Cap a la “murà”(1960)
enero 20th, 2010
Archivos del día 20 de enero del 2010
Passeig vora séquia
enero 20th, 2010pepe.meneu has added a photo to the pool:
Vila-real i la ‘Bomba H’
enero 20th, 2010Vila-real és un poble que no li falta de res. Ara tenim tambe la 'bomba H'. Recents desclassificacions d’expedients secrets del govern americà han tret a la llum les intencions del govern USA per instal·lar llançaderes de míssils nuclears a la Plana de Castelló. El conegut com a 'Castle-Plane' buscava nous emplaçaments nuclears a la costa Mediterranea, concretament els geòlecs van dir que la Plana de Castelló seria un lloc adient per la seua composició geològica.
La comarca ja estava clara, aleshores nomes teníem que trobar l’emplaçament adient i això era un altre problema, però l’explicació és més anecdòtica que seria.
Tot això es va començar arrel del conegut intercanvi d'estudiants nordamericans a l’IES Francesc Tàrrega. L’alumne Kevin McCallister va vindre per uns dies a la nostra ciutat. Durant la seua estància el seu pare, el senador Peter McCallister, va vindre a fer una visita.
Pero, qui és Peter McCallister?
El senador McCallister era ni mes ni menys que l’encarregat del departament de seguretat nuclear de la CIA en les competències de 'contra-atacs nuclears'. En aquells dies va aprofitar la visita al seu fill per recorrer la geografia de Castelló. Durant el seu recorregut per la ciutat de Vila-real, diuen, que va quedar impresionat per l’estatua de Jaume I a la plaça del Ajuntament. En aquell moment un funcionari de Ca la Vila el va reconèixer. Aquest funcionari també va estar acompanyant a membres del partit governant a Vila-real a la diputació de Castelló i per la seua facilitat amb l'anglés va conversar amb tots els funcionaris nortamericans.
El funcionari de Ca la Vila, del que desconeixem el nom, va comvidar a Mr. McCallister a fer una volta per l’ajuntament, i com no, el va presentar a l’Alcaldia. Una cosa va dur a un altra i la vetllada va acabar amb un dinar privat de la família McCallister i l’alcalde amb uns quants membres del partit més propers a la cúpula local.
Mr McCallister li va comentar a l’alcalde com d’impresionat havia quedat per l’escultura de Jaume I i anecdòticament li va dir: "Hem dona la impresió d’un míssil sortint del subsol". A l’Alcalde li va fer gràcia el comentari i va afegir que la idea no era tan descabellada. "Tenim pensat reformar tota la plaça i afegir un pàrking subterrani". A Mr. McCallister això li va sonar molt bé i va exposar un pla.
El pla consistia en incloure en el subsol una sèrie de plataformes ocultes amb un míssil nuclear terra-aire.
Això duria a una sèrie de conversacions entre l’executiu de Vila-real i el d’USA que van donar els seus fruits en unes conversacions de prèvies de Favio Briatore i Camps en California. Allí també aparegué el senador McCallister i altres membres del senants dels USA.
La decisió ja estava presa i ara només faltava ficar-la en marxa pas a pas. Les obres a la plaça Major começaven a moure’s i Mr. McCallister va ser convidat a dur els especialistes sobre sitges de llançaderes nuclears. Els especialistes, quant van veure les maquetes dels projectes per a la plaça, ho tingueren clar amb una mirada.
Una de les maquetes tenia unes ales que es desplegaven a les obertures del pàrking i deixava el centre de la plaça lliure. Aprofitant aquest disseny es podrien incloure dues sitges: una aprofitant les rampes i un altre al centre. Els especialistes nuclears ho sentenciaren amb una afirmació: "És perfecte, a més, ja tenim les rampes dintre el disseny."
Però certament, no tot era perfecte. El cap dels especialistes nortamericans, que no va acudir a Vila-real, Mr. John Heard, temps després quant tinguè els planols i la maqueta al seu despatx vullgué incloure més aspectes. Mr. Heard no tenia molt clar allò que hi haguera una escultura tan gran al centre de la plaça, ja que no permitiria pivotar a les rampes de llançament.
Posteriorment s'ha vist que el projecte no havia contemplat moltes coses. Va fer falta posar uns reforços per tal de facilitar la movilitat de la rampa i les comportes de obertura. Altres dificultats que no contemplava el projecte eren els subsols de la plaça, qui havia d'imaginar que sota la plaça es desplegaven una sèrie de cavernes subterrànies.
Totes aquestes dificultats van tindre que ser subsanades econòmicament.
Però el principal problema amb qui ningú va pensar és on es podria ubicar el centre de control. Els transformadors elèctrics havien sigut instal·lats abans de començar les obres i els projectes. Els tècnics nortamericans volien instal·lar uns transformadors dins de les sitges però l’arquitectura no ho permitia, es corria el risc que al disparar les sitges es cortocircuitaren per la reververància de la cova subterrània. Com sempre la solució va vindre de mà de l’anècdota de Peter McCallister. En un dels viatges de control del projecte es va reunir amb l’alcalde de Vila-real al seu despatx i Mr. McCallister li va comentar: "M'agrada l’arquitectura mediterrània que teniu ací, tens una bona col·lecció d'antiguitats al teu despatx". L’alcalde i els asesors no van saber que contestar. Pues Mr. McCallister prenia com antiguitats el mobiliari del alcalde. Un dels joves assesors de l’alcalde va pendre la iniciativa i tingué una idea que va dir sense pensar: "Hem pensat traslladar-les a un museu i renovar el despatx. Per què no un dels seus assesors ens fa un projecte nou de despatx? més modern", i Mr. McCallister va dir que ho deixaren en les seues mans, però que no seria econòmic, doncs els interioristes que treballen per al govern USA són molt exclusius. Així que si volien estalviar un poc podrien incloure el projecte del seu despatx dins de les sitges nuclears. L’alcalde i els asesors no acabaven de comprendre el que deia Mr. McCallister, i ell va fegir: "Voldria tindre un botó roig de llançament a la seua taula?"
Els primers esborranys del projecte de despatx no es van fer esperar, per suposat van ser un èxit total. Tan d'exit van tindre que el projecte va tindre unes ampliacions per tindre tota la planta.
A finals de 2007 es va fer la inauguració oficial de l’obra. Encara que setmanes després en 'petit comite' es va fer la inaguració de 'l’altra obra'. Mandataris dels USA i alguns tècnics es van reunir per fer la visita a les instal·lacions.
L’obra ja està conclosa, ara només queda que els ciutadans de Vila-real no tinguen que fer ús del 'red button' de la taula del seu alcalde, per bé del món sencer.
La comarca ja estava clara, aleshores nomes teníem que trobar l’emplaçament adient i això era un altre problema, però l’explicació és més anecdòtica que seria.
Tot això es va començar arrel del conegut intercanvi d'estudiants nordamericans a l’IES Francesc Tàrrega. L’alumne Kevin McCallister va vindre per uns dies a la nostra ciutat. Durant la seua estància el seu pare, el senador Peter McCallister, va vindre a fer una visita.
Pero, qui és Peter McCallister?
El senador McCallister era ni mes ni menys que l’encarregat del departament de seguretat nuclear de la CIA en les competències de 'contra-atacs nuclears'. En aquells dies va aprofitar la visita al seu fill per recorrer la geografia de Castelló. Durant el seu recorregut per la ciutat de Vila-real, diuen, que va quedar impresionat per l’estatua de Jaume I a la plaça del Ajuntament. En aquell moment un funcionari de Ca la Vila el va reconèixer. Aquest funcionari també va estar acompanyant a membres del partit governant a Vila-real a la diputació de Castelló i per la seua facilitat amb l'anglés va conversar amb tots els funcionaris nortamericans.
El funcionari de Ca la Vila, del que desconeixem el nom, va comvidar a Mr. McCallister a fer una volta per l’ajuntament, i com no, el va presentar a l’Alcaldia. Una cosa va dur a un altra i la vetllada va acabar amb un dinar privat de la família McCallister i l’alcalde amb uns quants membres del partit més propers a la cúpula local.
Mr McCallister li va comentar a l’alcalde com d’impresionat havia quedat per l’escultura de Jaume I i anecdòticament li va dir: "Hem dona la impresió d’un míssil sortint del subsol". A l’Alcalde li va fer gràcia el comentari i va afegir que la idea no era tan descabellada. "Tenim pensat reformar tota la plaça i afegir un pàrking subterrani". A Mr. McCallister això li va sonar molt bé i va exposar un pla.
El pla consistia en incloure en el subsol una sèrie de plataformes ocultes amb un míssil nuclear terra-aire.
Això duria a una sèrie de conversacions entre l’executiu de Vila-real i el d’USA que van donar els seus fruits en unes conversacions de prèvies de Favio Briatore i Camps en California. Allí també aparegué el senador McCallister i altres membres del senants dels USA.
La decisió ja estava presa i ara només faltava ficar-la en marxa pas a pas. Les obres a la plaça Major começaven a moure’s i Mr. McCallister va ser convidat a dur els especialistes sobre sitges de llançaderes nuclears. Els especialistes, quant van veure les maquetes dels projectes per a la plaça, ho tingueren clar amb una mirada.
Una de les maquetes tenia unes ales que es desplegaven a les obertures del pàrking i deixava el centre de la plaça lliure. Aprofitant aquest disseny es podrien incloure dues sitges: una aprofitant les rampes i un altre al centre. Els especialistes nuclears ho sentenciaren amb una afirmació: "És perfecte, a més, ja tenim les rampes dintre el disseny."
Però certament, no tot era perfecte. El cap dels especialistes nortamericans, que no va acudir a Vila-real, Mr. John Heard, temps després quant tinguè els planols i la maqueta al seu despatx vullgué incloure més aspectes. Mr. Heard no tenia molt clar allò que hi haguera una escultura tan gran al centre de la plaça, ja que no permitiria pivotar a les rampes de llançament.
Posteriorment s'ha vist que el projecte no havia contemplat moltes coses. Va fer falta posar uns reforços per tal de facilitar la movilitat de la rampa i les comportes de obertura. Altres dificultats que no contemplava el projecte eren els subsols de la plaça, qui havia d'imaginar que sota la plaça es desplegaven una sèrie de cavernes subterrànies.
Totes aquestes dificultats van tindre que ser subsanades econòmicament.
Però el principal problema amb qui ningú va pensar és on es podria ubicar el centre de control. Els transformadors elèctrics havien sigut instal·lats abans de començar les obres i els projectes. Els tècnics nortamericans volien instal·lar uns transformadors dins de les sitges però l’arquitectura no ho permitia, es corria el risc que al disparar les sitges es cortocircuitaren per la reververància de la cova subterrània. Com sempre la solució va vindre de mà de l’anècdota de Peter McCallister. En un dels viatges de control del projecte es va reunir amb l’alcalde de Vila-real al seu despatx i Mr. McCallister li va comentar: "M'agrada l’arquitectura mediterrània que teniu ací, tens una bona col·lecció d'antiguitats al teu despatx". L’alcalde i els asesors no van saber que contestar. Pues Mr. McCallister prenia com antiguitats el mobiliari del alcalde. Un dels joves assesors de l’alcalde va pendre la iniciativa i tingué una idea que va dir sense pensar: "Hem pensat traslladar-les a un museu i renovar el despatx. Per què no un dels seus assesors ens fa un projecte nou de despatx? més modern", i Mr. McCallister va dir que ho deixaren en les seues mans, però que no seria econòmic, doncs els interioristes que treballen per al govern USA són molt exclusius. Així que si volien estalviar un poc podrien incloure el projecte del seu despatx dins de les sitges nuclears. L’alcalde i els asesors no acabaven de comprendre el que deia Mr. McCallister, i ell va fegir: "Voldria tindre un botó roig de llançament a la seua taula?"
Els primers esborranys del projecte de despatx no es van fer esperar, per suposat van ser un èxit total. Tan d'exit van tindre que el projecte va tindre unes ampliacions per tindre tota la planta.
A finals de 2007 es va fer la inauguració oficial de l’obra. Encara que setmanes després en 'petit comite' es va fer la inaguració de 'l’altra obra'. Mandataris dels USA i alguns tècnics es van reunir per fer la visita a les instal·lacions.
L’obra ja està conclosa, ara només queda que els ciutadans de Vila-real no tinguen que fer ús del 'red button' de la taula del seu alcalde, per bé del món sencer.
Vila-real i la ‘Bomba H’
enero 20th, 2010Vila-real és un poble que no li falta de res. Ara tenim tambe la 'bomba H'. Recents desclassificacions d’expedients secrets del govern americà han tret a la llum les intencions del govern USA per instal·lar llançaderes de míssils nuclears a la Plana de Castelló. El conegut com a 'Castle-Plane' buscava nous emplaçaments nuclears a la costa Mediterranea, concretament els geòlecs van dir que la Plana de Castelló seria un lloc adient per la seua composició geològica.
La comarca ja estava clara, aleshores nomes teníem que trobar l’emplaçament adient i això era un altre problema, però l’explicació és més anecdòtica que seria.
Tot això es va començar arrel del conegut intercanvi d'estudiants nordamericans a l’IES Francesc Tàrrega. L’alumne Kevin McCallister va vindre per uns dies a la nostra ciutat. Durant la seua estància el seu pare, el senador Peter McCallister, va vindre a fer una visita.
Pero, qui és Peter McCallister?
El senador McCallister era ni mes ni menys que l’encarregat del departament de seguretat nuclear de la CIA en les competències de 'contra-atacs nuclears'. En aquells dies va aprofitar la visita al seu fill per recorrer la geografia de Castelló. Durant el seu recorregut per la ciutat de Vila-real, diuen, que va quedar impresionat per l’estatua de Jaume I a la plaça del Ajuntament. En aquell moment un funcionari de Ca la Vila el va reconèixer. Aquest funcionari també va estar acompanyant a membres del partit governant a Vila-real a la diputació de Castelló i per la seua facilitat amb l'anglés va conversar amb tots els funcionaris nortamericans.
El funcionari de Ca la Vila, del que desconeixem el nom, va comvidar a Mr. McCallister a fer una volta per l’ajuntament, i com no, el va presentar a l’Alcaldia. Una cosa va dur a un altra i la vetllada va acabar amb un dinar privat de la família McCallister i l’alcalde amb uns quants membres del partit més propers a la cúpula local.
Mr McCallister li va comentar a l’alcalde com d’impresionat havia quedat per l’escultura de Jaume I i anecdòticament li va dir: "Hem dona la impresió d’un míssil sortint del subsol". A l’Alcalde li va fer gràcia el comentari i va afegir que la idea no era tan descabellada. "Tenim pensat reformar tota la plaça i afegir un pàrking subterrani". A Mr. McCallister això li va sonar molt bé i va exposar un pla.
El pla consistia en incloure en el subsol una sèrie de plataformes ocultes amb un míssil nuclear terra-aire.
Això duria a una sèrie de conversacions entre l’executiu de Vila-real i el d’USA que van donar els seus fruits en unes conversacions de prèvies de Favio Briatore i Camps en California. Allí també aparegué el senador McCallister i altres membres del senants dels USA.
La decisió ja estava presa i ara només faltava ficar-la en marxa pas a pas. Les obres a la plaça Major começaven a moure’s i Mr. McCallister va ser convidat a dur els especialistes sobre sitges de llançaderes nuclears. Els especialistes, quant van veure les maquetes dels projectes per a la plaça, ho tingueren clar amb una mirada.
Una de les maquetes tenia unes ales que es desplegaven a les obertures del pàrking i deixava el centre de la plaça lliure. Aprofitant aquest disseny es podrien incloure dues sitges: una aprofitant les rampes i un altre al centre. Els especialistes nuclears ho sentenciaren amb una afirmació: "És perfecte, a més, ja tenim les rampes dintre el disseny."
Però certament, no tot era perfecte. El cap dels especialistes nortamericans, que no va acudir a Vila-real, Mr. John Heard, temps després quant tinguè els planols i la maqueta al seu despatx vullgué incloure més aspectes. Mr. Heard no tenia molt clar allò que hi haguera una escultura tan gran al centre de la plaça, ja que no permitiria pivotar a les rampes de llançament.
Posteriorment s'ha vist que el projecte no havia contemplat moltes coses. Va fer falta posar uns reforços per tal de facilitar la movilitat de la rampa i les comportes de obertura. Altres dificultats que no contemplava el projecte eren els subsols de la plaça, qui havia d'imaginar que sota la plaça es desplegaven una sèrie de cavernes subterrànies.
Totes aquestes dificultats van tindre que ser subsanades econòmicament.
Però el principal problema amb qui ningú va pensar és on es podria ubicar el centre de control. Els transformadors elèctrics havien sigut instal·lats abans de començar les obres i els projectes. Els tècnics nortamericans volien instal·lar uns transformadors dins de les sitges però l’arquitectura no ho permitia, es corria el risc que al disparar les sitges es cortocircuitaren per la reververància de la cova subterrània. Com sempre la solució va vindre de mà de l’anècdota de Peter McCallister. En un dels viatges de control del projecte es va reunir amb l’alcalde de Vila-real al seu despatx i Mr. McCallister li va comentar: "M'agrada l’arquitectura mediterrània que teniu ací, tens una bona col·lecció d'antiguitats al teu despatx". L’alcalde i els asesors no van saber que contestar. Pues Mr. McCallister prenia com antiguitats el mobiliari del alcalde. Un dels joves assesors de l’alcalde va pendre la iniciativa i tingué una idea que va dir sense pensar: "Hem pensat traslladar-les a un museu i renovar el despatx. Per què no un dels seus assesors ens fa un projecte nou de despatx? més modern", i Mr. McCallister va dir que ho deixaren en les seues mans, però que no seria econòmic, doncs els interioristes que treballen per al govern USA són molt exclusius. Així que si volien estalviar un poc podrien incloure el projecte del seu despatx dins de les sitges nuclears. L’alcalde i els asesors no acabaven de comprendre el que deia Mr. McCallister, i ell va fegir: "Voldria tindre un botó roig de llançament a la seua taula?"
Els primers esborranys del projecte de despatx no es van fer esperar, per suposat van ser un èxit total. Tan d'exit van tindre que el projecte va tindre unes ampliacions per tindre tota la planta.
A finals de 2007 es va fer la inauguració oficial de l’obra. Encara que setmanes després en 'petit comite' es va fer la inaguració de 'l’altra obra'. Mandataris dels USA i alguns tècnics es van reunir per fer la visita a les instal·lacions.
L’obra ja està conclosa, ara només queda que els ciutadans de Vila-real no tinguen que fer ús del 'red button' de la taula del seu alcalde, per bé del món sencer.
La comarca ja estava clara, aleshores nomes teníem que trobar l’emplaçament adient i això era un altre problema, però l’explicació és més anecdòtica que seria.
Tot això es va començar arrel del conegut intercanvi d'estudiants nordamericans a l’IES Francesc Tàrrega. L’alumne Kevin McCallister va vindre per uns dies a la nostra ciutat. Durant la seua estància el seu pare, el senador Peter McCallister, va vindre a fer una visita.
Pero, qui és Peter McCallister?
El senador McCallister era ni mes ni menys que l’encarregat del departament de seguretat nuclear de la CIA en les competències de 'contra-atacs nuclears'. En aquells dies va aprofitar la visita al seu fill per recorrer la geografia de Castelló. Durant el seu recorregut per la ciutat de Vila-real, diuen, que va quedar impresionat per l’estatua de Jaume I a la plaça del Ajuntament. En aquell moment un funcionari de Ca la Vila el va reconèixer. Aquest funcionari també va estar acompanyant a membres del partit governant a Vila-real a la diputació de Castelló i per la seua facilitat amb l'anglés va conversar amb tots els funcionaris nortamericans.
El funcionari de Ca la Vila, del que desconeixem el nom, va comvidar a Mr. McCallister a fer una volta per l’ajuntament, i com no, el va presentar a l’Alcaldia. Una cosa va dur a un altra i la vetllada va acabar amb un dinar privat de la família McCallister i l’alcalde amb uns quants membres del partit més propers a la cúpula local.
Mr McCallister li va comentar a l’alcalde com d’impresionat havia quedat per l’escultura de Jaume I i anecdòticament li va dir: "Hem dona la impresió d’un míssil sortint del subsol". A l’Alcalde li va fer gràcia el comentari i va afegir que la idea no era tan descabellada. "Tenim pensat reformar tota la plaça i afegir un pàrking subterrani". A Mr. McCallister això li va sonar molt bé i va exposar un pla.
El pla consistia en incloure en el subsol una sèrie de plataformes ocultes amb un míssil nuclear terra-aire.
Això duria a una sèrie de conversacions entre l’executiu de Vila-real i el d’USA que van donar els seus fruits en unes conversacions de prèvies de Favio Briatore i Camps en California. Allí també aparegué el senador McCallister i altres membres del senants dels USA.
La decisió ja estava presa i ara només faltava ficar-la en marxa pas a pas. Les obres a la plaça Major começaven a moure’s i Mr. McCallister va ser convidat a dur els especialistes sobre sitges de llançaderes nuclears. Els especialistes, quant van veure les maquetes dels projectes per a la plaça, ho tingueren clar amb una mirada.
Una de les maquetes tenia unes ales que es desplegaven a les obertures del pàrking i deixava el centre de la plaça lliure. Aprofitant aquest disseny es podrien incloure dues sitges: una aprofitant les rampes i un altre al centre. Els especialistes nuclears ho sentenciaren amb una afirmació: "És perfecte, a més, ja tenim les rampes dintre el disseny."
Però certament, no tot era perfecte. El cap dels especialistes nortamericans, que no va acudir a Vila-real, Mr. John Heard, temps després quant tinguè els planols i la maqueta al seu despatx vullgué incloure més aspectes. Mr. Heard no tenia molt clar allò que hi haguera una escultura tan gran al centre de la plaça, ja que no permitiria pivotar a les rampes de llançament.
Posteriorment s'ha vist que el projecte no havia contemplat moltes coses. Va fer falta posar uns reforços per tal de facilitar la movilitat de la rampa i les comportes de obertura. Altres dificultats que no contemplava el projecte eren els subsols de la plaça, qui havia d'imaginar que sota la plaça es desplegaven una sèrie de cavernes subterrànies.
Totes aquestes dificultats van tindre que ser subsanades econòmicament.
Però el principal problema amb qui ningú va pensar és on es podria ubicar el centre de control. Els transformadors elèctrics havien sigut instal·lats abans de començar les obres i els projectes. Els tècnics nortamericans volien instal·lar uns transformadors dins de les sitges però l’arquitectura no ho permitia, es corria el risc que al disparar les sitges es cortocircuitaren per la reververància de la cova subterrània. Com sempre la solució va vindre de mà de l’anècdota de Peter McCallister. En un dels viatges de control del projecte es va reunir amb l’alcalde de Vila-real al seu despatx i Mr. McCallister li va comentar: "M'agrada l’arquitectura mediterrània que teniu ací, tens una bona col·lecció d'antiguitats al teu despatx". L’alcalde i els asesors no van saber que contestar. Pues Mr. McCallister prenia com antiguitats el mobiliari del alcalde. Un dels joves assesors de l’alcalde va pendre la iniciativa i tingué una idea que va dir sense pensar: "Hem pensat traslladar-les a un museu i renovar el despatx. Per què no un dels seus assesors ens fa un projecte nou de despatx? més modern", i Mr. McCallister va dir que ho deixaren en les seues mans, però que no seria econòmic, doncs els interioristes que treballen per al govern USA són molt exclusius. Així que si volien estalviar un poc podrien incloure el projecte del seu despatx dins de les sitges nuclears. L’alcalde i els asesors no acabaven de comprendre el que deia Mr. McCallister, i ell va fegir: "Voldria tindre un botó roig de llançament a la seua taula?"
Els primers esborranys del projecte de despatx no es van fer esperar, per suposat van ser un èxit total. Tan d'exit van tindre que el projecte va tindre unes ampliacions per tindre tota la planta.
A finals de 2007 es va fer la inauguració oficial de l’obra. Encara que setmanes després en 'petit comite' es va fer la inaguració de 'l’altra obra'. Mandataris dels USA i alguns tècnics es van reunir per fer la visita a les instal·lacions.
L’obra ja està conclosa, ara només queda que els ciutadans de Vila-real no tinguen que fer ús del 'red button' de la taula del seu alcalde, per bé del món sencer.
L’ESCOLA PARTICIPA
enero 20th, 2010Hola amics i amigues:
ja fa temps que no estem actualitzant aquesta pàgina. Hem deixat que les vacances de Nadal ens omplin d'energia i inspiració per a seguir amb la tasca de contar a tot el món allò que fem i que ens agrada. A poc a poc anem rebent notícies, activitats i articles molt interessants que podeu anar veient a la WEB DE LA REVISTA LLIG-ME però encara ens calen més aportacions com per exemple aquesta de tercer que està molt encertada i a més a més bonica!!!!
IMMIGRACIÓ I DEMAGÒGIA
enero 20th, 2010
L'equip de govern de Vic tracta de mantenir un model plausible d'integració i cohesió mitjançant una mesura errònia o inadequada, com és l'ús del padró per controlar el flux migratori. Però, des del govern central i des d'alguns mitjans i blogs d'opinió s'ha fet un linxament demagògic, com diu Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia.
El control de l'entrada d'estrangers -llei en mà- competeix només a les autoritats centrals. El que tenim al davant no és un problema de racisme, sinó el producte de tres factors perillosament barrejats: la crisi econòmica que castiga els consistoris que gestionen molts serveis bàsics, una legislació que dóna missatges contradictoris sobre l'estatus dels immigrants sense documents, i l'actitud abandonada i farisaica d'un Govern central que deixa els ajuntaments sols davant un desafiament que els supera, en fronts tan sensibles com l'educació, l'habitatge, la sanitat i l'ocupació. Per què Vila-real és una ciutat cada vegada menys habitable, per culpa dels immigrants? Per suposat que no. Vila-real és una ciutat cada vegada menys habitable perquè els serveis bàsics no han crescut al mateix ritme que la població: de 42.000 habitants als inicis de 2000, hem passat als 52.000 actuals.
Els regidors de CiU, PSC i ERC, potser, s'han equivocat en pensar que el padró els serviria per evitar el col·lapse del model de ciutat, però això no els converteix en racistes ni en seguidors de les tesis de l'ultradretà Anglada. No volem cap Le Pen, però sí una política seriosa d'immigració des del govern central, no com la que han practicat als darrers anys tant el govern Aznar com el govern Zapatero (a més immigració massiva i més explotació laboral, més negoci per a certes minories) i, per suposat, un millor finançament i més just, i més àgil i menys discriminatori amb les autonomies i els municipis més dinàmics demogràficament parlant que, a més, comporte un control més seriós de la despesa pública local: menys "esdeveniments de glamour", menys farteres i obres inútils i, sobre tot, més política social.
=====================================================
Molí Paquero (Vila-real)
enero 20th, 2010Laponet has added a photo to the pool:
La molineria a Vila-real ha estat un tema estudiat a bastament per diversos autors sense que, malgrat l’abundant documentació conservada, cap d’ells haja arribar a conclusions definitives sobre el número de molins que han existit a la població durant els passats set segles. Cadascú presenta una enumeració pròpia, sense definir de manera exhaustiva les dades acumulades.
Contribueixen a aquesta variació de resultats diverses qüestions: per una banda, com en les anteriors arquitectures, els freqüents canvis de propietaris i les alteracions onomàstiques que això comporta, fins i tot en documents del mateix període; d’altra el fet de la coincidència o alternança d’aquests propietaris en molins de diverses característiques; i finalment el fet d’aquestes mateixes característiques fet que poden distingir-se entre molins fariners (els més antics i essencials) i altres dedicats a altres tasques (paper, borra, etc.), i igualment aquells ubicats a dins del riu Millars, altres a la sèquia Major, i altres oliers (o de sang, moguts per força animal) a qualsevol indret del terme.
El nom d'aquest molí fa referència en ambdós casos
als sobrenoms populars de qui van ser els seus propietaris: el
primer és d’èpoques més recents i s’usa encara avui dia per a
designar el casal; el segon apareix en les referències
documentals del segle XIX. Es tracta d'un dels nous molins
autoritzats a Vila-real per l'intendent general del Regne de
València en els anys 1774-1776.
El molí és actualment un conjunt d'edificacions que
es van desenvolupar amb el pas del temps en torn al casal
primitiu. Hi havia una menuda sala situada sobre la séquia o
canal de proveïment, el qual funcionava com a sala de
moles, i una construcció major sobre el vessant que servia de
magatzem i habitatge del moliner i la seua família. El
conjunt s'ha completat després amb corrals i altres
dependències. La sala de moles va ser la més afectada en
alçar-se una planta superior, probablement per situar
maquinària moderna de limpies i cernedores. Malgrat les
diverses intervencions, l'edifici original és una obra de
maçoneria vista, que utilitza la rajola en les voltes de les
curvatures i en les diferents finestres i obertures. Les
instal·lacions del molí han arribat fins als nostres dies en un
estat de conservació molt bo que permet fins i tot el seu
funcionament. De fet, conserva la maquinària completa de
dos moles, una catalana per fer-la funcionar i moldre cereals,
i una altra francesa.
