Blogs vila-realencs

Estem escoltant contínuament queixes sobre la política lingüística catalana. Hui en les notícies d’una televisió de nivell estatal han tret una manifestació de 200 persones en relació a aquest tema. Dubte que una manifestació de 200 persones per qualsevol altra qüestió tinga repercussió a nivell estatal (bé, potser sí si és en protesta de les sancions a Cristiano Ronaldo). Hi ha emissores de ràdio i televisió que trauen aquest tema a totes hora, aquelles que tiren foc i flama contra el nacionalisme i resulta que ells ho són i dels més radicals.

He de reconèixer que només conec la legislació catalana sobre matèria lingüística per les referències que he vist i escoltat a televisió i ràdio. I això és ben poca cosa perquè les informacions periodístiques només són una imatge aproximada de la realitat, poc més o menys reflecteixen la realitat de la mateixa forma que ho fa un dibuix d’un xiquet d’uns cinc anys.

Però sí que tinc una opinió del que a mi m’agradaria en política lingüística. Llibertat, llibertat i més llibertat. Jo no necessite que em parlen en la meua llengua, només demane que em deixen a mi parlar en la meua llengua. No sóc partidari de regular la llengua que s’ha d’utilitzar en l’atenció als clients en comerços. És evident que m’agrada més que em parlen en valencià, però si algú vol parlar-me en xinés que ho faça, igual si em ven coses interessants li compre i tot.

He dit que només demane que a mi em deixen parlar en la meua llengua. És evident que després m’he contradit. Si en un comerç no m’entenen jo no tindré llibertat per utilitzar la meua llengua però sí que tinc llibertat per no fer negocis amb ells. En aquells llocs on jo no puga triar, empreses privades monopolístiques (o amb escassa competència, com podrien ser les companyies elèctriques) o en qualsevol administració pública m’han de deixar parlar en la meua llengua. I això implica el requisit lingüístic en tota l’administració pública del territori on siga oficial la meua llengua. Si vull fer una denúncia a la policia nacional ho he de poder fer en la meua llengua, ja no demane que em parlen, només que m’entenguen, i això de vegades sembla difícil. No em val que algun funcionari m’entenga i quan jo parle valencià vagen a buscar-lo. No, això és discriminar-me, tots els funcionaris m’han d’entendre.

En el camp de l’educació el meu ideal també és la llibertat. Jo no crec que quan vinga un xiquet de Madrid se li haja d’eximir d’aprendre valencià, això no és llibertat, això seria un privilegi. S’han d’aprendre totes les llengües oficials i si ve algú de fora que no en coneix alguna o no en coneix cap, se li ha de donar un reforç per tal que com més aviat possible siga capaç de seguir les classes al mateix ritme que els companys. Però no sóc partidari de les línies en valencià i en castellà, els professors que s’expressen en la llengua oficial que més còmoda els siga (evidentment excepte en les matèries d’aprenentatge d’idiomes) i els alumnes igual. No m’agraden les separacions ni els guetos. I això val per a tot el territori, perquè el valencià és oficial a tota la Comunitat Valenciana i tots l’haurien d’entendre, inclús en les zones castellano-parlants.

Aquesta és la meua postura. Ni a favor d’uns ni a favor dels altres, així que em toca rebre dels dos costats. O potser no…

Després d'una irregular primera volta, el Vila-real Club de Futbol afronta aquesta vesprada l'inici de la segona davant un rocós Osasuna, és a dir, un equip en inferioritat tècnica però amb molta superioritat física, com ve sent habitual darrerament, perquè sembla que tots els equips de Primera corren més, entrenen més i vigilen la part física molt més que el nostre malabarista Vila-real.

El futbol modern, l'actual, el que allà on va triomfa -si la pilota vol entrar- és un futbol integral, és a dir tàctic, físic, ràpid, tècnic, de possessió del baló, de pressió al contrari quan se perd, etc. i, sobre tot, d'escola, de conjunt, de col·lectivitat sobre la individualitat... aquesta és, precisament, la distància que separa el Barça de la resta d'equips. El Vila-real, evidentment, no pot competir, ara per ara, ni amb el Barça, ni amb el Real Madrid, però els aficcionts ens conformaríem -al llarg d'aquesta Segona Volta que comença- en observar damunt la gespa una mica més d'intensitat, de lluita, de velocitat i de coordinació en el joc que, per moments, s'ha perdut per moltes causes i molt complexes d'analitzar.

Ahir, sense anar més lluny, després de la immerescuda derrota del Vila-real B (que va dominar el Llevant tot el partit, jugant amb inferioritat numèrica: quin equipàs el Vila-real B!!!) digueren a Punt 2 que Eguren tornava cap a la Vila, després d'haver estat rebutjat per la Lazio de Roma, cosa que avui s'ha desmentit per part de Fernando Roig... però la marxa de Fuentes, de Jonatan Pereira, l'intent de col·locar Marco Ruben al Wigan anglés (una altra operació frustrada), indiquen que dins del vestidor i del club estan canviant moltes coses. També diuen les males llengües que al Vila-real li se deuen molts diners per part d'entitats públiques i privades (algun club que fitxa molt i paga poc!) i, finalment, que, tal vegada, s'ha passat del Despotisme Il·lustrat de Don Manuel Pellegrini i Ripamonti (no confondre amb dictadura pura i dura) al Parlamentarisme nòrdic de Valverde, més difícil d'entendre per part d'uns jugadors que mai han rebut classes d'Educació per a la Ciutadania.

Al capdavall, la manca d'un planter compensat, la baixa forma d'alguns jugadors, la lenta adaptació -com és normal- dels nous fixatges i, per suposat, la difícil papereta d'un entrenador nou (Valverde) que ha de bregar amb un equip confeccionat a imatge i semblança del míster anterior, han provocat una situació que, como dije resién se ha de revertir en la cancha, partit a partit poniendo toda la carne en el asador i -com diria Godín- con el aposho de l'afisión...
===================================================

Javier Bort has added a photo to the pool:

La veritat és que no sé qui és realment l'autor material de la foto, ni com va arribar a les meues mans fa ja alguns anys. L'únic que tinc clar és que el ferrer de la dreta, el que gestiona el mall, és el meu pare, Pasqual Manuel Bort Martínez, i el de l'esquerra el seu germà Jaume, els dos tristament desapareguts. Si vos fixeu, li estan donant forma a una ferradura, sobre un enclusa dels autèntics, i hi ha molts més detalls en la presa que no tenen desperdici, com per exemple, l'ampolla de gasosa entre altres.
Va ser una bona època en la ferreria del carrer Torrehermosa, abans conegut pel "Camí la mar", ja que quan tots els nens jugaven amb espases de fusta, el meu pare ja me les forjava de ferro, sent l'enveja de tot els amiguets.

La verdad es que no sé quien es realmente el autor material de la foto, ni cómo llegó a mis manos hace ya algunos años. Lo único que tengo claro es que el herrero de la derecha, el que maneja el mazo, es mi padre, Pasqual Manuel Bort Martínez, y el de la izquierda su hermano Jaume, los dos tristemente desaparecidos. Si os fijáis, le están dando forma a una herradura, sobre un yunque de los auténticos, y hay muchos más detalles en la toma que no tienen desperdicio, como por ejemplo, la botella de gaseosa entre muchos otros.
Fue una buena época en la herrería de la calle Torrehermosa, antes conocida por el "Camino la mar", pues cuando todos los niños jugaban con espadas de madera, mi padre ya me las forjaba de hierro, siendo la envidia de todos los amiguetes.