
Ahir, per fi, després de molts diumenges de mútua desconfiança, vaig acudir al camp d'El Madrigal confiat en la victòria. Una imprudència per la meua part, sobretot després del que li va passar al Real Madrid dimecres passat, del que li pot passar al Barça dimecres que ve i, per suposat, per la implacable i sorpresiva lògica del futbol: qui la fa -qui es confia- la paga... I el Vila-real l'ha pagada aquest any de Mundial on, a banda d'un bon grapat d'internacionals, de segur que seria l'equip més ben representat a un hipotètic Mundial de Veterans, sense oblidar els representants d'altres equips:
Raül i
Guti pel Real Madrid,
Henry pel Barça,
Albelda,
Baraja i
César pel València, etc.
Ahir, després d'una excel·lent primera part on es va perdonar el bon porter del Xerez (mai comprendré l'etimologia d'aquest topònim angloandalús!), es va tornar a regalar la pilota al contrari -en aquest cas el cuer- durant la segona part i, el que és pitjor, a jugar al passet, caminant, donant a entendre que pesa l'artrosi de molts jugadors o l'escassa capacitat física per rendir durant 90 minuts... però com la qualitat, de vegades, és suficient per determinar el resultat d'un partit, el gol de la tranquil·litat davant un innocent Xerez va arribar, tot just, al minut noranta mitjançant un golàs d'
Escudero des de fora de l'àrea. El més positiu de tot, els tres punts i un partit més amb la porteria pròpia a zero.
En arribar a casa, com que hi havia mono de bon futbol, vam seguir, sense parpellejar, el partit de la jornada: Barça - València... Com sempre, després d'observar les evolucions del Vila-real, de segur que no vaig ser l'únic aficionat groc que vaig comparar l'exasperant lentitud de l'equip groc amb la velocitat de vertígen que es gasten la resta d'equips de la Primera Divisió i, sobre tot, si estem parlant de tot un campió del món, com ara
el Barça que és Mes-si que un club, i del València, el rei del contraatac... Un duel impressionant, jugat de poder a poder fins la justa expulsió de
Maduro, per doble amonestació, i una segona part d'un joc blaugrana combinatiu però electritzant:
a menys tocs per jugador, més velocitat, heus ací una lliçó de futbol per a la resta. Al final
hattrick de
Messi (3-0) i
hattrick d'
Higuaín (1-4) que no volia ser menys davant el Valladolid de
César Arzo,
Marquitos i
Héctor Font...
Total que la Lliga és, cada vegada més, cosa de dos. El Vila-real torna a tenir opcions europees si continua millorant, encara que siga tant a poc a poc. Ara mateix, 7 punts ens separen de la UEFA i 9 de la Champions, quan queden 36 punts en joc:
tot està per fer, però tot no és possible!. I si la Lliga és cosa de dos (Barça i Madrid), esperem que dijous la Champions continue sent cosa de tres (Barça, Manchester i Chelsea).
================================================