diciembre 12th, 2009
Escrito por óscar parra el 12 de diciembre del 2009 en óscar parra
El mundo va muy aprisa últimamente, sólo hay que mirar a Barack Obama, con su premio Nobel de la Paz. Ha pasado tan rápido que aveces dudo si es real o no.
Podemos no tener tiempo, eso es admisible, pero nunca debemos tener prisa.
diciembre 12th, 2009
Escrito por óscar parra el 12 de diciembre del 2009 en óscar parra
El mundo va muy aprisa últimamente, sólo hay que mirar a Barack Obama, con su premio Nobel de la Paz. Ha pasado tan rápido que aveces dudo si es real o no.
Podemos no tener tiempo, eso es admisible, pero nunca debemos tener prisa.
diciembre 12th, 2009
Escrito por Escèptic el 12 de diciembre del 2009 en Escèptic
Últimament estem veient a televisió infinitat de casos de corrupció política. A ningú no ens sorprèn, si de cas el que ens preguntem és cóm pot ser que no els agafaren abans. El que es mostren sorpresos són els partits polítics que com els cornuts/des són els últims que s’assabenten del que passa a sa casa, i nosaltres va i ens ho creiem. I clar demanen que es respecte la presumpció d’innocència i són del seu bàndol i la dimissió immediata si són del contrari, quina coherència…
Tots estem avorrits d’aquestes actituds i voldríem més mà dura per als casos de corrupció. Estem d’acord, no? Segur que estem d’acord? Vinga pense-ho bé. Continueu estant d’acord? Doncs ara vos conte…
L’altre dia vaig tenir un sopar d’amics i molts d’ells són funcionaris, alguns de carrera i altres interins. Un que ja té les oposicions aprovades es queixava amargament cada vegada que es presentava i suspenia perquè era inadmissible el grau d’amiguisme. Si no coneixes ningú del tribunal és impossible aprovar, deia constantment (cal dir que amb el comprensible enuig d’aquells que havien aprovat per mèrits propis). Un any al tribunal tenia gent que coneixia i sense pudor ens contava les manetes que li anaven tirant. Aleshores li pareixia bé, si tots ho fan perquè no ho he de fer jo? Ara justifica amés els interinatges donats a dit per algun alt càrrec polític amb l’excusa de que el que no serveix el fan fora el més aviat possible. Clar, però és que hi ha gent que hauria d’haver ocupat aquell lloc i no és que l’hagen feta fora, no, és que no ha tingut ni l’oportunitat d’entrar.
Un altre és interí. Tots els anys obtenia substitucions per davant d’altres que el precedien en la borsa de treball. Fins que un any es va quedar fora perquè li van donar la plaça a un que anava darrere d’ell. La indignació va ser gran i parlava d’injustícia, li havien fet una gran putada. Ara opina si que estigués en les seues mans faria el mateix, que abans no pensava igual però que després de la putada que li van fer no tindria dubtes en afavorir un conegut. I quan ell entrava abans dels que tenien més dret no s’estava fent una putada ningú? Es veu que no.
‘Tots ho fan’ és una justificació? Tots furten, doncs jo també furte. No, tots no ho fan, ho fan només els que ho fan. I els corruptes són corruptes. El treballador de l’ajuntament que s’endú els bolígrafs a casa és un corrupte que es justificarà pensant que tots ho fan i l’alcalde que s’endú milions en comissions a canvi de contractes públics és un corrupte que també justifica els seus fets amb el mateix raonament.
Els altres no som honrats sinó que estem faves. Això pensen ells…
A tot açò jo me les faig d’honrat però potser és que no he tingut l’ocasió i sóc igual que ells. O potser no…
diciembre 12th, 2009
Escrito por pfont el 12 de diciembre del 2009 en pfont
¿Recordáis, no hace tantos años, cuando las bodas civiles estaban reservadas, casi únicamente para las parejas a las que la iglesia les impedía la boda religiosa?.
Aunque el enlace civil siempre ha existido, muchas parejas ni se enteraban del mismo, ya que los padres llevaban los papeles al juzgado para que los oficializaran, incluso sin la presencia de los contrayentes, que en muchos casos
diciembre 12th, 2009
Escrito por MªG Molés el 12 de diciembre del 2009 en MªG Molés
Les deficiències que patim qualsevol persona de les Comarques del Nord cada cop que acudim a un hospital públic, són molt greus. Cal que el Consell dote als castellonencs del nombre de places necessàries, i al govern de Madrid a trasferir els diners suficients per a fer front a aquesta necessitat. Ja que és lamentable el percentage de llits hospitalaris amb què compta la província, ”que és de 2’2 llits per cada mil habitants, segons l’”Informe Nacional de Hospitales 2008”, que ha publicat el Ministeri de Sanitat, quan la mitjana dels països de la Unió Europea és de 8 llits per cada mil habitants, i la recomanació de l’OMS és d’entre 8 1 10. I ni tan sols la inauguració dels nous hospitals de Peníscola i la Vall d’Uixó, quan estiguen d’una vegada en funcionament, apujarà molt aquestes xifres, i encara que comptàrem els hospitals privats, una inclusió molt discutible, pujaríem a més del 2’6, molt lluny encara per tant de la mitjana europa.
Davant d’aquesta situació, crec que cal que continuem instant des de la Diputació i els ajuntaments, per una banda al govern de la Generalitat, per a que duga endavant una forta política de construcció de nous centres i de contractació de personal sanitari –cosa que, per altra banda, seria una manera d’impulsar també el sector de la construcció en època de crisi i de disminuir el nombre d’aturats en la construcció i la sanitat— i per l’altra seguirem emplaçant el govern de Madrid, per tal que transferisca al Consell els diners necessaris per a capgirar aquesta escassesat de llits hospitalaris per habitant, tenint en compte a més que la quantitat d’usuaris i de peticions mèdiques ha augmentat encara més amb la incorporació de les persones provinents del món de la immigració.
diciembre 12th, 2009
Escrito por Diddlina el 12 de diciembre del 2009 en Diddlina
La semana pasada me quedé por escribir porque dejamos a mitad la pelicula de Malditos Bastardos. El motivo? verla en inglés, con trozos en alemán y en francés. Fué una pesadilla tan inaguantable que... decidimos dejarla para otro momento y en español. Y anoche la volvimos a ver y el cambio de idioma me ayudó a no verla tan negra. Debo decir que no soy una gran amante de Tarantino pero en esta película esperaba en los dialogos largos e irónicos a los que nos tiene acostumbrados un poco más de divertimento ya que la insensibilidad que profesa en algunos momentos es de lo más primitiva.
Lo original de ella es que el director reinventa la historia, es una falsa realidad creada con bastante ingenio pero que a mi gusto... tiene bastantes lagunas y escenas como las de la taberna se hacen interminables.
Respecto a los actores me quedo con la interpretación de Christoph Waltz, creo que sus apariciones son las unicas que desprenden intriga cada vez que aparece.
Sinopsis: Durante la ocupación alemana de Francia, Shosanna Dreyfus (Mélanie Laurent) presencia la ejecución de su familia a manos del coronel nazi Hans Landa (Christoph Waltz). Shosanna consigue escapar y huye a París, donde se forja una nueva identidad como dueña y directora de un cine. En otro lugar de Europa, el teniente Aldo Raine (Brad Pitt) organiza un grupo de soldados judíos para tomar represalias contra objetivos concretos. Conocidos por el enemigo como “The Basterds” (Los cabrones), los hombres de Raine se unen a la actriz alemana Bridget Von Hammersmark (Diane Kruger), una agente secreto que trabaja para los aliados, con el fin de llevar a cabo una misión que hará caer a los líderes del Tercer Reich. El destino quiere que todos se encuentren bajo la marquesina de un cine donde Shosanna espera para vengarse...
diciembre 12th, 2009
Escrito por Alberto Ibáñez i Mezquita el 12 de diciembre del 2009 en Alberto Ibáñez i Mezquita
11 de desembre de 2009,
Sempre que tingues alguna cosa a dir
posa-ho sobre paper, recordes? I dit i fet, a l'endemà i sense pensar-ho massa vaig obrir aquest quadern de bitacòra, aquest diari personal, i aquest racó social des d'aquí he intentant desxifrar el so del silenci malgrat no haver-ho aconseguit continue intentant-ho, no hem resigne. He narrat allò que pensava, creia o sabia, sentia i intuïa sempre des del respecte i la llibertat, la suma d'aquestes vivències, anècdotes i històries, sentiments i pensaments és la meua història, sóc jo. Donar les gràcies aquells que de tant en tant em llegien, aquells que em felicitaven però també als que em criticaven perquè de tot s'apren alguna cosa. La síntesis de tot allò aprés es resum aquí;
La única forma de dir allò que es sent és parlant de tu a tu, i quan saps que l'altra persona et respecta. Sinó només diràs allò que pots, allò que vols, o que no vols.. però mai allò que sents. Davant de tot sempre has d'estar tu mateix, sent tu el primer n'és la única forma de poder ajudar a la resta. La vida manca d'assaig general, senzillament, hi ha una. Per això s'ha d'arriscar, per això s'ha de reflexionar i actuar. Ser fort. Tal volta siga una merda però és la única que tindràs, aprofita-la. I el vertader significat de la paraula, amistat. Haver après això és la major herència que mai podré heretar, tenir-vos és el major luxe que mai podré tenir. Escriure, sentir i dir són les úniques formes que tinc d'agrair-vos perquè vosaltres m'haveu donat els ingredients per ser allò que avui sóc.
A totes aquelles persones que d'una manera o d'altra han donat so als meus silencis, i silenci a les meues paraules, moltes gràcies.
11 de desembre de 2009, Sempre que tingues alguna cosa a dir posa-ho sobre paper, recordes? I dit i fet, a l'endemà i sense pensar-ho massa vaig obrir aquest quadern de bitacòra, aquest diari personal, i aquest racó social des d'aquí he intentant desxifrar el so del silenci malgrat no haver-ho aconseguit continue intentant-ho, no hem resigne. He narrat allò que pensava, creia o sabia, sentia i intuïa sempre des del respecte i la llibertat, la suma d'aquestes vivències, anècdotes i històries, sentiments i pensaments és la meua història, sóc jo. Donar les gràcies aquells que de tant en tant em llegien, aquells que em felicitaven però també als que em criticaven perquè de tot s'apren alguna cosa. La síntesis de tot allò aprés es resum aquí;