Blogs vila-realencs

Via Verde Benicassim - Oropesa Yeep quillos!. Para aquellos que no lo sepais, ya esta funcional, que no inaugurada, la Via Verde que...

A mitad del mes de julio tiene lugar en tierras asturianas una de las citas más importantes para la literatura de género, no sólo de nuestro país, sino probablemente de todo el mundo. Desde hace 22 años, la Semana Negra de Gijón se ha consolidado como punto de reunión de aficionados y escritores.
Los libros, los cómics, la música y sobre todo, la gastronomía y la diversión son protagonistas junto a la fantasía, los crímenes ficticios, la ciencia ficción y la aventura.
Para ver como ha ido este año, charlamos con Irma Page, periodista y como ella bien dice, friki y a mucha honra, que ha sido testigo directo de la edición de este año, la vigésimo segunda.
Un programa más que interesante y con una invitada de lujo.
Un saludin

• the Vice :: blog de Antonio Martin Lopez
• Cronicas desde Sepelaci :: blog de Cronicas desde Sepelaci
• La patrulla X Siempre Gana :: Blog de Pedro Cifuentes

Download audio file (cronicas-2009-07-22-50284.mp3)

[From Cronicas desde Sepelaci 19 - Semana Negra]

Desprès  d’assistir a la reunió de la Comissió de penyes de Vila-real, la nostra penya ha confirmat l’assistència a tres actes organitzats per la comissió.

Concurs de paelles. Dinar de penyes. Sopar de penyes amb tombet de bou

També hem notificat el tall del carrer Benedicto per a la col·locació d’una tarima de perfil davall, on una orquestra ens amenitzarà el sopar a l’aire lliure, que tindrà com a ingredient principal en el seu menú, Llagostí encebollado, tot això regat per caldos blancs  D.O. Província de Castelló.

Una altra activitat que ja està perfilada quasi al 100% és  el Tast de Vins (Cata de vinos), acte que realitzarem en el nostre casal l’ultim  divendres  i que serà inclòs en el llibre de festes i inaugurat per la Regina de festes i dames  d’honor, així com  autoritats civils i festeres.

Esta iniciativa la proposem juntament amb el Celler les Useres(Bodegas Les Useres) que ens brindara una oportunitat per a degustar la seua col·lecció de vins l’ALCALATEN així com visionar una projecció amb les tècniques d’elaboració d’estos caldos de la nostra província.

La Junta de Festes de Vila-real estudia avançar un dia diversos actes de les festes de la Mare de Déu de Gracia l’inici del qual, fins a la confirmació oficial d’esta mesura, està previst per al 4 de setembre.

La modificació més destacable es referix al pregó de festes que, en compte de celebrar-se la jornada inaugural, com es porta fent fins ara, passaria al dijous 3. “El motiu pel qual es remena canviar l’esdeveniment és que els participants tindran un temps reservat per a fer l’ofrena de flors amb major tranquil·litat i no com succeïa fins a l’actualitat, el mateix dia de la baixada de la patrona”

A més d’este esdeveniment, els representants de la Junta han apuntat que les penyes també analitzen la possibilitat de muntar els cadafals el dimecres 2 de setembre –24 hores abans del que estava programat– “perquè hi haja més temps per a revisar totes les infraestructures, augmentant així la seguretat del recinte, molt en especial en la zona més cèntrica de la vila”.

Quant al pressupost, Bort ha indicat que ascendix a 700.000 euros per a les festes de maig i setembre. “En els pròxims festejos comptem amb menys diners, ja que també hi ha menys actes que en Sant Pascual. No tenim la presentació de la reina i les dames, entre altres esdeveniments”, remarca.

La cita que sí es manté és el ja tradicional Encierro de  cerriles, que serà el dissabte dia 5, a les 8.00 hores. A pesar de tot, la Junta de Festes també medita ara canviar este horari i retardar-ho una hora, fins a les 9.00.

Sota les inicials C.L.D. que fa servir Josep Ballester a "El col·leccionista de fades" (Bromera), la novel·la amb què va guanyar el darrer premi Ciutat d'Alzira, s'amaga Charles Lutwige Dodgson, el professor de matemàtiques a Oxford i pastor anglicà que ha passat a la història de la literatura com a Lewis Carroll, l'autor de la novel·la "Alícia al país de les meravelles". Però la personalitat de Carroll se sustenta en una quarta pota: la seua afició a la fotografia. I, encara més: als retrats de xiquetes. Sobre la base d'aquests elements, Ballester organitza la novel·la a partir de la relació de l'escriptor anglés amb una altra gran personalitat del seu temps: Sigmund Freud. I és, precisament, entre els papers que aquest s'endugué de Viena quan va fugir de la invasió dels nazis, on es trobaria el quadern d'apunts en el qual Carroll aboca bona part de les seues intimitats. I que constitueix "El col·leccionista de fades".
Ballester sustenta la novel·la en una hipòtesi molt atractiva: la relació entre els dos personatges a partir dels trastorns de Carroll, als quals buscaria remei en la innovadora tècnica del psicoanàlisi que està posant en marxa el metge austriac. Així, anem coneixent, amb les paraules del mateix malalt, l'obsessió de Carroll per les fades: per les xiquetes. I, en especial, per una d'elles: Alice Liddell, el retrat de la qual ocupa la portada del llibre. Efectivament, tot i que també va retratar grans personatges del seu temps (alguns dels quals són citats a la novel·la), la recopilació més exhaustiva de fotografies de Carroll està constituïda sobretot per retrats de xiquetes. I es calcula que, entre les dues terceres parts que han desaparegut, potser hi havia moltes on posaven nues. D'elles, se n'han conservat només sis. Però la majoria, assenyalen els experts, foren destruïdes pel mateix Carroll o retornades a les famílies de les joveníssimes models.
Al text de Ballester hi apareixen totes les inquietuds de Carroll: els seus problemes de quequeig, la frustració per no poder emular les aptituds oratòries del seu pare, la passió per les matemàtiques, la relació amb els poetes del seu temps, les creences religioses i l'exercici com a pastor i sobretot l'obsessió per la companyia de les xiquetes, l'atracció que sent per elles, els afanys per retindre -a través de la fotografia- la bellesa que tant l'obsedeix. Un material que l'autor organitza a través d'entrades breus i on, de tant en tant, intercala les missives que Sigmund Freud li va fer arribar al seu pacient. Unes cartes on indaga sobre la naturalesa de la malaltia que el turmenta.

Una mona i un caribú

Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) ha pres Ramon Llull i els seu "Llibre d'amic e amat" (també el "Llibre de les bèsties", en cert sentit) com a punt de referència per escriure "La part visible" (Proa), el seu cinquè poemari, amb el qual va guanyar el darrer premi Carles Riba. Seixanta-cinc poemes que, malgrat l'autonomia amb què es poden llegir, estan lligats no sols per la parella que els protagonitza (una mona i un caribú) sinó també per un fil narratiu que aspira (sense que poguem qualificar-la de novel·la en vers) a recrear una història d'amor amb tots els seus daltabaixos. La tria de protagonistes, a més, permet a Alzamora ressaltar l'animalitat de certs comportaments humans, però també abordar sense pudor algunes qüestions que ens afecten profundament: l'amor, el desig, l'odi, el fracàs, l'èxit, l'ambició...

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (19/7/09)

A Ricard Franch (a la dreta en la foto -maig/09-), entrenador de Club Natació Vila-real , preparador de Yurema Requena i de l'equip nacional d'aigües obertes en el Campionat del Món de Roma-09 m'el va presentar en l'antiga Piscina Provincial de Castelló el meu mestre e inefable Pasqual Amposta "Piula".
Era un xiquet de 8 anys, corpulent i de gran facilitat per a nadar. Nascut a Castelló, al carrer Sogorb, on els seus pares regentaben una fleca. Pocs anys després, per desavinences amb un club de Castelló, es va incorporar a la disciplina de qui escriu en el Club Natació Vila-real (I sobre el acolliment del nostre poble a esportistes, en aquest cas de la capital, s'anota com a tema per un altre post). Els seus millors resultats els va obtenir entrenat anys després en el Club Natació Sabadell amb Paulus Wildeboer. Va ser finalista en Campionats d'Espanya absolut en l'estil papallona i va arreplegar tècniques d'entrenament del citat tècnic sabadellenc-holandès.
Entenc que com agraïment a facilitar la seua trajectòria esportiva i al estar poc considerat en la seua ciutat natal, va accedir en 1987 a entrenar al Club Natació Vila-real que ha culminat, després de diversos èxits en categories junior i absolutes, amb l'explosió de la nadadora d'aigües obertes més llorejada del nostre país.
Des d'ací, la nostra enhorabona a un bon treball. Tal vegada un quart lloc en un Campionat del Món siga un al•licient per a projectar noves fites i l'objectiu de Londres 2012 siga arribar a un podi.
I tant Ricard com Yurema són ambiciosos.
( Per cert, enhorabona a les xiques de sincro pel seu or. Quan no es creen traves al bon treball, s'arriben als objectius )

Ja tenim ací la bipartidista temporada futbolística. Quasi tots els mitjans parlen de la lluita Barça - Reial Madrid oblidant-se, per tant, del futbol... I sort que l'equip gal·làctic només va guanyar, ahir, per llàstima, amb un modest 0-1 davant un equipet de xixa-i-nap com sol dir-se vulgarment i no en van fer 27 com el Vila-real (A) davant el Navata, que també és passar-se'n un pèl.

El més interessant de l'estiu, des del punt de vista futbolístic, el fitxatge de Benzema per part del Real Madrid (pot donar moltes alegries als blancs si Pellegrini s'atreveix a seure a la banqueta a Raül i Guti i, sobretot, si s'obliden de vendre samarretes amb Cristiano i fitxen gent de qualitat per la defensa i el centre del camp), així com el possible fitxatge d'Ibrahimovic per part del Barça (Guardiola diu no tenir feeling o bon rotllo amb l'Eto'o, enguany acaba contracte i, almenys, contribueix a abaratir el fixatge: en definitiva un intercanvi de cromos ja que Mourinho tampoc congeniava amb Zlatan, el gran -des de tots els punts de vista- davanter suec).

El més esperpèntic, com sempre, més que el sainet valencianista sobre com carregar-se un club de primera línia (el abans grandíssim València Club de Futbol), els intents de Canal 9 per vendre Villa al millor postor i, a la vegada, voler vendre a l'aficionat de Mestalla que, al capdavall, es queda per amor al club i, per tant, per decissió pròpia.... Igual de ridícul que la il·lusió de tots els jugadors del món (i també Pellegrini!), des que eren de bolquerets, de formar part de l'equip de Florentino. Els pesseters, ara, són eurers i la resta literatura barata...

Al si del Vila-real preocupa, o no preocupa gens vist el ritme de fixatges, la solitud d'Eguren al centre del camp com a recuperador de balons (no podrà jugar la prèvia de l'Europa League, els dies 20 i 27 d'agost) ja que no té suplent ara per ara, Bruno (que no és eixe el seu lloc!) està lesionat i Marcos Senna continua, des de la temporada passada, sense incorporar-se al ritme normal d'entrenaments... Ja ens agradaria, ja, vore Negredo vestit de groc (junt a Santi Cazorla també de groc, no juguem!), però ara mateix la prioritat hauria de ser trobar-li un substitut al bo d'Eguren, donat que Marcano pot ser la companyia ideal per Capdevila (i fins i tot per Gonzalo), així com Xavi Oliva és el complement ideal per a Diego López (a anys llum dels irregulars i cantadors -ara ho podem dir- Viera i Barbosa).

Pel que respecta a l'entrenador, Ernesto Valverde amb el seu equip, sembla que també han vingut disposats a corregir possibles defectes. Esperem que el Vila-real, malgrat les bones vesprades de bon futbol amb Pellegrini que també les vam tenir, naturalment, deixe de ser aquell equip lent, previsible, que mai o quasi mai jugava per les bandes, que sempre volia entrar a l'àrea contrària pel centre i amb la pilota jugada, que feia poca pressió al contrari donat que el seu nivell d'agressivitat era semblant, de vegades, al dels Teletubis... I si, a més, són gent més oberta i atenta amb la prensa, molt millor. El 0-27, malgrat tot, no deixa de ser una anècdota que protagonitzada pel nostre Vila-real no donarà lloc a més comentaris: més val així!
==============================================================================

Si recorden, la justificació que donava la Conselleria d'Educació per a fonamentar la decisió d'impartir l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania (EpC) en anglés era que així afermaria el coneixement dels alumnes valencians d'una llengua bàsica per circular pel món. L'afirmació, ja ho vam intuir des de primera hora, no era més certa que les manifestacions de Francisco Camps quan defensava davant del jutge que era ell qui pagava els seus vestits fets a mida. Amb diners de la farmàcia de la dona, per cert, que veges tu també. Les veritables raons -ja ho vam comentar en aquesta mateixa columna- eren ben altres: la intenció de boicotejar una mesura aprovada pel govern de Rodríguez Zapatero o, així mateix, fer-li el caldo gros a la jerarquia eclesiàstica. No de bades a Camps li diuen el beat. Uns mesos després d'haver suspés el decret sobre l'EpC (que ara, per cert, pretén ressuscitar), el conseller del ram anunciava la intenció del govern valencià d'incorporar també el xinés mandarí al sistema educatiu valencià. Una decisió que provocaria hilaritat sinó fóra que, en qüestions com l'escola, no ens podem permetre ni la frivolitat ni la improvisació. Dues màximes, per cert, que semblen regir la majoria de les decisions dels responsables polítics valencians en aquest àmbit. I que no són alienes al fet que els xiquets valencians figuren entre els pitjor preparats de tot l'Estat espanyol. I baixant.
En les darreres setmanes, a més, hem tingut una altra prova que la intenció de fomentar el plurilingüisme dels valencians era, com tantes altres manifestacions, pura pirotècnia interessada. I pense, quan dic això, en la nova regulació de les Escoles Oficials d'Idiomes que impulsa la Conselleria d'Educació i que, des que es va conèixer, ha suscitat el rebuig majoritari de la comunitat educativa afectada. Un dels punts més greus d'aquest projecte és l'establiment d'unes ratios mínimes per sota de les quals no es podran impartir classes: 15 alumnes per aula en el nivell bàsic; 12, en l'intermedi i 8, en l'avançat. Uns límits que posen en perill un grup important de llengües minoritàries: el rus, l'àrab, el portugués, el grec o, entre altres, el xinés mandarí que la conselleria vol implantar al sistema obligatori, ja vorem com. La mesura, d'aprovar-se, posarà en perill l'oferta actual de molts dels centres, que s'haurà de restringir, i podria provocar, a més, la centralització de les classes de les llengües amb demanda més escassa, que potser desapareixeran dels centres satèl·lit que tenen en certs pobles les Escoles Oficials d'Idiomes i en avant només es podran impartir en les seus centrals. Però, a més, impedirà garantir la continuïtat futura dels estudis, un fet que, sense dubtes, contribuirà a desmotivar els alumnes potencials de certs idiomes. Vull dir que les possibilitats que tindrà un alumne d'una llengua minoritària de completar la seua formació dependiran no sols dels seus aprovats sinó també dels aprovats dels seus companys. Perquè, segons la nova regulació, si el nombre de suspesos deixa el grup per sota dels mínims, ja no hi haurà possibilitats de continuar l'any vinent. No sé a vostés, però a mi em sembla un despropòsit.
L'argument del conseller, Alejandro Font de Mora, és que el seu departament no està disposat a finançar classes particulars. Però, com ocorria en el cas d'EpC, no resulta difícil endevinar altres raons: la primera, el dèficit inconfessable del Consell, que busca retallar despeses a costa del que siga; la segona, la intenció de desmantellar un nou servei públic en benefici del sector privat: en aquest cas, les acadèmies particulars, que seran els únics beneficiaris de la mesura que impulsa la conselleria. Per això, en lloc d'enfortir l'oferta actual i obrir nous centres en ciutats que ara només disposen d'aularis dependents de les seus centrals; en lloc d'impulsar l'estudi de llengües entre els valencians a través de campanyes de promoció d'una xarxa de centres que ha demostrat sobradament la seua eficàcia; en lloc de potenciar, en definitiva, l'oferta pública, les intencions del conseller aspiren a arrasar-la. No m'estranya, doncs, que les Escoles Oficials d'Idiomes estiguen en peu de guerra.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (20/7/09)

En una revista que conté només quatre relats crec que seria fer un lleig no comentar-los tots. Ho intentaré i començaré pel final per diverses raons, perquè és el més llarg de la revista, perquè és el més llarg dels publicats fins ara, i, potser, vaja, segur, perquè és l’últim que he llegit i per tant el que més recorde.

El Barranc dels Batans de Conrad Freixe, per la seua extensió va més enllà del que ens té avesats La Lluna en un Cove. Bé, això no vol dir res, l’extensió res té a veure amb la qualitat, encara que potser sí siga més complicat escriure un relat bo i llarg que no un bo i breu. Quan vaig començar a llegir pel cap em rondava que podria tractar-se d’una història d’aquelles dedicades a adolescents, pensament que no em vaig treure del cap fins el gran atac de pànic de la protagonista. Voldria destacar la riquesa de llenguatge i la forma amb la què poc a poc ens endinsa en una història de terror psicològic. Tot i això, per mi sobraven les tres últimes pàgines. No calia que m’explicaren el que havia passat, almenys jo ja sabia el que havia passat, era lògic. Potser es podria haver acabat amb una frase com el terror real va començar quan malauradament al matí següent va despertar…, o potser no, només és la meua opinió. També he de dir que al final he trobat una nota que a mi em pareix discordant quan escriu, diuen que encara viu, i que, havent estat ella la responsable de la mort del seu amic… El desenllaç només el coneix el narrador omniscient, però, com el mateix autor diu unes línies abans, mort dins d’aquella antiga fabriqueta per motius que ningú va arribar a saber o imaginar, ningú més no sap el que va passar, per tant aquesta història retorçuda que elabora el poble pareix no tenir massa lògica. En resum, em pareix un bon relat que escapa del que fàcilment, com he dit abans, haguera pogut estar una història per a adolescents sense més, però que, al meu parer, li sobren tres pàgines del final.

La Virgo Màxima parla… i Cèsar calla de Natàlia Senmartí és una història ambientada a l’època romana que jo no he entés. No puc comentar més, no l’he entesa, culpa meua segurament.

La prosista, de Gemma Pellisa és tot el contrari del que ens proposa Conrad Freixe. En poc menys de dues pàgines té enllestida una història a la què ni li manca ni li sobra res. Tot i això el seu estil m’ha deixat un tant fred.

La síndrome d’Amelie, és un títol que em fa rememorar la poètica pel·lícula protagonitzada per Audrey Tautou, no sé si era la intenció de Raquel Santiago. Com a persona insegura aquesta història cap-i-cua m’atrau. Interessant. Que la realitat no ens faça perdre l’optimisme. M’agrada pensar que és més real la nostra imaginació, les nostres esperances, que la realitat mateixa.