tòpic benintencionat, la seua dissort servisca almenys per pal·liar la situació terrible de tants treballadors clandestins que es guanyen la vida en una situació ben pròxima a l’esclavatge. El més probable és que, durant uns dies, les càmeres de televisió exploten –qui sap si reduint-lo a una anècdota banal- el cas de Melgar. Que facen caixa amb les llàgrimes de la mare i amb el posat desvalgut del fill. Que el vagen esprement fins que deixe de rajar-ne el suc de la morbositat pública i la gent se’n canse i la seua desgràcia deixe de ser rendible. Aleshores, l’abandonaran a la seua trista sort. I nosaltres ens oblidarem d’ell i ens oblidarem també del mig milió de persones que seguiran guanyant-se la vida en condicions intolerables sense que ningú faça massa coses per evitar-ho. Fins que el pròxim accident els torne a posar d’actualitat. De nou durant uns pocs dies.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (21/6/09)

Aquest matí, m'he desdejunat amb dues magnífiques notícies. La primera, la concessió del premi Crexells a la novel·la de Joan Francesc Mira "El professor d'història". La vaig llegir ja fa alguns mesos i no em va decebre gens: un llenguatge d'una bellesa intensa, uns personatges que retraten perfectament la perplexitat d'un món que ni ells (ni jo tampoc) són capaços d'entendre, una combinació sàviament equilibrada d'acció i reflexions, i tot sota el guiatge del "Faust" de Goethe. En fi, una de les millors novel·les d'un escriptor que ja n'ha escrit un bon grapat. Mira és un savi que aquest país nostre no valora com cal. Un luxe per a qualsevol cultura, no dic ja per a una societat com la valenciana, tan buida, tan esquerpa al raciocini i al coneixement, tan banal... I deixem-ho ací que l'apunt no volia sinó constatar el meu goig per la concessió del premi.
La segona notícia ha estat la inauguració a Benicarló (ací en podeu llegir el discurs que va pronunciar Josep San Abdón) de la biblioteca que du el nom de Manel Garcia Grau. No mereixia menys, Manel. I crec que l'elecció d'una biblioteca fa justícia a la seua trajectòria i al seu compromís. Vull pensar que donar-li nom a una casa de paraules li hauria fet goig, a Manel, que tant se les va estimar, que tan bé sabia modelar-les per expressar la perplexitat (la mateixa dels personatges de Mira) i la indignació davant d'un món (i d'una societat, la valenciana) tan injust amb tanta gent. En fi, que m'alegre per Olga i les filles d'ella i Manel i per tota la família (i per Cristina, especialment) i per tots els seus amics, que en som tants. En fi, que també jo sent una mica meua aquella biblioteca de Benicarló.

"ELS REGIDORS DE PROMOCIÓ ECONÒMICA, MEDI AMBIENT I AGRICULTURA VIATGEN A BRUSSEL·LES PERÒ A VILA-REAL NO VEIEM ELS RESULTATS" HA DENUNCIAT AVUI EL NACIONALISTA  PASQUAL BATALLA.

El regidor i portaveu del GM BLOC, Pasqual Batalla i el Secretari Local del BLOC, Maties Marín, han fet balanç dels dos anys que han transcorrit des dels darrers comicis locals.

En els darrers anys, Joan Pla (Artana, 1942) ens ha acostumat a novel·les que s’ocupen de qüestions destacades de la problemàtica adolescent. A “Pou sense fons on the rocks” (Baula Edelvives), la seua última obra, Pla aborda les conseqüències que es deriven de les reunions nocturnes de joves on la primera premissa és beure alcohol, conegudes com a botellot. Una volta més, els protagonistes són joves que estudien a un institut i que els caps de setmana s’apleguen a una plaça per beure fins caure a terra. L’acció se centra en un jove eixelebrat, Manel, que sublima la seua timidesa a base de beure sense fre. Una nit d’aquestes, quan torna a casa a dalt de la seua moto (tot i la ingent quantitat d’alcohol que ha ingerit), coincideix amb un amic seu que es troba en idèntiques condicions i decideix pujar-lo. Una volta els dos a dalt, circulen pels carrers de la ciutat sense parar esment a res, fent tota mena d’excessos. I, com era de preveure, tenen un accident, a conseqüència del qual morirà l’amic de Manel. Però aquest no té prou esma per avisar les autoritats i decideix fugir. Tanmateix, a l’asfalt quedaran els rastres de la pintura de la xapa del vehicle i les restes d’oli que serviran a la policia per aclarir els fets.Tampoc no falta l’amor, en “Pou sense fons on the rocks”. Així, Manel està enamorat de Paola, una jove amb un pare alcohòlic que rebutja la tendència malaltissa de Manel tot i que també està coladeta per ell. De fet, és aquesta actitud una mica esquerpa d’ella, unida a la falta de decisió de Manel, que el porten una vegada i una altra a cometre excessos amb l’alcohol. Així, doncs, els problemes de Manel amb la justícia i la deriva de la seua relació amb Paola seran els dos eixos sobre els quals gira l’acció durant bona part d’una obra que, de manera directa, retrata les funestes conseqüències del consum irresponsable d’alcohol per part dels joves.

Cartografia del desig

Es podria dir, en termes generals, que Miquel Bezares (Llucmajor, 1968) explora a “Terminal B” (Moll), el seu últim llibre de contes, les diferents possibilitats del desig sexual. Un desig inesperat, que irromp de sobte després de l’accident d’un ultralleuger; un desig antic, que torna a presentar-se, també de forma inesperada, quan un hidroavió aterra a un poblet perdut; el desig que, quan es concreta, no acompleix les expectatives, que narra al relat que protagonitzen dos companys de treball; el desig quasi sobrenatural que sent una banyista per un nadador embolicat d’algues. Una geografia del desig darrere de la qual descobrim les múltiples arestes de la condició humana, de manera que, en el fons, el que fa Bezares és prendre’n una part (ben significativa, si es vol) i, explorant-la, indagant-ne en els diferents matisos que presenta, intentar una cartografia més ampla, que abaste el tot. “Terminal B” és un llibre de contes amb la tensió suficient per collar-nos des de les primeres línies, de vegades resolts de manera contundent i d’altres amb portes que s’obren i que ens inviten a decidir per quina ens va millor endinsar-nos.Amb una sòlida carrera com a poeta (va començar de ben jove, en 1987, amb “Cos de calitja”), assentada sobre títols com “Versllum” o “El convers”, i també com a narrador (“Quan els avions cauen”), amb “Terminal B” confirma que es tracta d’una de les veus més interessants que, des de les illes, han sabut fer-se un lloc en el panorama literari actual.

Segons la Resolució de 29 d'abril de 2008, publicada en el DOCV 6.029 de 28 de maig de 2009 (http://www.botaniccalduch.com/web/calendariescolar0910.pdf)...

Seguro que tienes un amigo, que conoce a un chaval, que tiene un primo que le conto un dia que escucho un programa como este, pero os puedo asegurar que es mentira. En este programa Victor Alos, Javier Aguilella y yo, destrozamos y descarnamos muchas de esas historias que habeis escuchado alguna vez y que le ocurrieron a algun conocido cuya cara y nombre no recuerdas en estes momento…… LAS LEYENDAS URBANAS.

• The Vice :: Blog de Antonio Martin Lopez
• Cronicas desde Sepelaci :: Blog de Cronicas desde Sepelaci

Download audio file (cronicas-2009-06-22-56689.mp3)

[From Cronicas desde Sepelaci 17 - Leyendas Urbanas]

...............................................................................