Fa temps que sabem que la política s'ha convertit, per damunt de tot i més enllà de les ideologies, en el territori del càlcul. Electoral, no cal dir-ho. Un detall que cal tindre present per entendre -que no dic justificar- la situació creada a la ciutat de Vic. Allí, com han contat tots els mitjans, fa uns dies l'alcalde va anunciar que el consistori no permetria l'empadronament de tots aquells immigrants que mancaren de papers, una decisió que, ara mateix, no està del tot clar si s'ajusta o no a la legalitat.
L'acord municipal, ja ho saben vostés, l'han pres els tres partits que governen en coalició: un, de dretes, Convergència i Unió; un, per dir-ho així, d'esquerra moderada, el PSC; i un tercer, d'esquerres i, presumptament, independentista, Esquerra Republicana de Catalunya. Una mena de pinça democràtica que pretén arraconar la segona formació política més votada al municipi: Plataforma per Catalunya. Un partit xenòfob i de dreta extrema fet a la mida de Josep Anglada, un antic dirigent de Fuerza Nueva que ara ha canviat l'organització de viatges al Valle de los Caídos per la política municipal. I que aspira a més, segons sembla.
No sé quines perspectives de futur auguraran les enquestes a cadascun dels components actuals del govern municipal de Vic, però sembla que, si més no a les esquerres, els fa por l'exemple francés. Perquè allà, al país veí, el partit xenòfob de Jean Marie Le Pen va experimentar el seu major creixement, sobretot, a costa de l'electorat socialista. A costa de les esquerres. Van ser els obrers que veien perillar el seu lloc de treball els que van constituir, davant la inoperància del PSF, el sector social més permeable al discurs demagògic i racista del Front National. La gran massa que va alimentar el major creixement d'un partit racista a Europa des de l'època dels nazis. Sembla, doncs, que als republicans i als socialistes de Vic els ha entrat la por al mal francés. Que comencen a pensar que els proletaris vigatans, davant la perspectiva de l'atur, tal vegada opten, com van fer fa uns anys els seus col·legues de més al nord, per abandonar-los i donar suport a un partit que afirma que “és públic i notori que els immigrants passen davant de la gent del país”. Una afirmació que no per falsa deixa de ser menys efectiva. I que, de fet, ja ha tingut la primera conseqüència: l'adopció del discurs xenòfob -o d'una part almenys- pels regidors de tres partits de tradició democràtica innegable.
La decisió que han pres és, aparentment, la més senzilla. Però no és cert: és únicament la més simplista. La més efectista, però la menys efectiva. Entre altres coses, perquè oblida que els conflictes -i entre ells la xenofòbia- no prosperen allà on hi ha més immigrants, sinó allà on aquests s'integren pitjor. I que el que cal, doncs, és posar en marxa tots els mecanismes possibles per evitar la disgregació en ghettos, per integrar totes les persones sense distincions de raça, color de pell o religió. No és fàcil, ja ho sé, però és l'única fórmula legítima i alhora l’única que garanteix l'èxit a llarg termini. I aquest és un segon aspecte del problema: que l'actual política -municipal, autonòmica o estatal- no entén de previsions que superen els 4 anys.
Com dic, els polítics vigatans d'esquerres s'equivoquen de ple. Fins i tot en el càlcul. Perquè, en política, no hi ha taca que coste més de fregar que la incoherència extrema. Així, és possible que la mesura xenòfoba que han adoptat retinga els vots d'alguns proletaris permeables a discursos racistes. Si no és que, entre la còpia i l'original, acaben preferint l'original, que segurament sí. Però, en tot cas, la pretensió d'ocupar aquest espai insòlit del discurs electoral, provocarà moltes més dissensions entre els seus votants tradicionals. I aquesta és una lliçó que no acaben d'entendre mai els partits d'esquerres, que, una volta en el poder, cauen en la temptació d'intentar guanyar vots a la dreta a còpia d'assemblar-s’hi. De renunciar a la seua identitat i a les expectatives creades. I acaben per no guanyar nous votants i per perdre els que els havien conduït al poder. O siga que, per guanyar quatre llençols, acaben perdent la bugada sencera.
Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (17/1/10)
