FALLES A LA VILA
marzo 18th, 2010
Vila-real no és, avui en dia, una ciutat fallera, però els vila-realencs, majoritàriament, solem visitar -com a mínim- la ciutat germana de Borriana, mentre d'altres viatgen també a la Vall d'Uixó i, potser, més pocs tenen la gosadia d'arribar a Benicarló (degut a les tercermundistes comunicacions per ferrocarril que hi ha des de Castelló de la Plana en direcció al nord).
De tota manera, València també està competint darrerament amb Borriana, per un primer lloc entre les preferències falleres locals, degut a la fluïdesa dels trens de rodalies en direcció sud i, sobre tot, per la proximitat de la degradada estació d'A.D.I.F. (Administrador d'Infrastructures Ferroviàries) que, malgrat tot i les intencions del S.D.L.C.V. (Sindicat de la Criminologia Viària), continua i continuarà ubicada molt pròxima al centre de la ciutat (esperem que pels segles dels segles... i a ser possible soterrada).
Personalment, sempre he considerat la setmana fallera com una oportunitat única de trepitjar la comarca i no perdre el contacte amb velles (per l'edat) o antigues (per la durada) amistats, sobretot de Borriana... on vaig viure intensament la festa durant 6 anys, més per la conjuntura laboral -ho reconec- que per l'esperit faller propi... però també constitueix una bona excusa per fer l'escapada a València, una ciutat on sempre queden meravellosos racons i nombroses històries per descobrir: la capital de l'antic Regne sempre sorprén, mai ens deixa indiferents. Jo l'assimile com la tònica -que, per cert, em semblava una cosa molt amarga de menut-, és a dir, quan més la conec, més m'agrada, més m'enganxa, i no solament per Falles. Potser València és una ciutat amb addictius visibles i invisibles i, de segur, si no t'agrada, potser, és que l'has tastada poc: reintenta-ho!
A Vila-real, però, també hi va haver falles, de veres... i que conste que no vaig a fer referència a la Crema de Vila-real del 1706, al dia més trist de la nostra història (quan va ocórrer un petit incident, com diuen alguns), sinó a la crema de ninots de cartó, fusta i d'altres materials.
Les primeres notícies al respecte es remunten fins el 1920, però és a la dècada dels trenta del propassat segle XX, concretament al pati de l'Escola del Cedre (l'encara, actual, de Cervantes que ni fa servei -perquè no té alumnes-, ni es rehabilita -perquè només té posada la primera pedra: per a quant la segona? Heus ací una temàtica, actual, ben fallera!), on els alumnes cremaren una petita falleta infantil, segons Carceller, per celebrar, al 1932, la inauguració d'un col·legi que -ves per on- acolliria, més tad, un bon grapat de generacions d'alumnes que va des de la de l'actual conseller, Alejandro Font de Mora, passant per la del que subscriu aquest blog, fins els actuals que -pobrets!- ni saben on és el Camí Cedre, ni que és, exactament, això d'una escola d'obra, feta amb fonaments, formigó, bigues de ferro, amples finestres... i no solament barracons i mestres.
La falla més famosa, però, fou la que alçà Quiquet de Torà al Carrer del Moreral (molt a prop de l'Escola dels Cagons, és a dir, pels voltants de l'encreuament del Barranquet amb el carrer Betxí) tot just uns mesos abans de l'inici de la tragèdia civil del 1936. Es tractava, però, d'una modesta falleta de reduïdes proporcions que, no obstant això, ens ha deixat el testimoni, segons Doñate, d'un llibret de falla amb lletres típiques de l'època, suposadament del mateix autor, on més que fixar-nos en l'acràcia ortogràfica regnant, hauríem de valorar la llengua que emprava la generació dels nostres avis, és a dir, el valencià (el català de tots, com diria Enric Valor), la nostra, la que ha anat passant de pares a fills al llarg dels darrers set llargs segles i que, ara mateix -veges tu!- està posant en perill la continuïtat del castellà... segons alguns ninots de falla. (Per cert, per a quan s'exigirà el requisit lingüístic per treballar en l'Administració Valenciana? Ara, pots demanar-ho clicant ací! ).
Les falles, malgrat tots els entrebancs haguts i per haver, també estan contribuint -molt a poc a poc, si voleu-, a la normalització del valencià... o a la promoció -també si voleu-, però que conste que no és el mateix! La diferència és la mateixa que hi ha entre una Falla i una falleta infantil que, pam dalt, pam baix, és el que feren els vila-realencs dels anys vint i trenta i que, per sort o per desgràcia, no tingué continuïtat a la postguerra perquè, tal vegada, els vila-realencs sempre hem sigut del puny tancat... i no per raons ideològiques, ni molt menys. Ara, en canvi, potser hem obert massa la mà als darrers anys i alguns s'han quedat sense arguments per carregar contra els fallers o contra els que gaudim cremant, metafòricament o no, el que no ens agrada...
FALLA DEDICÁ AL FRACÁS DE LES TERONCHES
(1936)
Es nostre Villarreal
poble ric y treballaor
que en tota la provinsia
no en ya un altre millor.
Si les teronches se valien
per ser bon añ
els bons duros en les cases
se anaben palechan.
Ara estem tots perduts
y no alsarem ya el cap
els pobres jornalers
ni la rica propietat.
Tots poc a poc mon anirem
y en una corda mos pencharem.
Asó es una calamitat
pues per tan rabuig de yoyo
peseta no en tocarem cap.
Quiquet de Torà (1936).-
....:o0O0o:....
