En el pròleg que encapçala “Una biblioteca en el desert” (Bromera), Joan Josep Isern li pregunta a Joan Francesc Mira (València, 1939) si concep els articles com a assaigs d’extensió breu. I la resposta de l’escriptor és contundent: “Efectivament. Si no, no n’escriuria. Entenc l’article com una altra manera de fer literatura i per tant el valor literari de les paraules i les idees que conté és fonamental. És una píndola concentrada i molt calibrada perquè no és el mateix fer un text de trenta línies que un de seixanta o de noranta. Els seus ritmes interns han de ser necessàriament diferents però la seua matèria primera, que és el llenguatge, té el mateix valor que si escriguera una novel·la de dues-centes pàgines o un poema”.
“Una biblioteca en el desert” és una tria d’articles que Joan Francesc Mira ha publicat a diferents llocs i que el crític Joan Josep Isern ha seleccionat i agrupat per temes per a la seua publicació en la col·lecció “Els nostres autors” de Bromera, adreçada especialment als centres docents de secundària. Però també a tots aquells lectors que vulguen fer un tast deliciós d’algunes de les peces breus que Joan Francesc Mira publica cada setmana a diferents mitjans de comunicació. L’agrupació temàtica cobreix un ample espectre de les
inquietuds de Mira: els viatges, la literatura, els clàssics, el País Valencià, la gent i el món, la memòria i València i els seus habitants. Set parts que acullen una xicoteta mostra –molt selecta, això sí- dels nombrosos diminuts assaigs en què Mira ha anat disseminant les seues reflexions sobre el món que ens ha tocat viure. Són xicotetes joies literàries, escrites amb la prosa pulcra i expressiva que caracteritza l’escriptura de Mira, profundes malgrat la brevetat d’alguns textos i lúcides com en podem llegir ben poques. Un recorregut per algunes de les inquietuds de l’autor de “Borja papa” o “El professor d’història” i que abasten no sols àmbits com la literatura, l’antropologia o l’anàlisi social, trescats habitualment per Mira, sinó que permeten que la vista es fixe en detalls (aparentment) de menor importància, com la diferència entre els sorolls del tren i una motocicleta trucada, la remembrança del dia que van soterrar Josep Pla, el misteri que s’amaga davant l’acció de regar un hort o les reflexions que suscita la presència d’un burro davant de Notre Dame, a París. Un text plural, però d’una qualitat ben uniforme. Literatura de la bona, com diu l’autor, en píndoles concentrades.
Més Mira
No és, però, aquest l’únic llibre que té l’autor de “Els treballs perduts” com a punt de referència. Els lectors de Mira de tenen a la mà dos magnífiques aportacions per aprofundir en la seua obra. D’una banda, “La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira” (PUV), de Pere Antoni Pons, és, tal com explica el títol, una entrevista de vora 400 pàgines on hi ha ocasió de repassar la vida, l’obra, les idees i les inquietuds de “l’home que té el món dins del cap”, com el qualifica, al pròleg, Pons. Una esplèndida aportació per a aprofundir en la personalitat d’un escriptor dels més importants que ha donat la literatura al País Valencià.
En un àmbit més especialitzat se situa “El món i l’obra de Joan Francesc Mira” (Denes), una obra que recull un seguit d’articles on crítics i estudiosos de la literatura repassen les diferents vessants de l’escriptor valencià. Entre ells, destaquen les aportacions de Lluís Meseguer, Adolf Piquer o Vicent Pitarch.
