Blogs vila-realencs

Després de la ressaca de la Fira de Santa Caterina, on la llonganissada de dissabte ens va fer oblidar les fabes con almejes i les cares de fava que se'ns quedaren als vila-realencs després de 90 minuts de turisme futbolístic pel Molinón de Xixón, i de l'enèsim partit del segle Barça-Madrid (un autèntic espectacle de futbol total entre davanters caríssims i centrals molt barats si mirem la relació preu-qualitat de, per exemple, Carles Puyol... Valverde: passa'ls el vídeo del partit als nostres defenses!), torna per la porta gran l'Europa League.

Cada competició té la seua història. El Vila-real de la Lliga no acaba de funcionar, però queden molts partits pel davant. En canvi, en les competicions eliminatòries pot fallar qualsevol però, això sí, sense temps per rectificar (després de confirmar-se el Baló d'Or per a Messi aquesta matinada, estarem pendents del Sorteig de vuitens de la Copa del Rei). El Vila-real Club de Futbol s'enfronta al Levski de Sofia (dimecres, 18,55h. Canal+), la ventafocs del grup, és a dir, un equip que encara no ha puntuat, encara no ha marcat cap gol en aquesta competició i que, per tant, ho podria fer aquest dimecres si apareix el mateix Vila-real de dissabte... Valverde no pot seguir esperant Godot, ha de rectificar i posar sobre el camp hòmens disposats a menjar-se l'herba seca o l'herba mullada, si plou...



El Vila-real, un equip modest per fora i per dins en el passat, és ara mateix un equip amb l'aureola de gran que, malgrat no funcionar com voldríem, sempre és esperat amb totes les precaucions pels contraris que, normalment, sempre ens regalen el baló... La diferència és que, ara mateix, els nostres jugadors no saben què fer amb ell: la defensa presenta moltes mancances, davant falta pegada però, tal vegada, el problema principal és el centre del camp. La premsa subratlla, darrerament, el gran paper de Bruno perquè s'ho mereix, però si Bruno -que no és un estoper defensiu, ni un organitzador internacional- destaca és, probablement, perquè Eguren no és el que era i Senna, de moment, tampoc.

El Vila-real ha crescut molt de pressa en la darrera dècada. Cada temporada s'han assolit reptes impensables durant l'anterior: salvar la categoria, classificar-se per jugar UEFA, guanyar la Intertoto, classificar-se tercers per jugar Champions League i arribar a Semifinals amb un Bota d'Or (Diego Forlan) i, fins i tot, arribar a ser Subcampions de Lliga durant la temporada 2007-08. En quant al planter, el nivell dels fixatges també va anar creixent: Moisés, Gica Craioveanu, Víctor, Anderson, Palermo (el davanter que més ha fet pel Vila-real fora del camp!), Reina, Sorín, Riquelme, Forlán, Marcos Senna, Cazorla, Capdevila, Diego López... A partir de l'estiu de 2008, després del segon lloc a la Lliga de les Estrelles, el Vila-real ja no ha superat cap repte assolit amb anterioritat: la darerra participació en Champions, després de ser eliminats altra vegada per l'Arsenal -però ara en quarts de final-, va vindre acompanyada de la mala sort amb les lesions de Cazorla i Senna, després en Lliga se va aconseguir una plaça per l'Europa League que no és poc, però sembla que aquest Vila-real s'ha tornat conformista i comença a iniciar cert descens en la campana de Gauss...

Potser Valverde ha llegit Jostein Gaarder (El món de Sofia) o no, però l'important, ara mateix, és recobrar la sapiència futbolistica amb energia cinètica, és a dir, en moviment. Si no se posa més intensitat i no se lluita cada pilota, l'energia potencial arriba a ser com el valor: només això, una suposició dels altres que ja és hora de demostrar sobre el camp.
===========================================

Us imagineu anar a qualsevol ciutat, voler visitar el principal museu de la mateixa i trobar-vos amb un cartell semblant a aquest

Algunos son tan listos o nos hacen a los demás tan tontos que son capaces de dar cifras estadísticas de afluencia y gasto en la feria de Santa Catalina antes de que esta cierre. Se supone que el pseudoperiodista que escribe esto lo ha mandado al periódico a mediodía o, como mucho, a media tarde, antes de cerrar la feria.
Pero ya sabe cuánto se ha gastado cada visitante preguntando a una parada cuando el comerciante no sabe si ese cliente ha comprado en la parada de más allá, sólo en la suya o cuántos visitantes no se han gastado ni un euro. Y el concejal dice que han acudido tantos mil sin disponer de tornos, ni entradas ni polissero que vaya contando.
Pero da igual, la cuestión es rellenar. Lo de menos si la información está contrastada. Como esta, la mayoría

Diuen les estadístiques que la defunció per violència masclista és la primera entre les causes de mort prematura de les dones: 76, enguany, a tot l'Estat, 12 d'elles valencianes, s'hi han deixat la vida, però n'hi ha centenars, potser milers, a les que els l'han feta impossible. Dones que encara arrosseguen seqüeles, al cos o més endins. Raons més que suficients per manifestar-se, com va fer tanta gent dimecres passat a Castelló, a València, a Alacant, a tot l'Estat. Es commemorava el dia contra la violència de gènere i calia posar damunt de la taula que no hem avançat prou. Que sí, que és cert que hi ha més empara legal, però que no hi ha encara el compromís suficient. Que les autoritats no fan tot el que caldria o no ho fan amb prou ganes ni amb pressupost suficient. Que molts homes es resisteixen a cedir certs privilegis obsolets, a cessar en certes actituds intolerables. Que moltes dones, també, no poden o no volen vore el perill de certes relacions. Que els mitjans de comunicació segueixen traient profit de certes actituds obscenes.
Enguany, un dels temes sobre el qual s'ha incidit més és, precisament, la resistència d'algunes dones a considerar perillosos certs comportaments de les seues parelles. Dones que admeten com a normals actituds exageradament possessives. Un èmfasi que em sembla especialment oportú. No de bades, hi ha moltes víctimes que han deixat la vida per confiar-se massa. Per donar segones oportunitats a qui no calia. Per tornar a conviure amb l'agressor. O per haver-li permés de transgredir els límits que havia establert una resolució judicial. A primera vista, pot semblar que parlem de sentiments i que, per tant, hem d'admetre la dificultat de reduir la casuística sentimental a un articulat precís. Però no és així: es tracta, simplement, d'una falta d'hàbit a l'hora d'identificar els signes latents d'un comportament agressiu. I ací sí que hi ha marge per actuar.
Llegia aquests dies que moltes xiques joves veuen normal que el seu nòvio els controle amb qui parlen i amb qui deixen de parlar, amb qui queden a prendre una copa i amb qui no. Que fins i tot, algunes, veuen com un motiu d'orgull que el jove amb el qual es relacionen tinga un cert grau de gelosia. I ací hi ha una part del problema: en l'assumpció, per les dones, de pautes generades pel masclisme. Perquè la dona que tolera aquestes actituds, que les admet com a normals, potser, si ve el cas, serà reticent a admetre que aquella relació ha esdevingut perillosa. I no hi ha pitjor malalt que qui no és capaç d'identificar els símptomes. És, per tant, en aquestes dones, en aquestes actituds, on cal incidir més. Perquè de res no ens serviran les lleis ni les sentències si, finalment, la dona li acaba concedint a l'agressor el marge d'actuació que li nega la normativa vigent.
Ara bé, com conscienciar aquestes dones del problema quan, des de certs àmbits, no deixen d'arribar missatges masclistes? Com canviar les coses quan la societat no deixa de reproduir comportaments de discriminació cap a les dones? Pense, per exemple, en la discriminació laboral, tant pel que fa al salari com a la dificultat de les dones per fer compatible el treball i la feina domèstica o la condició de mare. O en determinats missatges publicitaris que ens presenten la dona com un simple objecte d'ús sexual. O en alguns continguts televisius que promocionen una visió masclista de les coses. O en el mateix cinema, que sempre despulla les protagonistes i rarament els actors que les acompanyen. O en institucions com l'Església Catòlica, que discrimina les dones de paraula, d'obra i d'omissió. O en certes religions que volen fer passar per trets culturals una pura i duríssima repressió de la condició femenina. O en els mitjans de comunicació, que segueixen lucrant-se sense vergonya del negoci de la prostitució. O de la connivència general de la societat, que permet, a la vista de tothom, aquesta pràctica tan flagrant de discriminació social i de gènere. Ja veuen vostés que no falten raons per a eixir al carrer i demanar més convicció, més energia i més diners en la lluita contra la violència masclista. Convicció, energia i diners per a tot l'any. I no sols per a un dia.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (29/11/09)