Blogs vila-realencs

M’estime Vila-real, però no com concepte metafísic ni abstracte sinó com una realitat, com la ciutat on vaig nàixer i m’ha criat, és la meua llar. Dia rere dia, veig com la ciutat va enfonsant-se amb els projectes bengala d’una corporació que no sap gestionar la greu situació actual i allunyada del poble, d’aquells amics o veïns que es troben en situacions crítiques, que ho passen vertaderament mal per arribar a fi de mes.

A la última dècada, Vila-real, ha canviat moltíssim, ens vam acostumar a un nivell de vida elevat, on gairebé tots teníem treball. Però la crisi global, s’ha vist accentuada a l’estat espanyol per la bombolla immobiliària, i més concretament al País Valencià on creàvem ocupació per damunt de qualsevol mitja, Vila-real és un bon exemple. Quans amics meus van deixar d’estudiar per anar-se’n a treballar al món del taulell per poder pagar-se flamants cotxes només tenir els divuit anys? Doncs, moltíssims. A més, els seus pares també treballaven a les mateixes fàbriques. Cada cop hi ha més gent a l’atur i sense expectatives perquè res vaja a canviar, sense solucions ni alternativa.

Certament Vila-real ha canviat molt, però, no suficient. Sense perdre la essència del nostre poble on tots ens coneixem, més o menys, cal crear llocs alternatius, amb la necessitat d’urgència d’un casal jove independent on els joves puguem gaudir del nostre temps d’oci, i crear l’ambient idoni per al sorgiment de noves experiències culturals, i garantir la continuació d’aquells grups de música, teatre, i dansa, de gent jove que fa un esforç titànic per a poder mantenir, o aconseguir, locals d’assaig perquè som el futur de la nostra ciutat, una Ciutat que ha caminar cap al sector servei i l’economia del coneixement, amb l’inversió pública pertinent. Però, no només per als joves, també calen espais d’oci per a la gent major més enllà dels existents fins aleshores doncs els majors d’avui disten molt dels majors de la època de les instal·lacions, i lògicament també els seus gustos. Per altra banda, també, aturar els peus a la contaminació a la que uns pocs ens obliguen a estar exposats diàriament i per potenciar l’ermita com a espai natural adient per a conscienciar a la ciutadania de la importància del ecologisme al segle XXI.

D’aquesta necessitat social, cultural i ecològica naix la idea de fundar INICIATIVA a Vila-real, un partit que els darreres anys ha lluitat a les Corts per canviar la realitat, la nostra, des de l’esquerra, l’ecologisme i la defensa a la nostra cultura.

El debat que el Parlament de Catalunya està duent a terme sobre la qüestió taurina em sembla especialment clarificador. I no sols perquè s'ha abordat el tema amb molt de rigor, donant la paraula a molta gent -favorable i contrària- i fent possible un contrast ben fructífer d'opinions, sinó sobretot perquè ha posat sobre la taula un tema que fins ara era poc menys que tabú. No sols en els diaris sinó també a peu de carrer. Al meu poble, per exemple, suggerir l'eliminació dels bous pel carrer durant la setmana de festes et pot costar alguna amistat de molts anys. Quan no una bona collita d'insults!
Pel que hem vist, l'argument bàsic dels favorables a la prohibició de les corregudes de bous i les exhibicions taurines al carrer és tan simple com contundent: la tortura a un animal (i el sadisme que suposa gaudir-ne) és incompatible amb la dignitat de les persones.
En canvi, l'argumentari dels taurins és tan divers com escassament consistent, al meu parer. Vegem-ho. És cert que les festes taurines són una tradició mediterrània, però l'apel·lació a les arrels no pot justificar res en si mateix. O és que no són tan antigues i persistents en la història la submissió de la dona a l'home o la pena de mort? Les hauríem de justificar també, en base a la tradició? Una altra de les raons és la seua presència en l'art (de Goya o Picasso, per exemple), com si l'art no s'ocupara tant de la part amable de la realitat com de la més fosca. O és que, en base als gravats de Goya o les pintures de Picasso, hauríem de justificar també els empalaments o els bombardejos de ciutats? També hem sentit dir que, sense els espectacles taurins, els bous de lídia despareixerien, però, més enllà de la proliferació major o menor, la pervivència de l'espècie és un dret intrínsec i, per tant, tampoc no pot legitimar la tortura. Igualment, s'ha dit que perdrien interés moltes festes majors, com si la capacitat del gaudi de les persones no tinguera més alternatives que els espectacles de bous.
Ara bé, aquests arguments, i d'altres que hem pogut escoltar aquests dies, em sembla que no són, en definitiva, sinó una cortina de fum. Un intent de vestir amb més decència (que ja veiem que tampoc massa) la raó última dels protaurins, que és, com tantes altres voltes, purament econòmica. Perquè, us heu posat a pensar quants milers de milions mouen tots els espectacles de bous, en plaça o al carrer? És a dir que, en el fons, la raó última que justifica la tortura dels bous a les places és que n'hi ha molta gent que en trau benefici: ramaders, toreros, apoderats, periodistes, venedors ambulants, cafeteries, restaurants, televisions, etc. Però clar justificar la tortura perquè resulta rendible no sembla massa compatible amb l'ètica més elemental.