La Lluna en un Cove. Nº 6, juny 2009
Julio 19th, 2009En una revista que conté només quatre relats crec que seria fer un lleig no comentar-los tots. Ho intentaré i començaré pel final per diverses raons, perquè és el més llarg de la revista, perquè és el més llarg dels publicats fins ara, i, potser, vaja, segur, perquè és l’últim que he llegit i per tant el que més recorde.
El Barranc dels Batans de Conrad Freixe, per la seua extensió va més enllà del que ens té avesats La Lluna en un Cove. Bé, això no vol dir res, l’extensió res té a veure amb la qualitat, encara que potser sí siga més complicat escriure un relat bo i llarg que no un bo i breu. Quan vaig començar a llegir pel cap em rondava que podria tractar-se d’una història d’aquelles dedicades a adolescents, pensament que no em vaig treure del cap fins el gran atac de pànic de la protagonista. Voldria destacar la riquesa de llenguatge i la forma amb la què poc a poc ens endinsa en una història de terror psicològic. Tot i això, per mi sobraven les tres últimes pàgines. No calia que m’explicaren el que havia passat, almenys jo ja sabia el que havia passat, era lògic. Potser es podria haver acabat amb una frase com el terror real va començar quan malauradament al matí següent va despertar…, o potser no, només és la meua opinió. També he de dir que al final he trobat una nota que a mi em pareix discordant quan escriu, diuen que encara viu, i que, havent estat ella la responsable de la mort del seu amic… El desenllaç només el coneix el narrador omniscient, però, com el mateix autor diu unes línies abans, mort dins d’aquella antiga fabriqueta per motius que ningú va arribar a saber o imaginar, ningú més no sap el que va passar, per tant aquesta història retorçuda que elabora el poble pareix no tenir massa lògica. En resum, em pareix un bon relat que escapa del que fàcilment, com he dit abans, haguera pogut estar una història per a adolescents sense més, però que, al meu parer, li sobren tres pàgines del final.
La Virgo Màxima parla… i Cèsar calla de Natàlia Senmartí és una història ambientada a l’època romana que jo no he entés. No puc comentar més, no l’he entesa, culpa meua segurament.
La prosista, de Gemma Pellisa és tot el contrari del que ens proposa Conrad Freixe. En poc menys de dues pàgines té enllestida una història a la què ni li manca ni li sobra res. Tot i això el seu estil m’ha deixat un tant fred.
La síndrome d’Amelie, és un títol que em fa rememorar la poètica pel·lícula protagonitzada per Audrey Tautou, no sé si era la intenció de Raquel Santiago. Com a persona insegura aquesta història cap-i-cua m’atrau. Interessant. Que la realitat no ens faça perdre l’optimisme. M’agrada pensar que és més real la nostra imaginació, les nostres esperances, que la realitat mateixa.