De tant en tant, Joan Francesc Mira ens obsequia amb un d'aquells treballs que fa, segons paraules seues, per compromís cívic. Uns volums de gran format, tapes dures, concebuts amb intenció divulgativa i, en conseqüència, il·lustrats amb generositat i maquetats amb bon gust; llibres d'aquells que fa goig no sols llegir sinó també mirar i remirar, però en els quals Mira no rebaixa ni l'exigència literària ni el rigor històric. El primer volum de la série estava dedicat als Borja, a qui l'autor coneix molt bé, sobretot arran el procés de gestació de la novel·la que va dedicar al segon dels papes de l'estirp xativina. Després, n'han seguit altres sobre homenots com Sant Vicent Ferrer o Vicent Blasco Ibáñez o sobre esdeveniments com la batalla d'Almansa, tots ells de la mà de l'editorial Bromera. Fa poc, acaba de sumar-s'hi “Vida i final dels moriscos valencians”, que veu la llum ara que s'acompleixen 400 anys dels fets.
Per començar, Mira desmunta el mite de la convivència pacífica entre les tres religions monoteistes i, en canvi, dibuixa un panorama bastant diferent. Arran la conquesta pels regnes cristians del nord de les terres valencianes en poder dels musulmans, s'hi instaura una nova societat on tots aquells que no professaven la religió cristiana eren considerats estranys, tant si es tractava de jueus com de sarraïns. De fet, moltes vegades, la conquesta d'una ciutat pels cristians suposava l'exili de la major part de la població musulmana que hi vivia i que, en bona part, va fer cap al regne de Granada o al nord d'Àfrica. I, en tot cas, els que es quedaven, havien de viure reclosos en zones concretes, les moreries o aljames. A més, la pervivència de nuclis de resistents, en un primer moment, unida a la creença que, des del regne de Granada, s'alimentaven els afanys de revolta dels moriscos valencians així com els atacs dels pirates provinents del nord d'Àfrica, als quals es creia que ajudaven els moriscos, va crear un clima en el qual els musulmans que s'havien quedat al regne de València eren vists com uns enemics que vivien a dins de casa.
L'esclat de la Germania va suposar un primer moment d'inflexió, assegura Mira, segons el qual un moviment que va començar sota el nom de la justícia va derivar ràpidament en accions violentes contra la població musulmana, a la qual es va batejar a la força. Els nous cristians, però, ho eren només en aparença, ja que seguien fent servir els noms musulmans, de portes endins, i acomplien en secret amb els ritus de la seua religió. El bateig massiu, doncs, no va millorar la situació dels moriscos, dels quals seguien desconfiant les autoritats i, especialment, el Sant Ofici de la Inquisició. De manera que, a poc a poc, va anar guanyant terreny la idea de l'expulsió, tot i el perjudici que podia suposar per als nobles valencians, la terra dels quals era cultivada majoritàriament per musulmans. Però cap veu valenciana no va tindre pes en la decisió final del Consejo de Estado, de manera que, sota el regnat de Felip III, un 4 d'abril de 1609, va aprovar-se la deportació massiva dels moriscos: una tercera part de la població valenciana. Com diríem ara, una neteja ètnica en tota regla.
“Vida i final dels moriscos valencians” és, doncs, una invitació a conèixer una mica millor un episodi fonamental de la història dels valencians. Amb un atractiu afegit: la prosa neta i precisa de Joan Francesc Mira fa que siga també una experiència literària molt gratificant.
Article publicat al suplement Cuadernos del diari Mediterráneo (6/12/09)
La conferència sobre el medi ambient de les Nacions Unides que s'inicià a Copenhaven calia que fora un èxit, a l’hora d’aprovar mesures efectives contra les conseqüències negatives del canvi climàtic, i que, aquesta vegada, països tant contaminants com Estats Units o la Xina es prengueren seriosament el tema i acceptaren prendre les mesures necessàries per tal de reduir el nivell de CO2 a l'atmosfera.
Una figura de la qual poc es comenta després del seu protagonisme puntual és la dels padrins. Com en els acudits, avui escric una notícia bona i altra dolenta.