Blogs vila-realencs

Mossèn Roc has added a photo to the pool:

Festa de Carnaval al Casino Republicà de Vila-real, el 1935.

Alquería. has added a photo to the pool:

Fa un temps es sentia parlar molt de les snap movies, pel·lícules on es podia veure violència, bé simulada bé real, i inclús tortures que acabaven en la mort del protagonista. Tesis, la pel·lícula que va donar a conèixer Alejandro Amenábar tractava precisament d’això.

Ahir, a les notícies de la nit de Tele5, vam tenir un exemple aplicat als informatius. Van obrir amb violència real retratada amb tota la seua cruesa. A Nigèria, uns soldats tenen estesos a terra en mig d’una plaça uns presumptes terroristes islàmics i allí mateix els executen disparant les seues armes. Així, sense advertències, ens ho mostren. Jo no vaig gosar mirar. Cal tot això? Això és informació o es tracta simplement d’una snap movie? De morbo, de sang i fetge dut a l’extrem…

Ningú no gosaria obrir un informatiu amb escenes de sexe explícit i si ho feren segur que difuminarien les evidències. I mostrar sexe explícit és pitjor que mostrar assassinats en directe? Jo tinc clar el que triaria si em donaren a elegir.

Dilluns passat, aquest bloc hauria d'haver donat entrada a un article d'opinió. A una "Dissidència" més de les que cada diumenge, des de fa molts anys, venia publicant el diari Mediterráneo i que, des que vaig obrir el bloc, anava reproduint ací cada dilluns. No la vaig penjar perquè no va haver article. Mediterráneo ha decidit prescindir de la meua col·laboració. Inesperadament. Sense una explicació que em convença. Punt i final, doncs.
Ara que la situació invita a fer balanç, però, no vull quedar-me amb els darrers moments -els més amargs- d'una relació que ha durat -amb alguna interrupció- més d'una vintena d'anys. Preferisc valorar els amics que he fet, els autors que he conegut, els llibres que -de no ser per la meua col·laboració al suplement- mai no hauria llegit, el privilegi d'expressar lliurement les meues opinions cada setmana i d'entrar en contacte amb lectors, a propòsit de l'article, la possibilitat d'aprofundir en matèries que -d'una altra manera- haguera conegut només superficialment. Preferisc apreciar allò que d'una altra manera no hauria tingut. I el balanç és summament positiu.
Estic segur que hi haurà noves possibilitats de tornar a escriure articles d'opinió. De fer més ressenyes, si cal. Siga com siga, ja fa temps que intente convertir les decepcions en noves oportunitats de créixer. Com a persona i també com a escriptor. Cada porta que es tanca és també una invitació a obrir-ne de noves. I qui sap si més plaents.
Des d'ací, vull donar les gràcies a tots els que m'han seguit setmana a setmana. Als que estaven d'acord i als que no. Als que m'han manifestat la seua sintonia i als que m'han mostrat els seus arguments contraris. Als que es deixaven influir pels meus arguments de lectura i als que preferien triar el contrari del que jo recomanava. A tots els que han estat, d'una forma o altra, a l'altre costat de l'espill. A tots, gràcies. I fins ben aviat.

No hace falta que diga que siento una gran predilección por Audrey Tautou y en la pelicula Juntos nada más (2007) pude de nuevo corroborar la sensibilidad y la elagancia que tiene esta actriz.



Sinopsis

Mossèn Roc has added a photo to the pool:

Railway Station Vila-real.

Era agost i tenia vacances quan vaig començar a llegir el nº 8 de La Lluna en un Cove i el vaig acabar diumenge passat. Vora sis mesos amb la revista a la tauleta de nit i jo mai no encontrava el moment per acabar-la. Total no són ni huitanta fulls, però des que va nàixer la xiqueta no encontre moment per llegir. A partir d’ara espere que la cosa comence a canviar, encara no m’atrevesc amb una novel·la però els números següents de la revista sí que tinc intenció d’anar llegint-los. Això sí, espere que siguen millors que aquest.

Aquest número m’ha paregut molt pobre. No ja sols perquè incloga els guanyadors del 5é Premi Llibresebrencs.org, que també. Un premi de joves autors d’un àmbit tan reduït és molt difícil que aporte obres de gran qualitat. És molt lloable la intenció però em sembla que aquesta revista no és el lloc on publicar els relats premiats en concursos d’aquesta mena.

I de la resta de contes, bé, caldrà seguir la costum i comentar-ne tres. Així que triaré Vora el riu de Jordi Montagut que, si més no, em fa volar la imaginació pensant en reencarnacions poètiques i espais idíl·lics.

Déu adorava fer rodar un calidoscopi, de Laia Cardona, té el seu allò. Un amor obsessiu, l’atracció per aquell àngel que només és la disfressa del dimoni en persona, i un déu que no ho sembla però que pareix que ho és o, al menys, aconsegueix ser-ho. Però la història em dóna la impressió que no acaba d’encaixar, no acaba d’encaixar al meu cap, em costa d’encontrar la coherència de tot plegat. Ja sabeu, només és l’opinió que no ha estat capaç de llegir aquesta revista en sis mesos…

I per finalitzar, una vegada més Liudòvic Mikhaïl, amb un relat ben dut però que el títol el malmet, Tallar un arbre, cremar un llibre, matar un fill. Després de llegir el títol ja no queda lloc per a la sorpresa.

I ara supose que no caldrà esperar sis mesos més per al comentari del nº 9.