Blogs vila-realencs

Espere que l’escrit que ha fet arribat el Síndic de Greuges a l’equip de govern de la Diputació, criticant l’escassíssima presència del valencià en les webs provincials, i en general en tota la seua activitat pública, servisca per a més que les repetides i reiterades propostes, preguntes i peticions formulades en aquest sentit pel BLOC al llarg de les tres darreres legislatures.

La indiferència del PP i del seu president pel valencià ha arribat a un nivell tal que es pot dir, per a vergonya de tots, que la Diputació castellonenca és a hores d’ara una de les administracions de tot el País on la presència del valencià és menor i menys regularitzada, quedant en la pràctica a la discreció i la “bona voluntat” de cada departament i diputat encarregat de l’àrea.

Aquest toc d’atenció del Síndic de Greuges hauria de servir per a que tots els grups presents en la institució consensuàrem un document de mínims sobre la presència reglamentària i clarament definida del valencià en totes les activitats orals i escrites de la Diputació, en peu d’igualtat amb el castellà, i no com ara, que sembla la ”germaneta pobra” i el reducte d’aquells que, com el BLOC, no hem renunciat mai a considerar-la com la llengua propia de la Diputació, i a obrar en conseqüència, i que així ho continuarem fent, ara més reforçats que mai per la intervenció del Síndic de Greuges.

Comencem l'últim any de la primera dècada d'aquest segle que ja resulta difícil qualificar de nou i repasse les notícies encara amb la boira dels fastos de Cap d'Any als ulls. Destaquen que Televisió Espanyola comença a emetre, des d'avui mateix, sense publicitat i caldrà vore quin efecte provoca en les altres cadenes, ara que la televisió digital terrestre ens ha envaït les sales d'estar amb un allau de propostes totes iguals, que ha instal·lat als nostres televisors una cadena de revisions perpètues de sèries i programes ja emesos mil vegades; ara que, lluny de perfilar un panorama més divers, quant a continguts i quant a idees, i més respectuós amb els trets culturals i lingüístics de l'Estat, amenaça d'alimentar un discurs semblant, unívoc i cada volta més i més intolerant, escorat irremissiblement cap a un passat que fa olor a ranci. Però que sembla més viu que mai.
Trobe algun comentari sobre el discurs de final d'any del president de la Generalitat Valenciana. I una foto on brinda amb suc de taronja, supose que valenciana. Està bé, això de donar suport als fruits de la terra. I encara estaria millor si la cosa no es quedara únicament en un gest, si realment les autoritats passaren de les bones paraules als fets i impulsaren una política que, en lloc d'allargar l'agonia de l'agricultura valenciana, permetera transformar-la en un sector amb possibilitats de futur. Si, a més de reclamar més i més diners al govern central, els gestionaren en favor dels valencians. Si els pressuposts de la Generalitat deixaren de beneficiar multimilionaris estrangers de pèl blanc i opinions més que discutibles, d'abocar-se impunement a grans esdeveniments que ni atrauen el turisme ni generen cap lloc de treball mínimament estable, com repeteix la propaganda oficial, i es destinaren a estimular un creixement més diversificat de l'economia valenciana, tan obscenament depenent del sector de la construcció; si s'invertiren a fer més escoles i més hospitals i més biblioteques, que bona falta que ens fa; a prestar serveis de qualitat i eliminar esperes interminables en llocs clau, en lloc de privatitzar-los sota mà i degradar-los a base d'inversions cada volta més i més primes; a promoure polítiques que, si han de transformar el paisatge, siga per fer-lo més humà i més habitable i no per alçar nous murs amb dret a hipoteca, per malmetre'l, qui sap si definitivament. A polítiques sense dubte menys vistoses de cara a la galeria, però que feren progressar de veritat el País Valencià i la seua gent, en lloc d'afonar-nos cada volta més en tots els indicadors de benestar. Que foren de profit per a tots i no per a uns quants que tots sabem qui són.
Més endavant, veig que encara cueja l'atemptat frustrat de Detroit. I no falten les amenaces de noves restriccions per als passatgers, de nous atemptats als drets de les persones que ens volen fer passar com si foren mesures de protecció. Ara, ens adverteixen que no sols serà impossible volar amb una botelleta d'aigua a la motxilla, per calmar la set, sinó que tampoc podrem escoltar música en un aparell reproductor o rescatar, de l'equipatge de mà, qualsevol estri oblidat sense que algú de la tripulació et revise a fons la bossa de viatge. Fins i tot amenacen, com en les velles novel·les d'internats catòlics, de comptar els minuts que passem al servei, si en tenim necessitat. Noves restriccions que volen tapar la ineptitud d'alguns que cobren per garantir la seguretat dels ciutadans i no fan bé la seua feina. I que, en lloc de presentar dimissions irrevocables, tramen noves conjures contra la llibertat de la població. Ja només queda que els governs -l'americà del Nord i els europeus- facen seu aquest discurs i que l'últim premi Nobel de la pau anuncie més guerres preventives contra no sabem quins fantasmes. Noves guerres que alimentaran sense dubte les industries de la mort i faran créixer nous odis i noves intoleràncies que, de retruc, generaran noves amenaces amb les quals justificar noves restriccions. La vella història d'aquell 11 de setembre a Nova York comença a repetir-se punt per punt. Infal·liblement. Tanque el diari amb la sensació que aquestes notícies d'avui són ja molt velles. Massa.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (3/1/09)

Després del bon regust que ens ha deixat l'empat al Camp Nou contra el Barça, podem afirmar que el Vila-real comença amb bon peu... i no solament aquest 2010, sinó la costeruda agenda futbolística del gener on, amb un poc de sort, una miqueta d'esforç i, per suposat, una bona dosi de bon joc i d'estratègia com la desplegada aquest dissabte davant el millor equip del món (el de les sis copes!), els jugadors grocs poden arribar a disputar un total de 9 partits entre el 2 i el 31 de desembre (5 dels quals a casa, en El Madrigal), naturalment, si passen la ronda de vuitens de la Copa del Rei que comença aquest dimecres, dia de Reis i a les sis de la vesprada, contra el Celta de Vigo (i, de seguida, dissabte a les 10 de la nit, l'Almeria).



Almenys, també han perdut Sevilla i Real Madrid per tranquilitzar tots els que confonen futbol amb altres històries que són, en definitiva, els que tampoc reconeixen que -salvant totes les distàncies que s'hagen de salvar- només Barça i Vila-real són els únics equips de futbol de la Lliga de les Estrelles que practiquen un futbol combinatiu, de qualitat, o els que, almenys, ho intenten, sense recórrer a la violència, al teatre, a la confussió, a les pèrdues de temps exagerades i tants ingredients friquis que té el futbol... I això que Ibrahimovic, a més d'un gran jugador, també perd els papers de tant en tant i, com dissabte passat, es va fer meréixedor d'una targeta groga que hauria pogut ser, perfectament, d'un altre color, per no parlar de l'àrbitre que, una vegada més, es va menjar un clar penal (d'Alves a Marcano) i va deixar de pitar la falta que, des de fora de l'àrea, comença a fer Puyol sobre Nilmar... Sembla que aquesta temporada -si és que hi ha consignes arbitrals-, el Vila-real serà l'únic equip que acabarà la Lliga sense tirar cap penal sobre la porteria contrària...

La resta, molt bé, el Barça del genial Pep Guardiola que no podia i el Vila-real d'Ernesto Valverde que continua creixent i deixant enrere la lentitud exasperant de l'inici de la temporada. I com, finalment, no hi haurà incorporacions del mercat d'hivern, potser Kiko, Matilla o Marcos Gullón comencen aquest fred Gener a calentar en Primera i, per què no?, en l'Europa League que es reprendrà al febrer. El Vila-real comença a ser un equip amb bona fusta, potser per això destaca un gran Fuster.
=====================================================================

El gran general romano Máximo ha vuelto a regresar victorioso con sus legiones del campo de batalla. Ahora sólo sueña con el regreso al hogar junto a su esposa e hijo. Pero el agonizante emperador Marco Aurelio tiene una nueva misión para él: heredar su corona. Celoso del favor de que goza Máximo con el emperador, el heredero del trono Comodo ordena su ejecución y la de su familia. Máximo escapa a su destino pero se convierte en esclavo. Entrenado como gladiador, su fama crece en la arena. Vuelve a Roma decidido a vengar la muerte de su familia matando al nuevo emperador Comodo. Máximo ha descubierto que la voluntad del pueblo supera al poder del emperador y sabe que sólo podrá ejecutar su venganza si se convierte en el mayor héroe del imperio.