Blogs vila-realencs

A baby knows the answer.
Please, relax and see the video.
Be patient!

You have to wait until 5:02.

(more…)

Nota invisible del paquete: Al interesado, pásese a recogerlo por casa de los dos hermanos nada más lea esta breve nota.

[foto 1]
[foto 2]

plof! shf, shf… prf, prf… shof

La Leyenda continua! Ànim Manolo!! Sempre pot ser pitjor…

(more…)

… (no vull mirar a ningú) espere que, per lo menos, vos reconforte.

THE THRILLS/TEENAGER
Formado en Dublín en 2001, este rozagante quinteto irlandés muestra las aptitudes necesarias para nadar y guardar la ropa, es decir, para trascender el ámbito clásico de sus influencias -su debut, “So Much fo the City” (2003), irradiaba devoción por las sensibilidades californianas de Brian Wilson y Neil Young, al igual que su segundo Let´s Bottle Bohemia (2004)- y acceder al circuito de potenciales candidatos al éxito masivo. La quejosa, casi líquida voz de Conor Deasy -no me importa, mi canción-del-verano fue “Grace Kelly” de Mika- parece nacida para el pop puro, y la banda teje alrededor suyo arreglos de campanillas, con mucho piano tintineante y gorgojeantes guitarras sobre un repertorio translúcido a primera vista pero repleto de oscuros recovecos y, ah, tonadas memorables. Desde la sorpresa inicial que suponen “Midnight Choir” o el tema titular, y a lo largo y ancho de “Nothing Changes Around Here”, “Lost Forgotten Song” o “Should´ve Known Better”, la materia con que se han moldeado estos sueños conectará con quienes como ellos rondan la treintena y se preguntan donde se extraviaron las irresponsables promesas de la adolescencia, por qué aquella frescura se ha ido marchitando a cada nueva lección de la vida, por qué ya no creemos en los himnos del pasado. ¿Habrá mejor temática para un álbum pop que la cresta de esa ola en la que se deja atrás el acné y se afronta la calvicie? Pocos grupos actuales barajan épica e ironía con tanto deleite, tan gozosas armonías vocales. Saludo pues a The Thrills y considero “Teenager” mi álbum pop del mes, al tiempo que me permito comunicarles que es demasiado pronto para envidiar la ufana juventud. Que esperen y verán.

Ignacio Julià

Javi es referia fa temps a l”a extranya forma que pren l’energía quan ho fa en forma d’ona electromagnètica”. Manolo ens presentava aquest cap de setmana les noves meravelles telefòniques.
(more…)

Posiblement per a poder compendre millor la idiosincracia de les fotos de Manuel Font Colonques haurien fer cas de allò que va escriure en un artícul titulat “Xicotetes alegries” Hermann Hesse ara fa més de cent anys, a saber: “…El que se ha detenido alguna vez a observar los juegos de la luz sobre una superficie monocolor, por ejemplo sobre el muro de una casa, sabe de las satisfacciones y goces que los ojos pueden proporcionar… Un trozo de cielo, una tapia de jardín desbordada de verde ramaje, un brioso caballo, un hermoso perro, un grupo de niños, un bello rostro de mujer… son espectáculos que no debemos dejar escapar”. La serie de coses que Manolo no pareix dispost a deixar escapar es pareguda — te la seua propia, prou condicionada pel entorn. Encara que no está molt clar el perqué de la seua mania persecutoria en traure bellesa a sèquies, reguers, tot tipo de postes telegráfics i de la llum, bucòlics camins rurals, cases de llauradors o les restes de estes, finestres penetrades per les diverses llums del dia (pareix obstinat a demostrarnos que la llum del matí no es la mateixa que la del mitj dia: i no ho es, clar, ho sabem tots, pero, ens parem en estes delicioses minucies?), en traure la gracia geomètrica dels espais i els objectes, encara que açò es una característica prou comuna en els fotógrafs, i finalment un retrat d’ell i la seua familia prou escuet — a retalls. S’ha d’agrair i es notable que en la seua evolució haja deixat de rotocar d’una manera tan alarmant les seues fotografies i haja deixat pas, com si se encontrara més a gust amb ell mateix, a una naturalitat menys impostada.

“…Encontraréis que cada día posee su luz y cada alero de tejado su encanto especial. Demoraos un poquito en la contemplación, y os proveeréis para todo el día de un mínimo de bienestar y de comunión con la naturaleza. Paulatinamente se va educando el ojo, sin esfuerzo, para servir como mediador de muchas pequeñas sensaciones, para la contemplación de la naturaleza, de las calles, para captar la gracia innumerable del diario acontecer. De ahí hasta la visión educada para el sentido artístico resta sólo el trecho más corto del camino; lo principal es el comienzo, el abrir los ojos”. Ahí es nada, ni que el tito Herman t’haguera escrit la crítica.

Per supost, com está de moda, he fet un video… per a la gent mandrosa, no faltava més.

José Luis, Carlos i jo estem a punt de vore per primera vegada en directe a Les Luthiers! Actuant ací, al costat de casa, una oportunitat així no se podia desperdiciar —llevat dels 52 € que ens costen les entrades per barba— tenint en conter les arrugues que se gasten els xiquets.

Intentaré fer alguna foteta i, si se pot, alguna penjat del coll del Marcos Mundstock. xDDD

[ací voreu el vídeo!!]

Un matí em vaig despertar i tot seguit em veia cercant les novetats als RSS, els nous correus-e i la gent connectada a la missatgeria instantània sense haver ni tan sols desdejunat. Per la nit xarrant d’açò i d’allò per la missatgeria instantània passaren les hores mortes. Al tancar-ho tot i recular em va envair una sensació de total desperdici.

La nit següent vaig arribar a xkcd gràcies a la sinyo servidora[1], on vaig vore aquesta tira:

Aiii la humanitat… Ens creiem tant diferents a la resta del món i de sobte veiem que no ho som tant. Les vegades que haurem dit allò de —Hosti, açò donaria per a un article!!!— mentre rèiem. O pitjor encara, que ens callarem alguna cosa perque ens ha donat una bona idea per al blog i ens esperavem a desenvolupar-la com calia[2]. I per què ho fem? Fonamentalment, esperem compartir idees o experiències que ens poden semblar interessants amb amics, o be per a augmentar el nostre ja excessiu ego.

Els lectors estaran acostumats a llegir un munt de blogs però com que la seua aparició és recent encara podem trobar a coneguts que ens miren com a bitxos per publicar alguna cosa:

—Xe Manolo, què escrius?

—Res mare, es per a publicar-ho al blog.

—A Internet? I per què?

—Pseee…— Collons la dona, té tota la raó. Per què?

Tant estranys som que necessitem escriure aquestes xorrades a Internet? Tampoc és per a tant. És el mateix que se fa a les xerrades amb amics: Contes coses que t’han passat i sempre apareix aquell a qui no aguantes i que sempre vol tindre la raó . Tan sols fas que el radi augmente de forma que arribes a més gent i més lluny.

—Xa, però estàs davant l’ordinador, no davant d’eixos amics.

Ai, la dona! —Un cop t’has acostumat al món virtual veus més avantatges que no pas inconvenients, sempre que no et tanques a l’habitació. Ja he acabat el que volia fer i mira, puc xarrar un poc amb els amics. Què me diries si estiguera a estes hores al bar de xarreta amb els amics?

—Que eres un borratxo ¬¬’ .

Les mares i les seues idiosincràsies… Després d’açò, ja no em pareix un desperdici de temps, sempre que t’ho agarres amb certa mesura i et poses algunes regles[3]:

• Si no esperes un correu-e important no cal que mires si t’han arribat de nous cada 10 minuts. El que t’ho ha escrit podrà esperar-se. D’altra forma t’haguera tocat per telèfon.
• Posat un límit, segons el teu temps lliure, al nombre de fils de subscripció que vols seguir. Tot i llegir un article d’un blog que no coneixies en el que t’has pisat de riure, pensat-ho dos vegades abans d’afegir-lo —Eiii, amb l’excepció d’aquest!!!—.
• No tot el que apareix al Menéame és interessant. Qui té massa temps lliure, poca vergonya i coneixements de la xarxa? Els nanos. Així apareix a portada el que apareix. Tens que aprendre a filtrar les notícies quasi amb l’instint en aquestos llocs. Anar ràpid. Obligar-te! I el mateix passa amb els planets. Exemples: Blocs vila-realencs (per pertinença —involuntaria, eh Javi?—) i Planet Castelló (per proximitat).
• Vols estar informat? Ves en conter amb la guerra de la premsa a Internet per veure qui actualitza més a sovint, qui escriu més continguts, perquè tu pots ser la víctima. Quan va aparèixer la televisió, salvant les distàncies socio-polítiques-i-culturals, aquesta era la font de la veritat suprema (”¡Lo han dicho en la tele!”). Doncs sembla que ara passa el mateix però amb Internet. Quàntes notícies s’han demostrat falses per no corroborar-les? Açò donaria per a tota una sèrie d’articles.
• Quants amics teniu als vostres conters de missatgeria instantània? Si sou molt xarradors, pensa en quan vas a obrir el programa, que costa concentrar-se en una feina en concret si no pares de sentir sons i finestretes emergents.
• I el més important: Si vols rendir al dia següent, posa’t un temps màxim. Si se fan les dos del matí, no serà hora d’anar tancant la paradeta?

Per cert, no podia aguantar xarrar de la vinyeta a un article al blog .

[1]: Gracias, maja, por los cromos…

[2]: Nota mental: Estic fatal.

[3]: Reflexiu: A vore si aprenc d’una vegada!

O com guanyar un viatge d’avió.
Aleh! a repassar la Física de 3r de BUP.

L’altre joc Manolo impossible

(more…)