Blogs vila-realencs

Si en un post anterior us informàvem de la Pujada al Bartolo, organitzada per ACPV (Acció Cultural del País Valencià) per reivindicar la TV3, avui toca regalar-vos unes vistes que vam presenciar, in situ, unes 200 persones, és a dir, poques però bones, pero no 20 o 30... 200 més Pep Gimeno Botifarra i el seu excel·lent grup.

A les 10 del matí, aproximadament, eixíem de Vila-real per retrobar-nos amb d'altres vila-realencs -que arribaren fins el Convent carmelità amb cotxes particulars- i, per suposat, amb la resta d'amics castellonencs, per iniciar la pujada a peu a l'hora assenyalada: les 11 del matí. No plovia i, fins i tot, feia un solet intermitent.

El Convent del Desert de Les Palmes s’hi troba a 429 metres d’altitud sobre el nivell del mar en un escarpat relleu rocós de pedra de rodeno, de matisos rogencs que contrasten amb tots els ventalls del verd del paratge que va des del margalló (chamaerops humillis o palmitos, única palmera endèmica europea) -d'on li prové el malnom de Desert- a l’alzina surera, la carrasca i tots els arbusts i matolls que cobreixen els sòls com ara l’arboç, el marfull, el matapoll, l’aladern o les canyes que tant de joc donen, als veïns de Castelló, en arribar la Magdalena.

La muntanya del Bartolo (nom d’un dels primer eremites que habitaren el desert) o de Sant Miquel, situada a 720 m., està coronada per una gran creu (erigida al 1982, en record d’una anterior, desapareguda als convulsos anys de la guerra civil) i per un formiguer d’antenes i repetidors de tota classe de tecnologies, que van des de la telefonia fins la televisió, encara que l’amic Miquel no va aconseguir, de cap manera, conectar-se a internet amb el seu portàtil avantguardista, precisament davant mateix de l’Ermita de Sant Miquel (1752) des d’on varem poder divisar, mirant la mar Mediterrània, la cara oculta del turó de Montornés i la part de ponent de les Agulles de Santa Àgueda.

És a dir que, al capdavall, ascendirem a peu uns 300 metres només, cara amunt, però caminant quasi en vertical durant una hora llarga... alguns amb la llengua fora -sobre tot els que pensàvem, en aquells instants, per què ens constarà tan deixar-nos de fumar?- per un interessant recorregut de més de tres quilòmetres fins arribar al cim: hem fet el Bartolo, volem TV3!!!






















































·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·3·

Y digo plagio ya que esta ruta esta publicada en www.mountainbike.es (http://www.mountainbike.es/front/ruta/detalle.do?id=2c90a8c622734a5b0122740109f8003e) y se llama 'Paseando por el Medievo', así que...

El PSOE i el PP s’acusen mútuament de la manca d’un traçat de l´AVE al País Valencià, quan tos dos son culpables

Les xarxes de transports i les comunicacions són dos dels eixos claus per al progrés d’una societat. Dons bé, sembla que una vegada més a la societat valenciana se’ns nega tota oportunitat de progressar. Torna la maledicció del Mal d’Almansa, i ara amb forma de retard de l´AVE al País Valencia, que haurien d’unir Alacant, Valencia i Castelló amb Tarragona, Barcelona , Girona en definitiva amb Europa.

No en tenim prou amb el peatge de les autopistes, unes carreteres “nacionals” d’un sols carril que apart de anar de gom a gom son veritables punts negres i els billets de trens regionals més cars de tot l´Estat.
Com tots estos agreujaments no en són prou ara ens retarden a sine die l´AVE.
Felipe González va unir Madrid amb Sevilla; Jose María Aznar Valladolid amb Madrid; Zapatero dona l´AVE a Màlaga i Saragossa. Ja entrats en 2010 i ací l´AVE ni està ni se’l espera!

Una vegada més el PSOE i el PP ens estan dient que dins l´Estat hi han ciutadans privilegiats i d’altres de marginats: evidentment els del centre son ciutadans de primera i els de la perifèria ho som de segona. El traçat de l´AVE pel País Valencia no ha sigut mai prioritari ni per als socialistes ni per als populars, i això que els economistes sempre han afirmat la necessitat de donar preferència a l’eix Mediterrani.

PSOE i PP van passant-se la piloteta, com si jugaren a un partit de l’escola: “ el PSOE és un llast per a l´AVE a Castelló”, diu el senyor Fabra; “el Consell del PP ha de deixar de dificultar l’arribada de l´AVE”, retruca el socialista Signes. Per ara l’estratègia del joc infantil els va la mar de bé, ja que aconsegueixen el que volen: marejar la perdiu. En el fons PP i PSOE són la mateixa cossa: les dues cares de la mateixa moneda.

Darrerament la polèmica s’ha centrat en el traçat de la línia de l´AVE entre Castelló i Tarragona. Evidentment que eixe debat ,a més de ser partidista, n’afavoreix el retard de la construcció. De fet, el traçat entre Castelló i Tarragona encara ni està projectat. Tant el PSOE com el PP haurien de deixar-se d’estratègies electoralistes i creure realment que el corredor mediterrani ha de ser una realitat.

Siga perquè, inesperadament, fa un punt més de fred del compte, o perquè un dia neva ran de mar, o perquè, de sobte s'obre un parèntesi, en ple hivern, que permet circular pel carrer en mànigues de camisa, la gent no deixa de parlar de l'oratge. I no sols en els ascensors, que també. La preocupació pel clima ha esdevingut una inquietud quotidiana de la gent i aquest és el gran triomf que pot apuntar-se el moviment ecologista. El primer pas cap a polítiques efectives que posen fre a l’escalfament global, a la degradació del planeta. Perquè, com diu un proverbi africà, costa molt posar en marxa un elefant, però quan comença a caminar, és ben difícil que ningú siga capaç de parar-lo.
És cert que la cimera de Copenhague ha estat, no sols un fracàs, sinó també una desil·lusió. Potser perquè hi acudia la darrera encarnació del Mesies, Barack Obama, l'home que, segons la percepció de la gent, anava a redreçar el món amb 4 decrets; siga perquè els efectes de l'escalfament global comencen a ser perceptibles en la vida quotidiana i no sols en els indicadors dels observatoris científics; siga per la raó que siga, la gent confiava que els mandataris del món foren capaços d'arribar a uns acords, ni que foren mínims, que permeteren començar a redreçar la situació catastròfica a què el creixement industrial està abocant el planeta. Sabíem de les reticències de la Xina postcomunista, dels països emergents del Tercer Món o dels Estats Units, gens proclius a posar límits a les fumeres de la seua indústria. Com, igualment, sabíem de l’èmfasi de la Unió Europea, del Brasil o de Sudàfrica, que postul·laven acords més avançats. Però confiàvem que la urgència de la situació els forçara a pactar. Ni que fora un acord de mínims. Hem sigut uns il·lusos, ja ho sé. I, al final, el pes de les grans corporacions industrials, els interessos particulars i la manca de lideratge dels polítics del món han deixat la cimera danesa en un inútil exercici de retòrica. En paraules, únicament. Una evidència que van subratllar Juantxo López de Uralde i els seus companys de Greenpeace en el text de la pancarta que van desplegar davant de les autoritats, convidades a sopar per la reina danesa no sé per celebrar què. Deia la pancarta que els polítics parlen i els líders actuen, i no anava mancada de raó. Perquè aquell sopar era una reunió de polítics incapaços. De líders fallits.
Però el gran triomf de Copenhague ja s’havia produït, aleshores. A fóra de les sales de reunions. Perquè, paral·lelament a les assemblees dels representants polítics, el món sencer es va omplir d'actuacions reivindicatives, d'enviaments massius de correus electrònics als responsables governamentals, de marxes i manifestacions en ciutats de tots els punts cardinals, d'articles als diaris que demanaven més contundència en la presa de mesures, de recollides de signatures per forçar les autoritats a ser conseqüents amb la dimensió del problema. A escoltar el que els deia la gent. Els polítics, però, van ser incapaços d'amagar la seua ineptitud, la seua covardia, però la societat civil de molts països del món va deixar clar que ja s’ha posat en marxa. I que el seu caminar, si s’ho proposa, serà tan feixuc i imparable com el d’un elefant.
Potser pensaran que hi ha certa ingenuïtat, en aquestes paraules. Però no estaria de més que recordaren que els inicis del moviment ecologista, fa ja algunes dècades, van anar més o menys així. I que l’oposició inicial a les centrals nuclears va anar quallant en un moviment social que, finalment, va instaurar la qüestió ecològica en l’agenda política dels principals partits, sobretot a Europa. De manera insuficient? És possible. Però també amb avanços que avui ningú seria capaç de qüestionar.
Ara bé, el camí no serà fàcil. I la contundència policial a l’hora de reprimir l’espectacular acció dels membres de Greenpeace n’és una mostra que, de moment, els polítics no estan per feina. Que prefereixen fer cas de les pressions de la gran indústria que no escoltar el clamor popular. Però l’elefant ja s’ha posat en marxa. I de tots nosaltres depén que no s’ature. I no és que ens hi juguem molt: ens ho juguem tot. Absolutament tot.

Article publicat a la secció Dissidències del diari Mediterráneo (24/1/10)

Mossèn Roc has added a photo to the pool: