Archivos en el mes de noviembre del 2009

Senzillament, em donen fàstic!

noviembre 28th, 2009

Sona l'alarma del mòbil ja és l'hora. Ràpidament s'enfunda en un mini vestit vermell, talons de agulla negres i una perruca platejada. Així, disfressada pensa que és l'altra qui li fa fàstic i no ella mateixa. Li espera el seu trist cantó de sempre, durant hores espera recolzada en el gris fanal que il·lumina les pixarades dels rostres sense nom que després de follar tornen dignes a les seues cases amb les seues fidels i estimades esposes.No és deixa besar, les carícies són com punyals, intenta deixar la ment en blanc i obreix les seues cames. La seua figa amaga llàgrimes, somriures, làtex, rancor, odi, el seu primer amor, històries i esperança. Esperança de no haver de tornar demà al seu cantó. Comença clarejar per fi ha acabat el seu malson, una vegada en l'hostal llança la perruca al fons de l'armari amb paneroles i reconta els guanys. Desprès de descomptar el lloguer del antre on malviu, uns pocs euros per a tabac i menjar, somriu per primer cop durant tot el dia. Fica el grapat de bitllets en un arrugat sobre i somia amb poder tornar al seu país i estar amb el seu xiquet. L'esperança durarà fins al vespre que tornarà a sentir fàstic per aquella puta de perruca platejada i sobretot per aquells que per tenir diners creuen que tenen dret a muntar-la, aquestos a mi també em donen fàstic!

Paris, je t’aime

noviembre 28th, 2009
Anoche vi esta peli (sola de nuevo...je ) aunque cuando finalizó no la vi como una peli. Yo la calificaría de unión de 18 cortos, muy cortos de historias de amor de todo tipo. Amor entre parejas, desamor, amor entre amigos, con familiares... Cada una de estas historias ocurre en un barrio de PAris, y cada una de estas historias está filmada por un director y tiene una pareja de protagonistas diferentes, por lo tanto no puedo llegar  auna conclusión global. Puedes encontrar unas historias mejores que otras. 


Que el fondo de la historia sea Paris, me gusto, la verdad es que la vi porque quería encontrarme con escenarios que había pisado, pero la verdad es que... tampoco ví una excesiva relación de la película con la ciudad... Respecto a los actores todos eran de una talla excepcional y no cabe duda de que son los que hacen que la película brille, pero... la verdad no estoy acostumbrada a pequeños fragmentos de película inconexos entre sí, todas las historias empiezan y acaban en 4 minutos y la monotonía... consigue aburrir.

http://scenescreen.files.wordpress.com/2007/12/paris.jpg
Sinopsis: En París el amor está en todas partes. En la barra de sus bares y cafeterías, bajo la Torre Eiffel, incluso por debajo de las calles, en el metro. "Paris, je t'aime" es un París visto a través de los ojos de algunos de los más aclamados directores, cada uno de ellos nos cuenta una historia que desarrolla en uno de los diferentes distritos de París. El resultado es un abanico de historias sobre la alegría, la separación, los encuentros inesperados y extraños, y, sobre todo, acerca del amor. Veremos esta ciudad de una forma que nunca hemos imaginado y entenderemos por qué París es la ciudad más romántica del mundo.
Interpretación: Catalina Sandino Moreno, Sergio Castellitto, Miranda Richardson, Leonor Watling, Juliette Binoche, Willem Dafoe, Nick Nolte, Maggie Gyllenhaal, Fanny Ardant, Wes Craven, Elijah Wood, Alexander Payne, Natalie Portman, Gérard Depardieu, Bob Hoskins, Ben Gazzara, Steve Buscemi.

Piscina "miracle"

noviembre 28th, 2009

Arrere queden la meitat dels anys 70 quan la natació d'hivern a Castelló va iniciar els seus passos en la desapareguda piscina de l'Avinguda del Mar.

Època d'il·lusió per progressar, esforç callat, representants dignes, fins i tot nedadors olímpics ... i avui, acollint els Campionats d'Espanya Absoluts d'Hivern en piscina de 25 metres, sent qui subscriu i com molts altres, que el treball ha servit per a una mica.

Benvinguts als participants i enhorabona a la Federació Valenciana representada per el castellonenc Paco Sanz. Què mes volguèrem que emular a altres instal·lacions i que anara la piscina de La Salera unida a la sensació de piscina "miracle" en la qual es col·labora amb els esforçats nedadors en supera els anhelats records !.

PD : Després de diverses averiguacions, en opinió de diversos tècnics, el "miracle" deu compartir-se amb els nous banyadors permesos fins a desembre per la Federació Espanyola. A partir de llavors, parlarem.

Encendido de luces navideñas.

noviembre 27th, 2009
Hoy, el grupo "Xarxa Teatre" ha iluminado nuestra Plaza Mayor y calles adyacentes, y nunca mejor dicho, ya que su espectáculo ha servido para inaugurar la iluminación navideña de nuestra ciudad. Tras una breve puesta en escena en la Plaza Mayor, en la que el colorido lo han puesto las luces, a las que se les ha brindado todo el protagonismo, ya que los actores iban de blanco y a los acordes de


Antic corral ramader al camí de l’Aljub (Pinella)

noviembre 27th, 2009

escanear0004 - copia

Televisión para el Celta-Villarreal B

noviembre 27th, 2009
El Celta-Villarreal B será televisado por TVG La televisión gallega confirma la retransmisión del Celta-Villarreal B, aunque TVV elige finalmente ofrecer el Levante-Córdoba

A BRASIL EN SANTA CATALINA

noviembre 27th, 2009
El próximo día 29 Vila-real volverá a salir a la calle para vivir la tradicional feria de Santa Catalina. Más de cien peticiones se han visto rechazadas por no tener espacio para todos los vendedores que quieren participar en la misma.

Hablar del último domingo de noviembre en mi ciudad es hablar de una de las actividades más queridas por grandes y niños de la Vila.

Las proporciones que alcanza la feria los últimos años hacen casi imposible verla en su totalidad, sobre todo por la gran cantidad de gente que pasea por ella.
Para quienes nos conformemos con disfrutarla hasta media tarde, hay una propuesta musical en el Saló Els XIII a las 18 horas: Thais Morell. Se trata de una cantante brasileña que, a pesar de su juventud, ha demostrado ya su arte en festivales por todo el mundo y para que os animéis a ir a verla en directo os dejo este fantástico vídeo de su música.

Parlant de literatura a Vilamarxant

noviembre 27th, 2009
Aquesta vesprada, si no passa res, estaré a Vilamarxant amb la gent de la Coordinadora pel valencià Camp de Túria i de l'Associació Cultural 9 d'Octubre, dues associacions que, com tantes altres, es mouen al País Valencià i treballen, amb il·lusió, constància i desinteressadament, per la seua cultura, la seua llengua i la seua identitat. Ja he dit més vegades que aquest país es manté viu, en bona part, gràcies a aquestes associacions, a aquesta gent que treballa tant i tant i sovint ni tan sols rep el reconeixement que mereix. Que són ells, davant la desídia o l'hostilitat de les autoritats, que el vertebren.
El cas és que fa temps que em van convidar a visitar-los i, des de primera hora, vaig notar un caliu especial, una calidesa i un respecte molt intensos. Durant alguns mesos, hem anat parlant, de la data, de com enfocar la xarrada, del díptic (una joia) amb què anuncien la programació dels actes que organitzen i també de literatura, del país i d'altres coses, fins al punt que ja m'uneix amb ells alguna cosa més que una simple invitació a parlar de llibres. Fins ara, però, ens hem comunicat per correu electrònic, per telèfon, però no ens hem vist les cares. I ja en tinc ganes. Al capdavall, un dels atractius principals de l'ofici d'escriure és conèixer gent com aquesta. Lectors fervorosos i activistes constants en un país sovint tan desagraït com el nostre.
Així doncs, aquesta vesprada, a Vilamarxant, parlarem sobre l'ofici d'escriure a partir d'unes paraules meues que he titulat "La cuina de l'alquimista" el sentit de les quals, a petició seua, vaig resumir en un text que han reproduït al díptic que anuncia l'acte. Ací us el deixe, per si us ve de gust.

"Escriure és aspirar a ser alquimista. Buscar la pedra filosofal que fa possible el miracle de fer plorar o de fer riure, de commoure algú (a qui segurament no coneixes de res) a través de la paraula. Hi ha ben poques coses més màgiques que aquesta capacitat de provocar, a través d’un text, que algú (el lector) s’emocione o patisca, s’alegre o es pose trist per la sort d’uns personatges que tots sabem que no existeixen sinó en les ments de l’escriptor i del lector. Hi ha poques satisfaccions més grans que comprovar que allò que hi ha imprés en un paper comença a bategar amb força, a cobrar vida quan el lector hi diposita els seus ulls. Quan això ocorre, l’escriptor ha esdevingut definitivament alquimista. El guardià de la pedra filosofal. Jo ja fa anys que la busque cada dia. Amb cada text. Amb cada paraula. I que intente compartir les meues temptatives amb els qui tenen gust de visitar aquesta modesta cuina d’alquimista".

UNA NACIÓ, UNA CONSTITUCIÓ

noviembre 27th, 2009

Espanya: un estat, una constitució... Catalunya: una autonomia, un estatut... però un estatut amb el text íntegre i, per suposat, sense la reafaitada anunciada, entre d'altres, per Alfonso Guerra (un dels benefactors del primer Estatutet valencià atorgat al poble en honor al meninfotisme secular de la millor terreta del món per escurar) és el que demanava ahir l'editorial unànime dels dotze diaris catalans.

Aleshores, si tots els diaris catalans pensen de la mateixa manera així com totes les forces polítiques catalanes no minoritàries (el PP i Ciutadans, un partit que a València seria extraparlamentari per no superar el cinc per cent)... això vol dir que Catalunya és una nació? Una nació, una selecció... Una nació, una constitució?

Per una altra banda, si els catalans tenen 12 diaris, molts valencians ens preguntem: i quants en tenim ací en aquesta comunitat de veïns de la soca, forasters, ultramarins, centreuropeus i ultramontans? Tenim diaris valencians? I la resposta, naturalment, és no.

Al País Valencià només hi ha diaris provincians: Mediterráneo (de Castelló), Levante (de València), Las Provincias (de Valencia), Información (d'Alacant, perquè La Verdad... de veres que és de Múrcia) i després hi ha les variants del Levante (Levante de Castelló) i de Las Provincias (de Castelló i d'Alacant), així com tots els diaris madrilenys que se venen (als quioscs) i se regalen (a les escoles i instituts amb els diners dels impostos de tots els valencians) com ara ABC o La Razón i d'altres com El País o El Mundo (que també ha posat basa en l'assumpte de l'Estatut, en la gravetat de l'assumpte i, sobre tot, en el perill que s'acosta d'imminent pèrdua de la llengua castellana, única espanyola i, per tant, obligatòria perquè, a més, és l'única que parlen un alt percentatge d'habitants d'autonomies monolingües).


En resum, és Catalunya una nació? En això estan perquè -aproven l'Estatut amb o sense retalls- així ho senten els catalans. És València una nació o, simplement, una colònia d'Espanya? Potser, a dia d'avui, hi ha una gran majoria de valencians que triarien com a resposta la segona part de la pregunta... al cap i a la fi, ens han atorgat dos estatutets (el segon amb la clàsula del no-res o Clàusula Camps), ens han encolomat una Llei Electoral injusta amb una barrera del 5% que obliga els partits menuts a fer pactes amb el diable -encara que porte trages de Prada (mai de Milano)-, un finançament d'expoli fiscal que ens col·loca a la cua amb les autonomies amb menor renda per càpita de l'estat però, això sí, al capdavant en menfotisme, fracàs escolar i, el que és pitjor, en atur...

Una nació, una Constitució. Una Comunitat, una barbaritat...
==============================================================

” No estás sola, Sara”

noviembre 27th, 2009

"No estás sola, Sara" la pel·lícula que va emetre RTVE el dia Internacional contra la violència de gènere, amb un gran calat social. M'agradaria aprofundir en les bases de la violència de gènere, el sexisme i el masclisme. Una xacra massa estesa entre la gent jove emmascarada entre gelosia i perdons, llàgrimes i cops. Educar és l'única forma de vèncer el terrorisme de parella i mirar de front. Quan el vil acomplexat aixeca la mà a la seua parella ja és tard per això cal prevenir, cal ensenyar que solament des de la llibertat es pot estimar. La gelosia mai està justificada, els cops menys. Però no cal arribar a la bufetada perquè hi haja violència de gènere, el menyspreu cap a la parella, la vigilància contínua de la parella coartant la seua llibertat, insults, males cares, crear un món ideal i paral·lel per a apartar-la de la resta del món, allunyar-la de les amistats, família i interessos ... també és violència masclista. La societat tenim el deure moral de denunciar també, d'ajudar i auxiliar a les víctimes. Perquè "no estás sola, Sara" la societat està amb tu.