Blogs vila-realencs

Se acaba el año, con todo lo bueno y lo malo.
¿Qué tal si empezamos de nuevo?

B ON ANY 2010
O , ALMENYS, QUE NO SIGA PITJOR QUE 2009
N O ALS ERES, SI A LAEROS


A MOR
N O HI HA CRISI QUE CENT ANYS DURE, NOVES IL·LUSIONS
Y GREGA (FIGURA LUL·LIANA, LA VERITAT ENS FA LLIURES),


D EMOCRÀCIA MÉS TRANSPARENT
O RGANITZACIÓ, SOBRETOT QUE NO FALTE
S ALUT


M OLTA MERDA, AL TEATRE I A LA VIDA
I NVERSIONS EN INNOVACIÓ, DIVERSIFICACIÓ I DESENVOLUPAMENT
L ONGEVITAT, ESPERANÇA DE VIDA INTERIOR, SENSE HIPOCRESIA


D INERS QUE NO FAN LA FELICITAT, PERÒ QUANTA ALEGRIA DONEN
E SPERANÇA I FE EN EL FUTUR
U N DESIG DE PAU I UN BRINDIS PER LA BIODIVERSITAT ECOLÒGICA, CULTURAL I FILOSÒFICA que és, en definitiva, la salsa de la vida...

·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·2010·

A la mayoría de los villarrealenses, seguramente no hace falta que nadie les explique que es y donde está la ruta botánica, pero habrá gente de nuestros pueblos vecinos, que si la conocieran vendrían, aunque fuera por curiosidad, a pasear por ella. La ruta botánica comienza, o finaliza, según desde donde se inicie, en el paraje de la ermita, en el paseo Botanic Calduch. Desde aquí y siguiendo

Conscients que l'actualitat literària és més vasta que les nostres possibilitats, aquesta secció de Cuadernos intenta atendre un doble objectiu: no perdre de vista la realitat immediata i ser rigorosos en la tria. Amb un imperatiu afegit: que les modes no ens determinen necessàriament el criteri i que la selecció siga variada, tant en gèneres com en intencions literàries. Atenent a aquest múltiple objectiu, durant 2009 hem donat notícia de prop d'un centenar de llibres, hem avançat els títols que omplirien els prestatges de les llibreries en les diferents èpoques de l'any, hem conegut la primera iniciativa per comercialitzar el llibre digital en català i hem celebrat el dos-cents aniversari de Edgar Allan Poe. En aquest darrer número de l'any, com és costum, fem balanç. I, a més, els proposem, d'entre les obres que hem anat ressenyant al llarg de l'exercici, algunes lectures destacades. Les que no s'haurien de perdre de cap de les maneres.
A Cuadernos ens importen els clàssics. Des dels grecs com Eurípides als més recents com Simone Weil, enguany hem donat notícia de la reedició d'obres de Flaubert, Daphne du Maurier o Goethe, entre altres. Lectures imprescindibles, totes elles. Com una altra, però, que potser és una mica més desconeguda. És una obra breu que ens va arribar des d'una editorial modesta (tant com ambiciosa des del punt de vista literari) de les Illes Balears, Edicions del Salobre, en traducció de Clara Formosa i titulada “El soterrani”. I, tot i que formalment, es tracta del segon volum de memòries de Thomas Bernhard, també hi ha qui diu que és una obra purament de ficció. En tot cas, un text enlluernador. Imprescindible.
La narrativa estrangera actual també ha tingut una presència important en aquestes pàgines. Des de la novel·la negra, representada per Benjamin Black o John Connolly a les novetats d'alguns premis Nobel com Toni Morrison o José Saramago, passant per les reedicions d'autors emblemàtics com Amos Tutuola, Dino Buzzati i Philip Roth o els èxits recents de Paolo Giordano i Andrea Maria Schenkel. Però, per a molts lectors, el gran descobriment narratiu de l'any ha estat l'escriptor francés Jean Marie Gustave Le Clézio, a qui l'Acadèmia sueca concedí l'any passat el premi Nobel de literatura i que era inèdit en català. En pocs mesos –i gràcies als bons oficis dels traductors Anna Torcal i Salvador Company- vam poder disposar de dos títols, “La música de la fam” i “L'africà” (Edicions 62), on l'autor ret homenatge a les figures materna i paterna, respectivament. Dues obres mestres.
Quant a la narrativa en català, les pàgines de Cuadernos han acollit les novetats d'autors castellonencs com el debutant Marc Pallarés o els més veterans Pasqual Mas, Pep Castellano o Joan Pla. A més, hem parlat de les propostes narratives d'autors com Francesc Bodí, Salvador Company, Josep Ballester, Esperança Camps, Antoni Gómez, Miquel Bezares, Núria Cadenes o Lluís Anton Baulenas. Autors de llarga trajectòria i d'altres que comencen a consolidar una posició rellevant. Escriptors, en tot cas, que garanteixen el relleu de primeres figures com Joan Francesc Mira, de qui vam destacar l'obra amb què tancava la seua trilogia sobre la ciutat de València, “El professor d'història” (Proa). Una novel·la que reflexiona, prenent com a punt de partida el “Faust” de Goethe i la València més moderna, sobre el sentit de l'existència i la perplexitat davant un present que es fa difícil d'entendre. Una obra que no falta qui ha qualificat de la més important aportació narrativa valenciana des del “Tirant lo Blanc”.
La poesia també ha tingut un lloc rellevant en aquestes pàgines. Hi ha hagut notícies estimulants, com la publicació dels primers poemaris d'Isabel Garcia Canet o Susanna Lliberós o l'última aportació del poeta català més popular des de la mort de Miquel Martí i Pol, Joan Margarit, així com traduccions d'autors com Ovidi, Pierre Ronsard, Maria do Rosario Pedreira o el suec Tomas Transtromer. Un panorama divers, sense dubtes, en el qual destaca, tant per la seua qualitat literària com per la significació emotiva, el llibre “Jardí clos” (Perifèric), del castellonenc del Grau Joan Baptista Campos. Un poemari que, des del jardí de casa estant, passa revista al món sencer. I que, a més, va guanyar la primera edició del premi Manel Garcia Grau de poesia. Tampoc se l'haurien de perdre.
Els llibres d'anàlisi i divulgació tampoc no ens han mancat enguany. Hem donat cabuda a les reflexions de Ivan Illich i Henry David Thoreau sobre economia i ecologia, a les preguntes que Toni Mollà es feia sobre la televisió pública, a l'estudi sobre la figura de Joan Fuster que signava Josep Ballester, a la selecció d'articles que Joan Francesc Mira ha publicat a la premsa o al seu llibre sobre l'expulsió dels moriscos. Una temàtica variada entre la qual destaca un llibre que, sota el títol “El combat per la premsa”, va publicar la Universitat Jaume I. En ell, els autors, Vicent Pitarch i Albert Sánchez-Pantoja, rememoren dues aventures pioneres de la premsa en valencià: la revista “Al vent” i el programa radiofònic “Nosaltres els valencians”, la memòria d'un temps en què tot, efectivament, estava per fer. Però, a més, semblava possible.

Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (27/12/09)

Estoy aquí sentado frente al ordenador, intentando llevar a término un nuevo escrito reivindicativo. Esta vez es para una Resolución emanada desde un Ayuntamiento. Parece ser que deniega a un Delegado de Personal ciertas horas sindicales, pues por lo visto el Funcionario desea que se le acumule horas sindicales no disfrutadas por un Delegado Sindical. La Administración alude a que al Delegado Sindical no le corresponden horas sindicales.

Como siempre, a seguir luchando por los derechos de los trabajadores.

Ya os mantendré informados de la solución final.

Ja fa temps que sabem que de demòcrates només tenen el nom. I les paraules amb què es vesteixen, en tot cas. Les que pronuncien ells i les que els fan dir als titelles que parlen per boca d'ells a la televisió que hauria de ser de tots els valencians i només és d'uns pocs. D'ells i dels que els riuen les gràcies. S'anomenen demòcrates i parlen com si ho foren. Però els fets els delaten una i altra vegada. Tenaçment. La darrera mostra de l'escàs sentit democràtic que els impulsa ve reflectida en els pressuposts generals de la Generalitat. Els diners que paguem tots i que s'haurien de gestionar en benefici de tots, que ja sabem que no és el cas. Parle de la retirada de les subvencions al sindicat majoritari en educació, el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià, que ha dut a terme la Conselleria d'Educació.
Si han llegit la premsa aquests dies, sabran que, per primera volta, la Generalitat ha deixat fora dels pressuposts públics les ajudes a l'STEPV per formació, promoció del valencià i representativitat. Per criteris tècnics, diuen, sense esmentar quins són aquests criteris. No cal, tampoc, que bé que ho sabem tots. Perquè resulta que l'STEPV és el sindicat més votat pels treballadors de l'ensenyament i l'únic que té un compromís real amb la llengua del país. I, curiosament, el més bel·ligerant davant de la gestió d'Alejandro Font de Mora. Una gestió trufada d'incompliments i d'arbitrarietats, que ha supeditat l'educació valenciana als interessos del seu cap, el president Camps, ara proposant donar en anglès assignatures incòmodes per boicotejar Zapatero; ara impulsant la introducció de l'uniforme a l'escola pública, qui sap amb benefici de qui; ara privilegiant les subvencions a centres religiosos en detriment dels, ja ben precaris, centres públics; ara assetjant els docents i els pares que no es pleguen a la voluntat de l'amic del Bigotis. I oblidant, de camí, els problemes reals: la proliferació de barraques als col·legis i instituts de tot el país, l'endarreriment del programa de construcció de centres educatius, la precarietat econòmica de les universitats, la insuficient oferta de classes en valencià... Una política que ha col·locat l'educació valenciana al cim d'una classificació. La de fracàs escolar. Tot un honor.
La mesura, a més, és estúpida. Perquè, volen perjudicar l'STEPV, potser acabarà beneficiant-lo. Però segurament són tan prepotents que no han reparat en el corrent positiu que ja s'ha generat en favor de l'STEPV i que és probable que el que perda en subvencions, ho acabe guanyant en quotes de nous afiliats. O siga que, en lloc de perjudicar-lo, encara l'acabarà enfortint. Ja ho deia Enric Valor -a qui també van discriminar i de la forma més miserable- que les persecucions fortifiquen sempre les conviccions. És possible que les autoritats educatives no hagen pensat en les conseqüències de la mesura o potser van tan sobrats que els donen igual. Potser no temen que la seua imatge s'haja d'erosionar mai, ni amb els vestits de franc del president, ni amb el cotxe de Ricardo Costa, ni amb tot el merder que apunta el sumari del cas Gürtel, ni amb minúcies -deuen pensar- com aquesta de l'STEPV. Potser és per això que la forma en què exerceixen el poder és cada volta més parcial. Menys democràtica.
Potser per això, perquè es creuen immunes a tot, la llista de greuges no comença amb l'STEPV. N'hi ha centenars, d'intel·lectuals, col·lectius, associacions, discriminades, en les subvencions o en els mitjans de comunicació que controlen o en els òrgans representatius que designen. Per a ells, n'hi ha valencians bons i valencians dolents. Valencians que els riuen les gràcies i valencians que gosen posar-les en qüestió. I a aquests no els volen donar ni aigua. Obliden que els diners que els neguen són de tots. Dels valencians que estan a favor de la política del Consell i dels que estan en contra. De tots. I que l'exercici democràtic del poder ha de ser enormement escrupolós amb la discrepància. Que els diners públics s'han de repartir amb equanimitat, perquè la democràcia no és possible sense els crítics a la veritat oficial. Però ells només tenen diners per als amics.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (27/12/09)