Blogs vila-realencs

Sembla una frivolitat parlar de futbol mentre segueixen incrementant-se les cues al Servef, sí, sí, al Servei Valencià d'Empleo i Formació que, naturalment, depén de la Generalitat Valenciana, sí, sí, de Camps i del PP... És clar que no vaig jo a convéncer-vos de la culpabilitat del govern valencià sobre la crisi, si ja n'esteu convençuts de la culpabilitat de Zapatero...

Jo de l'únic que n'estic convençut és de la inutilitat infantil de buscar culpables quan entre tots dos la mataren i ella sola es va morir... l'ocupació, vull dir, ofegada en una mar injustament globalitzada. I quan les aigües venen revoltes, cau pel seu pes la dita popular perquè mai guanyen els pescadors: on guanya patró, no pot guanyar mariner; i si el patró guanya menys, els mariners comencen a desfilar, cap a casa...


Almenys, a Vila-real s'està fent, de moment, una política futbolística d'austeritat, tant en l'aspecte del planter on, de moment, s'ha fet caixa amb alguns futbolistes (Nihat, Matias, Valencia) i, fins i tot, amb l'anterior entrenador (Pellegrini), com en la campanya d'abonaments per a la temporada 2009-10, ja que s'han mantingut els preus, més o menys, amb una lleugera pujada de l'I.P.C., s'ha distribuït abonaments gratuïts a tots els de la campanya anterior que es troben en situació d'atur i, en definitiva, s'ofereixen quatre competicions pel preu d'una: Lliga d'Or (Primera Divisió), Lliga de Plata (Segona Divisió A amb el Vila-real B), UEFA o Europa League i Copa del Rei (esperem arribar més lluny aquesta vegada!).

Però, mentre la directiva i l'equip tècnic, amb Ernesto Valverde al front, fan números, l'afició espera en candeleta un fixatge -més o menys mediàtic- que reforce l'equipàs que s'ha anat fent al llarg dels darrers anys... Salvant les distàncies, el Vila-real no és el Barça -ja ho sabem, no hem fet mai un triplet-, però comença a tenir una pedrera important, és a dir, la Ciutat Esportiva comença a ser una gran escola de futbolistes, perquè el futbol també ha de tenir un component pedagògic de cara al jovent.


Potser, alguns pensaran que el model del Vila-real és més paregut -també salvant totes les distàncies gal·làctiques!- al del Real Madrid, per allò del talonari i la maquineta de fer diners del senyor Fernando Roig -que igual és tant potent o més que la de Florentino, perquè no cal oblidar que el madrileny té tots, o quasi tots, els bancs als seus peus-... de tota manera, no és el mateix anar fixant per completar un equip, que fer del futbol un espectacle televisiu les 24 hores del dia. Per cert, sabeu quants segons, minuts i hores dedica Canal 9 a parlar dels camps, millor dit, a parlar bé, molt bé, del president de la Generalitat Valenciana Francisco Camps? Moltes hores! Quasi tantes com les teles locals de Madrid (TVE1, TVE2, A3, Cuatro, Telecinco, La Sexta...) a parlar de Florentino i sus mariachis...

Amb els 17 o 18 milions que té el Vila-real, ara mateix, per fitxar, se pot aconseguir taponar els forats que encara queden respecte a les temoporades anteriors. Un central-migcampista, estoper o ajudant d'Eguren -digueu-li com vullgueu- és, sota la meua modesta opinió, la mancança més greu després del comiat de Josico i les espantades respectives de Mavuba i Edmilson que vingueren, si no m'enganye, a fer-se càrrec d'eixa posició. Seguint amb les prioritats, li hem de trobar parella, urgentment, al bo de Joan Capdevila si no volem trencar-lo, ja que porta jugant sense descans des de l'inici de la temporada 2007-08 (que va empalmar amb l'Eurocopa i aquest estiu amb la patxanga sudafricana, sense perdres partit). I per finalitzar, si Altidor no vol ser suplent, és bon moment per aprofitar la popularitat aconseguida amb la selecció dels Estats Units (una de les vint millors seleccions d'Amèrica!) i fitxar un davanter centre que li complique la vida a Rossi, a Llorente i, sobre tot, a Valverde, perquè això voldria dir que ens l'alegraria a tota l'afició.


Naturalment, després tot dependirà de les ganes que tinga la boleta d'entrar a la porteria contrària, però el futbol és molt més lògic i senzill vist des de la grada, naturalment...

Pel que respecta al B, un altre equipàs que ja està fet, només, amb el retorn de tots els cedits. Ara falta saber si podrem vore algun partit, de Segona Divisió A, al Madrigal, perquè, de moment, ningú s'explica com poden encabir tota l'afició que, de moment, ja ha manisfestat la il·lusió de seguir el B, almenys, en aquells encontres més significatius, és a dir, contra el Betis o el Castelló, per posar dos exemples tot atenent a les ganes de futbol que, a falta de treball, continua havent per les terres de La Plana.
........................................................................................................

La ocupación de los salones de Caixa Rural Vila-real crece un 14% respecto al ejercicio anterior

Se realizaron 115 actos en seis meses, más de 19 eventos al mes, lo que supone tener ocupados casi el 64% de los días.  leer más »

Batalla ha declarat; " Quan es va publicar el reial decret pel qual es regeix l’anomenat FEIL (Fons estatal d’inversió local) hi havia també un fons especial per a la dinamització de l’economia amb una dotació de 3 mil milions d’euros i que al seu apartat d contemplava la construcció, adequació, rehabilitació i millora d’edificis públics i molt especialment casernes de la guàrdia civil"

 Xavi Ochando: "d'haver fet cas a la proposta del BLOC JOVE podriem haver gaudit d'una Biblioteca Municipal amb wi-fi i no haguerem tirat al fem més de 400.000 euros"

Caixa Rural Vila-real, vuelve a patrocinar el II Trofeu d'Escala i Corda en nuestro trinquete Salvador Sagols.

Este "trofeu de pilota valenciana" constará de un triangular con las máximas figuras profesionales.  leer más »

Marc Pallarés, tot i que va nàixer a Barcelona (1977), viu des de fa molt de temps a la Plana. Fill de l'escriptor Vicent Pallarés, ha debutat com a novel·lista amb "Ulls verds" (Columna), després d'algunes temptatives com a escriptor de contes i tot just un any després d'haver-se endut el premi Recull de periodisme, a Blanes, per un article sobre la televisió. I ho fa de la mà d'un altre guardó, el Fiter i Rossell d'Andorra, en el jurat del qual hi havia, entre altres, el mestre Joan Triadú: tot un aval. I es presenta amb una història d'amor entre dos personatges, Maties i Esperança, a qui les circumstàncies obligaran a replantejar-se la vida. Efectivament, alertats per Empar, la germana de Maties, hauran de fugir del poble de la Plana on viuen i viatjar, com tants altres exiliats, a Mèxic (a Veracruz, concretament) on, primer amb l'ajut d'altres veïns exiliats, començaran a refer la vida.
A Pallarés, tanmateix, no li interessa relatar com era el món de l'exili republicà al país de l'Amèrica Central. En canvi, prefereix ocupar-se de la vida quotidiana dels dos protagonistes d'una història d'amor que no interfereixen ni la gelosia ni les temptacions externes ni les passions extremes, ni tan sols cap malentés, com és ben habitual en les novel·les a l'ús. És, doncs, una història d'amor plàcida, en el reducte privat, que tan sols es veu alterada per les circumstàncies externes: la fugida, de primeres, i el retorn de la filla al poble, més endavant. I que l'autor condueix amb mà destra, conscient potser que els lligams més forts són aquells que s'estableixen subtilment. També amb els lectors. I és així, imperceptiblement, que el lector es va sentint més i més còmplice de la sort dels personatges. Marc Pallarés ha debutat com a escriptor amb "Ulls verds", una obra tan madura i consistent que, llegint-la, ningú no diria que està escrita per un nouvingut. Caldrà, doncs, seguir-lo amb interés.

Llibres pòstums

Ningú no podrà dir que Joseph Joubert no va viure temps intensos. Nascut a mitjans del segle XVIII, tenia 35 anys quan l'onada revolucionària va endur-se per davant l'Antic Règim i, de camí, els caps de Lluís XVI i Maria Antonieta. I uns pocs més quan l'ímpetu de la revolta va desembocar en l'Imperi i les guerres napoleòniques. A més, va estar molt relacionat amb les primeres figures de la Il·lustració: va ser secretari de Diderot, per exemple, i amic de Chateaubriand. Tanmateix, va morir sense publicar cap escrit i van ser els seus amics qui van rescatar, seleccionar i ordenar tant els dietaris com la correspondència. Uns textos sempre concisos (ell mateix reconeixia que no era capaç d'enllestir llargs treballs) que li han valgut un lloc propi en la història de la literatura. La seua producció està reunida en unes poques obres: els "Carnets", una mena de diari íntim publicat en 1938; les cartes, 265 missives reunides en la "Correspondència general", i els "Assaigs" (publicats tots dos en 1983), que bevien de la tradició inaugurada per Montaigne. De l'edició d'aquests dos últims es va fer responsable Rémy Tessonneau que, més endavant, en va fer la selecció que ara presenta Edicions Proa en traducció al català (la primera) de Joan Casas. Un volum on els escrits sempre breus de Joubert s'agrupen per temes per tal de facilitar l'assimilació dels pensaments de l'autor francés. Literatura d'una intensitat màxima que es llegeix amb l'interés d'un clàssic.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (28/6/09)