El dimecres de la setmana passada, acompanyant com a professor-tutor als futurs universitaris betxinencs a la
Jornada de Portes Obertes, vaig trobar a la
U.J.I. (
Universitat Jaume I de Castelló) una de les millors alumnes que he tingut en la meua -ja dilatada- vida docent. Es tracta d'una jove molt intel·ligent, guapa, simpàtica, molt treballadora, educada i atenta (que mal repartit està el món!) que enguany cursa primer de
Magisteri:
- Quantes vegades tan renyit per voler ser mestra?
-
Moltes, Toni. I tu com ho saps, això?- Dona, perquè un, abans de llicenciar-se en
Geografia i Història per la
U.N.E.D., també va fer
Magisteri, com tu, i això que les meues notes no eren ni la meitat de bones que les teues!
-
Va, no dissimules, ara, que de segur que has estat un bon estudiant.- No te diré que no, no vull caure en falses modèsties, però un també ha sigut jove i, en aquell temps, tot tampoc era estudiar...
-
I per què te renyien, com a mi, perquè pensaven que podies estudiar alguna carrera més "digna" que Magisteri?- Efectivament, però encara que resulte innocent i, fins i tot, estrany reconéixer que sempre he tingut vocació docent, la veritat és que vaig estudiar el que vaig voler i ací estic. Per tant, ni cas al que te diguen. I si quan acabes
Magisteri, el cos et demana seguir estudiant alguna cosa, endavant, i si pogueres treballar de mestra i compartir-ho amb els estudis d'un altre
grau superior, millor encara...
És una alumna del curs passat i, per tant, podia parlar-li amb confiança i amb la complicitat del que ha estat cuiner abans que frare. El cert és que quan es va inaugurar la
U.N.E.D. ara fa 30 anys, un ja treballava de mestre, perquè el mateix dia que vaig venir de la mili, em vaig posar a donar classes a la
Fundació Flors, l'any següent vaig aprovar les oposicions de mestre i, a rengló seguit, vaig matricular-me a la
U.N.E.D.Però, perdoneu si entre en detalls autobiogràfics, perquè potser anava massa de pressa i aquell any, una vegada matriculat, no vaig arribar ni a examinar-me. La núvia, el pis que estàvem mirant i d'altres urgències vitals em varen fer aplaçar el projecte d'estudiar
Geografia i Història: recorde que la primera seu de la
U.N.E.D. estava ubicada a la -encara actual-
Biblioteca Pública Municipal i que va ser, precisament, el seu primer secretari, l'amic
Pasqual Tirado -també mestre i ara també
Llicenciat en Geografia i Història- el que m'animà a matricular-me. Uns anys després, ja amb plaça en propietat al col·legi
Cervantes de Borriana, és a dir, l'actual
CEIP Penyagolosa, em vaig decidir a matricular-me, ara seriosament i a les instal·lacions provisionals del vell col·legi de la
Consolació -ja desaparegut, al costat de l'
Auditori- i gràcies, sobretot, al suport de la meua companya i d'una xiqueta -després en serien dos- que, entre d'altres virtuts, tenia la de guardar silenci a les nits i deixar estudiar al company de sa mare, és a dir, a son pare -si voleu que ho conte així.
Aquesta setmana s'estan celebrant els 30 anys de la seu de la
U.N.E.D. a Vila-real, una de les efemèrides més brillants de la història recent de Vila-real, perquè la formació és el present i, sobretot, el futur de la nostra societat. Potser Castelló -les comarques en general- i Vila-real no serien el mateix sense la
U.J.I. i sense la
U.N.E.D., ja que tots aquells que no optàrem al seu moment per cursar una
Llicenciatura (títol en perill d'extinció gràcies al
Pla Bolonya que implantarà els
graus el curs que ve) hem tingut una segona oportunitat per fer-ho i, el que és millor, sense eixir de casa...
I parlant/escrivint d'efemèrides, no vull acabar sense felicitar els companys i companyes, amigues, amics i tota la família del col·legi
Botànic Calduch que, ara mateix, celebren els 25 anys d'existència amb una magnífica exposició als salons de la
Caixa Rural, entre d'altres actes didàctics, festius i commemoratius, així com als incansables activistes d'
Escola Valenciana que, a hores d'ara, ultimen els darrers detalls de la propera
Festa per la Llengua que, aquest diumenge al matí, es celebra a Vila-real amb els actes previs del lliurament dels
Premis Sambori (divendres, 19 hores, a l'
Auditori Municipal) i tota una sèrie d'actes culturals patrocinats per la
Regidoria de Promoció Lingüística de l'
Il·lustríssim Ajuntament de Vila-real.
Si uns senyorets que sempre van vestits de groc són capaços d'arrodonir la festa, diumenge al camp de futbol d'
El Madrigal (a partit de les set de la vesprada contra el sempre complicat
Sevilla), oblidant la seua condició social de "senyorets" i córren, fiquen el peu, juguen amb el cap i fan el que -aquesta temporada- sembla que, hui per hui, se'ls ha oblidat (1 punt de sis possibles contra dos rivals dels considerats "fàcils")... potser serà un cap de setmana que podríem qualificar, amb dues paraules -com diria el torero-,
DIM -
PRESSIONANT (açò darrer mai ho he escoltat a la
UNED, ni a la
UJI, ni a la
Festa per la Llengua, que conste!).
===========================================================
