Blogs vila-realencs

Anit van fotre fora a Ristro: Ristro era lo més divertit d’un programa, que edició rere edició, ha anat perdent punch, si em permeteu l’expressió. La direcció del programa ha optat per apartar-lo del concurs. Quina pena, che!

Recordava, anit, mentre que veia la seua cadira buida, les eixides de companys de feina quan treballava a la fàbrica de banyeres. Només una taula quedava lliure, perquè un company havia marxat o l’havien fotut fora, començava una mena de regateig de les seues restres: un vol el teclat, l’altre el ratolí òptic, el tercer el monitor i la torre, altre el peu de rei, aquell la cadira…l’últim acava per regirar en el caixons, enduent-se mitja caixeta de clips o un calendari d’algun sindicat. De la presència del teu ex-company no en queda cap rastre. En altres casos, l’expol·li comença abans que l’expulsat plegui, com em va passar a mi. Entre les 8 i l’hora del café el meu escriptori havia estat repartit per ací i per allà, i la meua flamant cadira ergonòmica havia estat ja adjudicada després d’algunes breus discussions entre els meus imminents ex-companys. Per això anit, la cadira de Risto, correctament alineada, lluenta i immòbil em va fer molta gràcia.

Per què guardar-li la cadira a algú que acaben de fer fora? Perquè no retirar-la? Hauria estat el mes normal, no? Si només hi ha dos persones per seure en la taula, quin motiu hi ha, per tant, per ficar-hi tres cadires? Vaig estar una bona estona esperant que Risto tornara de pixar, però no. Entenc que l’amo en la seua empresa no toleri que ningú pixe fora de test, ni menys que es cague obertament contra la seua empresa; i que, una volta, unflats els nassos, l’envie al carrer de bon grat. Però…guardar-li la cadira? Quanta consideració! Quin contrasentit és éste? Ací tenim un altre exemple de la tele que ens ha tocat viure: Circs i bestioles! Qui ocuparà ara eixa tercera cadira?

Per a la pròxima edició d’OT hauran de buscar noves fórmules per mantindre el fugitiu share. Jo el proposaria que tornaren als tres jutges cantors, però que els deixaren només dues cadires. Donant voltes i vigilant-se de reüll dansarien mentre l’aspirant a Bustamante de torn els posa dels nervis, i tot just acabara la cançò s’abalançarien sobre les cadires lliures. Quina pujada d’audiència un primer pla de Ristro toflat sense cadira, o d’una Noemí descocada o una Coco, indignada davant l’espenta dels seus joves companys de taula!!

Ja tinc ganes de vore la pròxima edició. Ai! Com ens la juga sempre la tele, redéu!!

EL BLOC DEMANA LA DECLARACIÓ DE BÉ D'INTERÉS CULTURAL A LES SOCIETAS MUSICALS

El cap de setmana del 11 al 13 de Juliol, una representació de la Penya Fugits, vam estar en les Festes de  La Vaquilla de l’Angel, de Terol. A part de pasar-ho superbé també vam institucionalitzar el viatge, amb una visita de cortesia a la  “PEÑA LA UNIÖN“, (una de les mas representatives de la capital Terolense) En la dita visita se li va fer entrega del mocador de la penya , al president de “La Unión”, Sixto Miedes. Per part d’esta penya ens van entregar la faixa d’enguany, on l’exposarem en un lloc del nostre casal.
Per als que no heu tingut l’oportunitat mai d’anar a estes festes vos deixe un vídeo arreplegat del canal autonòmic d’Aragó en el qual eixim mullant-nos i disfrutant de la festa.
També des de la presidència d’esta penya ens és grat donar-li les gràcies a Alejandro “El MAÑO” per la seua hospitalitat , ja que sense ell, no haguérem tingut un Cuartel General des d’on poder iniciar i acabar la festa. Aprofite estes esbosses per a animar-vos en pròximes edicions, a anar a esta festa tan entranyable.
També hem de saludar uns amics que ens van acompanyar a la festa i van engreixar, si així cap, la representació de socis d’esta penya.

Per visionar la resta de les imatges anar a la galeria

Al llarg de la seua trajectòria, Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) ha sabut compaginar els elogis de la crítica i l'interés del públic lector. En el seu palmarés figuren bona part dels grans premis de la literatura catalana: el Carlemany ("El fil de plata"), el Prudenci Bertrana ("La felicitat"), el Ramon Llull ("Per un sac d'ossos"). Altres obres, com "Amor d'idiota", han estat adaptades al cinema. A més, ha escrit peces teatrals com "Melosa fel" o "El pont de Brooklyn" i els seus llibres han estat traduïts a moltes llengües. Després de quedar dues vegades finalista (amb "Noms a la sorra", en 1995; i amb "Alfons XIV", l'any següent) enguany passat es va traure l'espina del premi Sant Jordi amb "El nas de Mussolini" (Proa).
Baulenas acostuma a alternar obres ambientades en l'actualitat amb d'altres que li requereixen un esforç de documentació històrica. A l'obra guanyadora de l'últim Sant Jordi, l'escriptor barceloní desplaça l'atenció fins l'època del dictador Primo de Rivera. És el moment en què les topades entre els pistolers de la patronal i els dels grups anarquistes estan en plena efervescència a la ciutat de Barcelona i els cacics imposen la seua voluntat en les comarques rurals. En aquell ambient, Berta Panatis, una militant comunista, rep l'encàrrec de preparar-se per a assassinar Primo de Rivera. Mentrestant s'ultimen els detalls del magnicidi, haurà d'esperar a un poble de muntanya. Allà, quan siga el moment, li arribarà un telegrama d'avís. Però passa el temps i el missatge no arriba. Els diners que li havia proporcionat l'organització s'acaben i Berta i el seu pare -amb qui ha pujat a Biribil- comencen a passar fam i han de vendre les poques pertinences que els queden. Baulenas narra la història d'aquesta espera inusual a través de les veus de Berta i el seu pare però també de Carlota Monrós -l'encarregada de l'estafeta de Correus- i el seu amant, el cacic Joaquim Xernac. A partir d'aquests elements, el lector s'endinsa en l'entramat de murmuracions i servituds en què s'organitza la vida a les comarques rurals de la Catalunya de primers de segle. I, al temps, la novel·la planteja quins són els límits de la fidelitat a unes idees i on acaba la lleialtat a una causa i comença el fanatisme.

Un clàssic imprescindible

La seua escriptura és alhora obsessiva i enlluernadora. Un esclat de llum enmig de tanta banalitat, si hom accepta el repte i s'immergeix sense condicions. Edicions del Salobre presenta "El soterrani", la segona part de la pentalogia autobiogràfica (fa poc ja van presentar la primera: "L'origen") de Thomas Bernhard (1931-1989), en traducció de Clara Formosa. Un llibre de poc més d'un centenar de pàgines on l'autor austríac explica com, en un moment determinat de la seua adolescència, en lloc de seguir la pauta que li marcaven (l'assistència a l'institut) decideix prendre les seues pròpies decisions i entrar en contacte amb la vida real. Així, s'acosta a una oficina de contractació i, després de rebutjar ofertes de treball en llocs ben pomposos, es lloga en una tenda de queviures d'un barri marginal de Salzburg, un veritable infern. En el soterrani d'aquella tenda, diu, passarà els anys més profitosos de la seua vida. Bernhard ens narra la seua experiència amb una prosa envolvent, que gira i gira com un remolí fins a deixar-nos inermes davant la potència de les obvietats que desvetlla. Un llibre sense concessions. Un clàssic imprescindible.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (12/7/09)

La Constitució del 1978 va instituir allò de l'Espanya de les autonomies recuperant una tradició d'organització territorial que, més enllà de la República i de les autonomies històriques (Catalunya, Galícia i País Basc; perquè el referèndum d'Andalusia va ser, si més no, el primer greuge comparatiu), s'arrela en la Monarquia Hispànica dels Habsburg (anterior a Felip V, Almansa i tots els mals de l'absolutisme borbònic del XVIII) i la formació dels regnes peninsulars a l'Edat Mitjana on, sense anar més lluny, hi havia un Regne de València amb Parlament (Corts), Constitució (Furs) i Govern propi (Generalitat).

Més endavant, amb la consolidació de la democràcia, s'obriren les portes d'Europa i, més concretament, de la Unió Europea (1986), allunyant-se de l'imaginari col·lectiu la possibilitat del retorn a la dictadura o de la repetició del lamentable espectacle del 23-F (1981) que donà una imatge bananera de part de les forces de seguretat de l'Estat a tota la resta del món... Després d'allò, potser se van mitificar els esdeveniments ocorreguts ja que, quasi tots, corregueren a posar-se el vestit de nouvinguts a la democràcia i de creients practicants del "Sistema Autonòmic"... llevat dels partits i partidaris de la Dreta/Dreta (Alianza Popular) i, per suposat, d'ultradreta (Fuerza Nueva, etc.).

No cal dir que els dos Estatuts d'Autonomia per al territori valencià (País, antic Regne? ...vaja brometa això de la "comunitat", com si la resta d'autonomies no foren, també, comunitats autònomes...) han estat un autèntic fracàs tant a nivell organitzatiu, com econòmic... però no per culpa del sistema, sinó dels governants que hem tingut des de la Pre-Autonomia on el mateix PSPV-PSOE va començar carregant-se, políticament parlant, el primer president (us sona un tal Josep Lluís Albinyana?). Després ja sabeu el que ha passat: si la Unió Europea ha posat algun tipus d'entrebanc per a certa agricultura, aquesta ha estat la nostra, la citricultura (sobretot) valenciana...

De tota manera, mentre Europa posava quotes a la producció de tot tipus de producte hortofrutícola, ací s'ha deixat morir d'èxit l'agricultura tarongera per mega-superproducció: totes les valls i totes les muntanyes valencianes on no n'hi havia tarongers, ara estan farcides de l'arbre del fruit de les Hespèrides, per no parlar a nivell estatal ja que, des dels Pirineus fins l'estret de Gibraltar, ens ixen les taronges per les orelles... i així van els preus, per a plorar, regalar-les i, definitivament, tancar la paradeta.

Si parlem, d'índústria, sobre tot la del taulell, ídem de ídem: que han fet/fan els governs autonòmics i estatals per salvar el negoci? Res de res...

Ara tothom parla de finançament autonòmic -a banda del finançament dels dos grans partits polítics que, des de sempre, supera en misteri el de la Trinitat: fileses, maleses, gürteleses i teatre, molt de teatre audiovisual i parlamentari- i, per fi, s'ajustarà millor el criteri poblacional, però, malgrat la clàusula Camps (sí, la del president autonòmic més elegant de tota la democràcia, per davant, fins i tot, del dandy Zaplana), els valencians seguirem a la cua de les cues... ara, això sí, el pèsim finançament que hem patit des del 1982 fins ara i que seguirem patint in aeternum no impedirà seguir malbaratant els ingressos públics en esdeveniments ("events"?) de vergonya aliena mundial.

De tota manera, mentre els nostres polítics no creguen en Europa, ni en l'Estat de les Autonomies, continuarem tenint unes competències autonòmiques creixents i un finançament autonòmic minvant: l'Estat Espanyol ha de reconéixer, d'una vegada, que entre les autonomies i la Unió Europa li queda, cada vegada, un paper més reduït com a intermediari i, per tant, més secundari davant les iniciatives institucionals que li arriben des de dalt (Europa) i des de baix (comunitats autònomes). Resumint: el que ja fa Europa, no té perquè repetir-ho l'Estat i, per tant, pagar-ho doblement el contribuent... el que fan les autonomies, no té perquè repetir-ho l'Estat i, per tant, pagar-ho doblement el contribuent... que és, ara mateix (pam dalt/pam baix), el que està passant.
================================================