Llengua i llibertat
enero 31st, 2010Estem escoltant contínuament queixes sobre la política lingüística catalana. Hui en les notícies d’una televisió de nivell estatal han tret una manifestació de 200 persones en relació a aquest tema. Dubte que una manifestació de 200 persones per qualsevol altra qüestió tinga repercussió a nivell estatal (bé, potser sí si és en protesta de les sancions a Cristiano Ronaldo). Hi ha emissores de ràdio i televisió que trauen aquest tema a totes hora, aquelles que tiren foc i flama contra el nacionalisme i resulta que ells ho són i dels més radicals.
He de reconèixer que només conec la legislació catalana sobre matèria lingüística per les referències que he vist i escoltat a televisió i ràdio. I això és ben poca cosa perquè les informacions periodístiques només són una imatge aproximada de la realitat, poc més o menys reflecteixen la realitat de la mateixa forma que ho fa un dibuix d’un xiquet d’uns cinc anys.
Però sí que tinc una opinió del que a mi m’agradaria en política lingüística. Llibertat, llibertat i més llibertat. Jo no necessite que em parlen en la meua llengua, només demane que em deixen a mi parlar en la meua llengua. No sóc partidari de regular la llengua que s’ha d’utilitzar en l’atenció als clients en comerços. És evident que m’agrada més que em parlen en valencià, però si algú vol parlar-me en xinés que ho faça, igual si em ven coses interessants li compre i tot.
He dit que només demane que a mi em deixen parlar en la meua llengua. És evident que després m’he contradit. Si en un comerç no m’entenen jo no tindré llibertat per utilitzar la meua llengua però sí que tinc llibertat per no fer negocis amb ells. En aquells llocs on jo no puga triar, empreses privades monopolístiques (o amb escassa competència, com podrien ser les companyies elèctriques) o en qualsevol administració pública m’han de deixar parlar en la meua llengua. I això implica el requisit lingüístic en tota l’administració pública del territori on siga oficial la meua llengua. Si vull fer una denúncia a la policia nacional ho he de poder fer en la meua llengua, ja no demane que em parlen, només que m’entenguen, i això de vegades sembla difícil. No em val que algun funcionari m’entenga i quan jo parle valencià vagen a buscar-lo. No, això és discriminar-me, tots els funcionaris m’han d’entendre.
En el camp de l’educació el meu ideal també és la llibertat. Jo no crec que quan vinga un xiquet de Madrid se li haja d’eximir d’aprendre valencià, això no és llibertat, això seria un privilegi. S’han d’aprendre totes les llengües oficials i si ve algú de fora que no en coneix alguna o no en coneix cap, se li ha de donar un reforç per tal que com més aviat possible siga capaç de seguir les classes al mateix ritme que els companys. Però no sóc partidari de les línies en valencià i en castellà, els professors que s’expressen en la llengua oficial que més còmoda els siga (evidentment excepte en les matèries d’aprenentatge d’idiomes) i els alumnes igual. No m’agraden les separacions ni els guetos. I això val per a tot el territori, perquè el valencià és oficial a tota la Comunitat Valenciana i tots l’haurien d’entendre, inclús en les zones castellano-parlants.
Aquesta és la meua postura. Ni a favor d’uns ni a favor dels altres, així que em toca rebre dels dos costats. O potser no…
