Blogs vila-realencs

Para quien quiera montarse un fin de semana con la bici sin dificultad alguna y disfrutando de unas vistas estupendas esta...

L'Institut Nacional d'Estadística (I.N.E.) va fer públiques, divendres passat, les dades d'atur i d'ocupació corresponents a l'Enquesta de Població Activa (E.P.A.) del segon trimestre de 2009 que, com tots sabeu, tornen a apuntar cap a territori valencià (com a líders en l'íncrement de l'atur) i més concretament cap al triangle de la ceràmica: Alcora, Onda i Vila-real (bressol de Francesc Tàrrega Eixea, l'inventor del telèfon mòbil com va dir aquell!).

Des de Vila-real no coneixem, amb exactitud, el cas d'Alcora o el d'Onda on, desgraciadament, l'atur encara causa més estralls que a la capital autonòmica del futbol, la nostra ciutat. És per això que, avui, sense acritud, us contarem detalladament el curiós cas de la Plaça Major de Vila-real, és a dir, el primer monument a escala local-global-glocal dedicat a la decadència econòmica i laboral... I és que els nostres governants estan en tot!


Però la idea no és nova. Ja a la dècada dels 80, per advertir sobre la crisi que se'ns venia a sobre, l'Ajuntament de Vila-real (bressol de Tàrrega, poble de les / dels bajoques i ciutat del taulell) va dissenyar una placeta (ací totes s'haurien d'anomenar en diminutiu perquè, la veritat, l'anterior P.G.O.U. ens condemnà de per vida (?) a viure sense places, ni jardins), concretament la placeta de Baiarri, amb ceràmica importada de l'estranger: no, no faig broma, la cosa va anar així i, a més, va ser una idea genial per posar l'èmfasi en la crisi que se'ns venia a sobre... Una forma molt original de dir, ei, senyores i senyors, o reestructurem la producció i comercialització de la taronja o ens n'anem a casa... ei, senyores i senyors, o donem eixemple consumint els nostres propis taulells, dissenyant habitatges públics i privats i placetes/places privades (públiques, segons el P.G.O.U. dels 80, era impossible) o forasters vindran i se'ns engoliran.

Ara, als darrers anys, per allò de que val més previndre que curar, es va construir un pàrking subterrani a l'àgora de la ciutat, al fòrum urbà, al bellmig de la Plaça Major perquè els vila-realencs del futur, una vegada la crisi ens faça abandonar el vehicle perquè ens quedem, tots, sense treball i sense plantacions de cítrics i orfes de fàbriques de rajola o/i taulell, sempre recorden que allò que es veu circular al centre de la ciutat, allò que va entrant i eixint de les entranyes del cor de la Vila és un turisme, és a dir, allò que en el passat va ser un signe d'identitat local on la densitat de BMV/AUDIS per habitant va batre tots els rècords guinnes haguts i per haver i que, a partir d'ara, ja comencen a ser conduits per ciutadans d'altres indrets...


No satisfets amb aquesta primera idea genial, la segona solució fou emprar materials de saldo, els més barats del mercat, per construir la plaça més cara del món: cada euro pressupostat, com al miracle dels pans i dels peixos, es multiplicaria al final per cinc, una penitència imposada a la ciutadania per porgar tots els pecats i oblidar la Vila-sodoma i la Vila-gomorra d'altres temps. Això sí, la inevitable pujada d'impostos sempre ha anat acompanyada d'una intel·ligent campanya d'imatge per relaxar les butxaques dels contribuents i, com diria Berto el nebot de Buenafuente, ZASKA!!!, cop sec inesperat/i/lògic a la primera de canvi.

Per materialitzar la idea, res millor que trencar amb el passat: una plaça postmoderna, decadent i crisigobalitzadora, no podia admetre una estàtua del fundador (Jaume I, un rei que practicava el francès, el català i altres idiomes que, encara, no s'han pogut estudiar a la Ciutat virtual de les Llengües Castellanes de la veïna Castelló), ni molt menys una font o un arbre com cal, què antics! Per cert, a qui li se va ocórrer plantar gespa natural? Rectificar és de savis i, segons diuen, a partir de setembre a gaudir de la gespa artificial i la seua borumballa fatal. L'aspecte actual, sense gespa natural, ni artificial, resulta ideal per ressaltar el missatge artístic de la plaça: SIC TRANSIT GLORIA MUNDI, CRISI ECONOMICA, IN SECULA, SECULARUM...

Però l'èxit de la iniciativa, és a dir, convertir la Plaça Major de Vila-real en Patrimoni de la Crisi Mundial, es va consolidar, precisament, quan s'acomplien 800 anys del naixement del rei Jaume I, la metamorfosi de la Vila arriba al seu punt més àlgid i, com una crisàlide, va anar canviant les estructures clàssiques medievals i allà on sempre hi havia hagut arcs gòtics, apuntants o d'altres renaixentistes de mig punt, aparegueren altres variants, noves textures, altres materials, estructures geomètriques, siluetes rampants, superficies voleiants, alerons aterrant, insectes sedentaris, aigües migrants, art efímer, disseny minvant... estètica kitsch? (com l'Hotel Palace sense anar més lluny, estil Marina d'Or), surrealista?, absolutista?, majoriabsolutista? El temps ja va dictant sentència i posant, a poc a poc (molt a poc a poc), a cadascú al seu lloc...


De moment, el monument està complint la funció per la qual fou dissenyat: la degradació total de la gespa, el deteriorament de les peces de vidre i de ferro, el mal funcionament de les fonts, la degradació parcial del sòl... importat, directament, des de la Xina fins la ciutat bressol de la ceràmica del segle XXI, Vila-real, és una autèntica metàfora, sí, senyor!, de l'impacte de la deslocalització industrial i la competència de les potències emergents traduïda en l'enviament de més de 5.000 treballadors locals a l'atur.


Ara només resta que, com els actors de Hollywood, cada aturat local estampe el seu autògraf o les empremtes dels dits, la mà o el peu, sobre cada taulell (abans blanc, ara gris tirant a negre gaspejat de taques obscures de xiclet) de la Plaça Major de Vila-real, una obra polèmica des del principi i que, ara mateix, s'ha quedat amb tants defensors com visitants vinguts de fora per contemplar La Llum de les Imatges, és a dir, escassos, molts pocs, per no dir nocap, després de tants anys de propaganda a tort i a dret (dita valenciana -malpensats!- equivalent, en castellà, a diestro y siniestro).

Gràcies a dos persones, Dziga Vertov i Pedro Font, amb qui, almenys, he compartit les fotos (ha estat més un robado que un posado) encara que la meua opinió siga més pesimista sobre la vàlua conceptual i funcional de la Plaça Major de Vila-real perquè, amb tot el meu respecte pels dissenyadors, pense que a un altre lloc mereixeria millor qualificació a nivell particular.
=============================================================================

FENT PRÀCTIQUES DE CARA A LA JUBILACIó

(Mirant les obres a les rampes dels alerons del pàrking subterrani de la Pláça Major: dijous, 30 de juliol; 17-18h.):

















:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Falten dos mesos pel naixement de la meua filla i espere que el pa que porte baix del braç siga ben gros. Ja sabeu, la maleïda crisi.

La meua empresa està fent tot el possible per eixir de la crisi (ella, no els treballadors). L’última oferta ha estat rebaixar-nos el sou un deu per cent i congelar-lo l’any vinent. Temptadora oferta, veritat? Això sí, voluntàriament. Però ja sabeu el que vol dir voluntari a l’empresa privada.

Jo esperava una gran reacció, però no. La gran majoria dels companys diuen allò de què anem a fer, conforme estan les coses no podem fer més que acceptar. I l’argument és el mateix a l’entorn familiar, ningú no gosa dir-te el que has de fer, però les coses estan molt malament per encontrar feina, és el que treus en clar del que et diuen. Poc a poc el teu esperit rebel va minvant i al final… Al final ja veuré el que faré…

I si signem tots? Doncs el que passarà és que si l’empresa es veu obligada a nous acomiadaments els que se n’aniran al carrer seran alguns dels que van signar per intentar així mantenir la feina, això és tot. Bé, no és tot, perquè se n’aniran al carrer amb un deu per cent menys d’indemnització.

Si algú vol contractar un escèptic ara és el moment. No vos demanaré massa, inclús no m’importaria treballar cobrant un deu per cent menys del que cobre ara en segons quines condicions (i no cregueu que ara cobre un gran sou).

Tinc un gran dilema però afortunadament no m’ha llevat la son. La meua il·lusió és gran. Només falten dos mesos per veure la meua filla.

El blog hace un año. Si, hace unos días cumplió este espacio un año en el que he intentado recoger todas las películas que he visto entre otras cosas. Estas fechas solo me recuerdan dolor y una película en el cine PD:te quiero, que creo que fue lo que me hizo ver las cosas de otra manera y realmente disfrutar siempre de los pequñísimos detalles, abriendo bien los ojos para recordarlo todo.
Odio el verano con todas mis fuerzas porque siempre pasa algo que me hace daño y me hace estar muy triste y como no, estaba esperando una nueva sorpresa para este y ya ha llegado. Por ello vuelvo a perder la ilusión por las cosas ( pero esta vez no me da tiempo escribir una larga carta para contártelo) ... no quiero escribir más sobre ello, solo esperar que como siempre, el tiempo pase, rápido... o que a mi me lo parezca.
---------------------------------------------------------------------------------------------------
Dejando esto de las penas a un lado, el jueves vimos Amelie. La habré visto más de 30 veces pero jamás me canso y seguro que en dos días la volveré a ver porque lo necesitaré, más que nada porque es una película que al finalizarla me hace sentirme un poco más feliz. Poco se puede decir de ella, simplemente que hay que verla y disfrutarla. Ver todos los detalles, la banda sonora y sobre todo, enamorarse de la bondad, del amor, de la soledad, de los sueños, y de querer ser mejor persona. Simplemente es una película que te llena y nada más.

Ayer por la tarde vimos Imago Mortis, una pelí en la que colabora Telecinco y que venden como si fuera el peliculón del año, por eso mismo pensando que sería de la calidad de El laberinto del Fauno o de los Crímenes de Oxford entramos a verla. Mi opinión sobre lo que ví es nefasta. Si no la veis nunca no pasará nada, es una película casi de aficionados al cine, con una historia vacía e inverosimil. Tiene tintes de serie tipo... El orfanato... pero no llega ni a eso. Lo dicho no vayais a verla.

Fa 40 anys, tal dia com avui, els astronautes de l'Apolo XI tornaven al planeta. També nosaltres amb els peus a terra o, si ho preferiu, damunt del sofà, anem passant aquests dies infernals, de canícula i d'incendis forestals provocats, amb temperatures màximes que superen els 40 graus i uns vents aponentats que aconsellen seguir Armstrong, Aldrin, tornar a la LLuna encara que siga de la mà d'Hermida o, per què no?, de Contador, naturalment, mirant la tele...

Ho recorde perfectament. Aquell diumenge del 20 de juliol del 1969 jo era a Moncofa, amb el tio Pasqual, la iaia Rosario i l'avi Domingo: un astronauta nordamericà anomenat Armstrong -després Aldrin- tocaven de peus a la Lluna, mentre Collins -el tercer en discòrdia- renegava donant voltes per l'espai. En arribar a casa, vaig córrer, potser emocionat, a contar-li-ho a l'altra iaia, Maria Vicenta, la qual ho tenia molt clar: Sembla mentida, com enganyen els xiquets amb eixa caixa tonta... Fou així, com va començar el gran corrent d'escepticisme mundial per qüestionar la veracitat de l'arribada a la Lluna, és a dir, aquell petit passeig humà però, com deia el guió, gran avanç per a la humanitat ha estat qüestionat 40 anys seguits, potser, per l'escepticisme de la meua iaia paterna. De fet, encara que està totalment demostrat que les coses van anar així, encara avui n'hi ha borts que fan acudits al respecte:
-Sabeu per què Armstrong va ser el primer en arribar?
-Perquè, encara, no havia nascut Contador...



Els anys seixanta foren de prosperitat econòmica a nivell mundial, de grans canvis en la mentalitat de la societat per la irrupció dels joves universitaris en l'actualitat política global i, sobre tot, per la confiança en el futur, malgrat la guerra freda USA-URSS que, en principi, fou la base de la cara carrera espacial. Amb els peus a terra, per tant, hem de reconéixer que aquell món ja no té res a veure amb l'actual: de l'escepticisme de la tercera edat (el de la meua iaia) hem passat a l'escepticisme pessimista de la joventut del segle XXI davant la inoperància dels poders públics per afrontar la crisi econòmica, social i moral de la societat globalitzada actual.

I sort que el groc està de moda: Contador pot guanyar el maillot groc del Tour quasi de segur, Ibrahimovic combinarà el groc de la selecció de Suècia amb la segona equipació del Barça (que també és groga... fins i tot el Real Madrid porta una sanefa de groc a la part davantera de la samarreta) i Nilmar està a punt de col·locar la samarreta del Vila-real al costat de la canarinha brasilera...

Si el groc fos -com diuen- el color de la mala sort, els nordamericans no hagueren forrat l'Apolo XI de daurat. A Vila-real, naturalment, representa un sentiment pel color de la samarreta de l'afició futbolística, encara que, històricament, els amarillos sempre han estat els seguidors de l'obrerisme catòlic agrari, és a dir, del Sindicat i de la Caixa Rural. I pels supersticiosos, comentar que el color groc simbolitza la llum del sol. Representa l'alegria, la felicitat, la intel·ligència i l'energía. El groc suggereix l'efecte d'entrar en calor, provoca alegria, estimula l'activitat mental i genera energia muscular. Amb freqüència se l'associa al menjar. El groc pur i brillant és un reclam d'atenció, per la qual cosa és freqüent que els taxis siguen d'aquest color en algunes ciutats. En excés, pot tenir un efecte pertorbador, inquietant. És conegut que els nadons ploren més en habitacions grogues. En heràldica el groc representa honor i lleialtat. Encara que, als darrers temps, el groc també s'associa amb la covardia (¿?)... déu ser cosa dels organitzadors del Tour, dels anti-barcelonistes o, fins i tot, dels que tenen males digestions davant els èxits del Vila-real Club de Futbol.
.............................................................................................

La Comissió de Penyes ha anunciat que correran banyats de les ramaderies de Concha i Sierra, la dels Milers, i de la prestigiosa Victorino Martín.

El president d’esta agrupació ha remarcat que “este últim ferro és molt especial per a Vila-real, ja que, l’any 1981 la ciutat va aconseguir ser la primera a tindre estos animals en el carrer”. “El seu amo es negava que el bestiar passejara per un lloc que no fóra la plaça de bous i el poble va haver de pagar un alt preu”, va dir.

“Un boví de carrer ha de ser gran, tindre el cap alt i les banyes separades”, ha indicat una de les components de la Comissió del Bou. I per això, esta agrupació ha viatjat, recentment, a Madrid, Salamanca, Badajoz i Cadis, entre altres localitats, a la cerca dels millors animals. “Cada un té la seua opinió sobre els exemplars i, per ara, no tenim res decidit”, comenten. Encara que si hi ha quelcom que tenen clar és que deixaran a un costat la ramaderia contractada el maig passat “per a provar quelcom distint”, diuen.

D’altra banda, l’associació cultural Els Amics dels Bous també participa en els actes taurins amb un tancament de dos bous embolats de la ramaderia Torre Alta de Sevilla, el 8 de setembre. I, a més, ha organitzat una entrada infantil i un embolat per a xiquets.

Per als més ressagats, l’elecció dels bous serà complicada ja que municipis com Almassora o la Vall d´Uixó s’han sumat a la celebració de tancaments i actes taurins, i competixen amb la localitat, la qual cosa augmenta els preus.

Tant la Junta de Festes com la Comissió de Penyes de Vila-real han anunciat novetats respecte a les pròximes festes patronals de setembre, en honor a la Verjurada de Gracia.

I ho han fet en la presentació de l’exposició XXV anys de la Junta de Festes i XXX anys de la Comissió de Penyes, que tindrà lloc en la Casa de la Festa, sítia en la plaça Mossen Ballester, el 28 d’agost a les 20.00 hores. En la dita mostra es podran veure fotografies de les penyes del municipi des de l’any 1974, així com trages de llauradora i algunes imatges d’anys anteriors.

També s’ha anunciat el nou pregoner de les festes, Juan José Rubert García, fundador de la primera comissió de festes l’any 1984 i membre de la històrica penya Llimonà i vaig veure.
NOVETATS En la presentació de l’esdeveniment, presidit pel vicepresident de la Junta, Jose Miguel Cabezuelo; el responsable de Cultura d’organització, José Pascual Tomás; i el president de la Comissió de Penyes, Francisco González; s’ha parlat de les novetats dels festejos.

En concret, destaca el muntatge dels cadafals el dimecres dos, en lloc del dijous, i  l’obligada utilització d’una polsera acreditativa per als membres de les penyes, el dia del concurs d’empedrats; la ubicació del sopar del tombet de bou en el recinte del mercat del dissabte, en lloc del recinte de festes, a causa de la multitudinària assistència en l’edició anterior; i la macrosopar de disfresses, el segon divendres, que estan estudiant que tinga una funció solidària.

A més d’estos esdeveniments, la Comissió de Penyes vol demanar que, en l’acte de la romeria, es torne a la tradició d’arreplegar a la verge des de les Carmelites.

Franma Palacios has added a photo to the pool:

Embolada del toro en las fiestas del Grao de Castellón.

Franma Palacios has added a photo to the pool:

Paracaidistas de Castellón lanzandose al atardecer.

A partir dels resultats que llig des de Roma i consultant la premsa nacional imagine que va apostar fort : "Yurema Requena, va arribar a situar-se en la primera posició sobre el cinquè quilòmetre, al costat de la britànica, però, a poc a poc, va anar perdent posicions i no va poder arribar entre les primeres" (MARCA).
Algunes vegades no està mal tractar de donar la sorpresa. Som llatins i temperamentals !. Ànims.

PD : Hores després m'han informat que el motiu real del seu despropòsit fou la antiesportivitat d'altres participants al retirar-li les seues ulleretes de nadar en el transcurs de la prova.
Recorde que vas practicar arts marcials de xicoteta, veritat ? Doncs, "Pilleta", a aprendre de l'experiència !

El BLOC ha presentat les seues queixes referents a l’escolarització infantil de 0 a 3 anys davant del Defensor del Poble i ha demanat la seva mediació.