Blogs vila-realencs

És la setmana dels bollits, amanides variades i molta fruita. És el que sol ocórrer quan durant diversos dies trenques la rutina gastronòmica. No és pels excessos. És per la combinació continuada d'aliments i begudes no habituals.

Impossible calcular per exemple els cacauets pelats i sense pelar menjats durant les festes de la Magdalena. O la quantitat de porqueria sofregida devorada en la Tapa i la Cervesa. Ni les burbulles que van entrar en l'estómac amb els Gin Tònics presos a manera de relaxant del ventre.

I quan un duu ja uns dies desunflant-se, el subconscient comença a recordar-te sabors que han passat pel paladar aquests dies. Com el vi blanc Magnanimus de Mayo Casanova i els seus sis mesos en barrica o l'Oro de Castilla de la D.O. Rueda amb el que vaig acompanyar un tentempié fabulós a casa Ripo a base de cigrons. És curiós el que els cigrons poden donar de si. De menut no m'agradaven. Però ara..... dóna igual si són amb l'arròs al forn o d'altres formes. Com per exemple com els preparen a Morella en el Vinatea, amb all i oli. O a casa Ripo, entre choris i botifarra.

Asier del Vasco de Vila-real, sempre me diu que el millor blanc és un bon tinte. Definició de la que sempre discrepe. Hi ha blancs i blancs, fins i tot dins de la mateixa denominació d'orige. Per exemple, res té a vore el que vaig prendre a casa Ripo amb un que me van servir a casa Sara per a acompanyar un arròs amb bogavante. I això els dos eren de Rueda i de la varietat verdejo. No és que no m'agradara el de Casa Sara. Simplement que la seua aroma i gust era molt diferent al de l'Oro de Castilla, que m'apassiona. Amb tot Casa Sara, té ara altra direcció i cuina, ja no està la Sara de tota la vida. Pepe cree que es diu el maître i Ramón el cuiner. Pepe ha estat molts anys en Les Grutes de La Vall, i Ramón ha estat pels fogons del Vasco de Vila-real. Per aquest motiu tenen alguns plats idèntics, com per exemple l'amanida de bonito. A part d'això, me vaig fotre un calamar trossejat i un timbal de bolets amb verdures. Els dos plats tenien un toc especial, algun condiment que els donava un sabor dolcet que es barrejava molt bé amb la seua originària essència.

Altra cosa que me va sorprendre de la setmana gastronòmica magdalenera va ser en la Tapa i la Cervesa. Es tractava d'unes creïlles fornejades a les que podies posar diversos tipus de salsa. I de veritat que estaven molt encertades. És més, és una bona idea per a rostir-les a casa al microones i fondre-les amb diversos sabors. Algun dia caldrà provar-lo. Però no ara, que és temps de verdures, fruita i molts passejos. I molta aigua.

----------------------- Raúl Puchol.

José Luís Rodríguez Zapatero, me ha escrito una carta. El Presidente del Gobierno de España, me pide que vaya a votar. Supongo que lo hace como candidato socialista, ya que el escrito lleva el membrete del partido del que es secretario general y la dirección de la Calle Ferraz número 30 de Madrid.

Pero han cometido un error, que particularmente siempre me llama la atención. El virus erre mayúscula sigue propagándose. Ya les ha llegado a los mismísimos socialistas. Y lo ha hecho precisamente la semana que uno de sus concejales en el Ayuntamiento de Vila-real, defendía una moción para la utilización normativa del valencià.
Han escrito Vila-real, con erre mayúscula después de guión (-R).

Precisamente el nombre de la ciudad donde resido, solo tiene una nomenclatura oficial, publicada hasta en el Boletín Oficial del Estado, y es esa: Vila-real. Con erre minúscula después del guión.
Pero no es solo la única incorrección. También pone Carre, en lugar de Carrer, que es como se escribe Calle en valencià.

Y otra más, cuando a la provincia donde está Vila-real, la llaman Castellón de La Plana. Y que uno sepa, y a lo mejor en Ferraz saben más, la provincia no es de La Plana, aunque sí de Castellón. Una cosa es la ciudad de Castellón de La Plana, y la otra es la provincia de Castellón, sin La Plana. Entre otras cosas porque La Plana es una de las comarcas..... Pero bueno, eso es hasta disculpable por que lleva a engaños el nombre de la capital de provincia y el de la provincia.

Pero lo de la erre mayúscula después de guión........ es como escribir Benicasin, Burriama, Alnazora, Nadrid, Barceloma o Alnemara.

----------------- Raúl Puchol.

 VERSIÓN ORIGINAL DEL ARTÍCULO DE OPINIÓN PUBLICADA EN EL PERIÓDICO MEDITERRÁNEO TRAS EL EMPATE A CERO GOLES CON OSASUNA

Y con este nuevo empate, ya van tres avisos consecutivos en El Madrigal de que algo no está funcionando en el juego ofensivo. Como en los toros, deberían sonar los clarines y devolver alguna res al corral o apuntillarla deportivamente. 

Al final será verdad lo del vértigo clasificatorio, miedo escénico o cualquier otra expresión similar de frases hechas para definir la situación en la que un equipo dependiendo de sí mismo, cada vez que se juega algo en su casa, no es capaz de sacar el partido adelante. En esta ocasión no se trataba de liderar la clasificación, sino de algo aparentemente más simple: consolidar más todavía la privilegiada tercera posición, sin ninguna presión externa. Tan fácil y por lo visto, tan complicado. 

Del partido en sí, pocas reflexiones nuevas a realizar. En cambio de los últimos partidos habría que destacar y alabar lo pronto, rápido y bien, que Gonzalo y Godín, han sabido adaptarse el uno al otro, como si hubieran estado jugando juntos toda la vida. Casi similar al caso de Eguren. En pocas semanas, ha sabido marcar su territorio dentro del campo, independientemente de quien haya estado a su lado, Senna, Bruno o Josico. 

Hubiera sido bonito y emocionante plantarse en el Nou Camp, a solo cinco puntos del Barcelona y disputarle la segunda plaza de tú a tú. Pero como no ha podido ser, habrá que conformarse, haciéndolo a siete y con posibilidades de recortarle la distancia. Alicientes desde luego no van a faltar.

 VERSIÓN ORIGINAL E INTEGRA DEL ARTÍCULO DE OPINIÓN PUBLICADO EN EL PERIÓDICO MEDITERRÁNEO EN LA PREVIA DEL PARTIDO VILLARREAL - OSASUNA

Con la inexpresividad que muestra Manuel Pellegrini, resultaba llamativo observarle el pasado jueves en barrera de la Plaza de Toros de Castellón, puesto en pie aplaudiendo a rabiar mientras José Tomás daba la vuelta al ruedo a hombros mostrando las dos orejas, antes de salir por la puerta grande. 

Una faena que tuvo un par de gestos similares a lo que lleva viviendo como entrenador del Villarreal. La desastrosa entrada a matar en el primero, rasgándole el costado al toro, fue parecida a las veces que dependiendo de si mismo, se ha fallado especialmente en casa. Su silencioso toreo es idéntico al temple que ha demostrado dirigiendo al equipo, arrimándose muchas veces los toros mientras mantenía el cuerpo quieto. 

Pero todavía le falta provocar la emoción del escalofrío. Y esta tarde sin la presión de poder ser superado en la clasificación es un buen momento de no fallar en la espada y dar también la vuelta al ruedo. En el tendido estamos esperando que suenen los clarines. 

El divendres vam tenir el nostre particular vitol! en la programació especial que en COPE hem realitzat des del NH Mindoro, des de dilluns passat.

Van ser quasi dues hores de molt bon rotllo i fins i tot actuacions musicals espontànies, és a dir, no previstes. En principi només contàvem amb la presència de la Rondalla del Cor Veus de Lledó, però la recepció de l'hotel, va acabar sent una espècie de Pavarotti and friends.

Per ser l'últim dia i festiu a Castelló, un amic de COPE, Joaquín - l'invident que més sap de sons de campanes - es va vindre a delectar-nos amb les seues últimes experiències viscudes en El Fadrí. Circumstància que va aprofitar, Enric Nomdedéu, per a recordar-nos que li va demanar casar-se a la seua esposa en la mateixa torre campanar municipal. Sí, si, si. Nomdedéu també el divendres va vindre a desdejunar al Mindoro. Però aquesta vegada, ho va fer sense Alfred Remolar, Mari Gracia Molés, Carles Mulet ni Vicent Grau. Ho va fer en solitari. Ja era hora. Tant ens va emocionar vorel sense candidats ni candidates al seu voltant, que fins i tot, la Rondalla del Cor Veus de Lledó li van dedicar un tema – per descomptat que interpretat en valencià – i va reconèixer que era la primera vegada que li cantaven una cançó. Encara que semblaven més emocionades les seues animadores, la Escoí i la Brancal, també de cos present. Nomdedéu es feia creus escoltant com el comentarista taurí de COPE, Pedro Mileo explicava lo dolenta que per a d’ell havia estat la correguda triomfadora de José Tomás. I és que altra cosa no sé, però Mileo deu ser el crític taurí del món, que és més crític dels crítics que critiquen. Quin bàrbar. Si es dedicara a la informació política.......
A banda d’aixó, vam tenir un poc de tot. Va vindre el regidor de joventut i festes de Vilafamés, Juanjo García, a contar-nos tot el que tenien preparat per a aquest cap de setmana que al ser quart diumenge de quaresma, se celebra la romería a l'ermita de Sant Miquel, patró del municipi. Aprofitarem la seua presència perquè altre vilafamesí, Gabriel Mayo, de Bodega Mayo Casanova, clausurara les degustacions del Magnanimus blanc que hem tingut aquests dies. Es noten els seus sis mesos en barrica. El seu sabor li permet combinar-los amb plats que semblaven solament exclusius de tints. Però clar, el Magnanimus blanc també té un germà tinte. Però aquest ja són paraules majors. Llàstima que aquesta vegada, el Sr. Mayo es vinguera sense la Sra. Casanova. No per res, sinó per que a Adi -que així es diu la seua esposa i sòcia, -sempre és agradable vore-la.

El president del Centre Aragonès de Castelló, el Sr. Lázaro, també ens va visitar. Estavem esperant-lo des del dilluns. Mes val tard que mai. Per descomptat. Almenys ha vingut. No ha fet com el rector de la UJI, Francisco Toledo, les gents del Centre Asturià o el “pregoner” Josep Miquel Francès. Res sabem d’ells. Igual s’han perdut per la plaça de la Pau. No passa res. El President Lázaro es va vindre amb les seues dos reines, però sense la seua filla que és la madrina de la 8. A canvi, quan va vore que les gents del Cor Veus de Lledó, tenien una bandurria, no va dubtar en cantar-nos un parell de joticas. Que potencia de veu, senyor !! Patía per si baixava alguna persona allotjada en l'hotel i ens donava amb la espardenya. Al final, la Rondalla del Cor Veus de Lledó, va dedicar una cançó a les reines del Centre Aragonès i es van citar per a germanar-se en un berenar i planificar algun concert conjunt.

L'alcalde de la ciutat i terme de Castelló, Alberto Fabra i Part, també es va acostar a clausurar la nostra programació especial. Va compartir tertúlia amb Ismael Sanjuán de Vins de la Terra de Castelló i amb Ricardo Costa Climent, que entre el mitín de Rajoy a Alacant i el de Camps aquest dissabte a Almassora, va tenir temps de contar-nos alguna vivència política i madalenera, mentre assaboria el blanc de Magnanimus de Bodegas Mayo Casanova. Per cert que el tenor Javier Bovea, el guanyador del concurs de Tele 5 “Tú si que vales”, va voler dedicar-li un ària a l'alcalde de Castelló, i acompanyat al piano per María Martín del Cor Veus de Lledó, allà que es va llançar. I de quina manera ho va fer. Jo no parava de mirar al director del NH Mindoro, Manel Ara, per si explotaven les bombetes, es trencaven les llunes o es caia algun quadre de l'exposició que Humberto Parra tenia en la cafeteria.

Després de tanta canturrela, no es descarta que Javier Moliner declare el NH Mindoro en Magdalena, Zona Acústicament Saturada.

En la recta final del programa va fer acte de presència l'alcalde d'Almassora i director de la planta d'Iberdrola, Vicent Casanova, que va animar una improvisada tertúlia amb l'empresària jubilada Dolores Cortés, l'alcaldessa de Begís Herminia El Palomar - que es va queixar que en el Mindoro no tenen aigües de Castelló - i el mismissím Jaume I. Així és, Rubén Ibáñez, el regidor del Partit Popular d'Onda i vicepresident de la Diputació de Castelló, que ha donat cos a la seua majestat a petició de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, va estar uns minuts amb nosaltres, encara que es va vindre sense casc, armadura, espasa ni cavall. Una llàstima perquè planta de quatre pams més alt que l'home, si que té.

I com tancament del programa vam tenir la presència del director del NH Mindoro, - per a confirmar que no havíem trencat cap copa, ni desbaratat res aquests dies entre ells - i a un senyor que des de fa 41 anys, totes les Magdalenes s'allotja en l'Hotel. Però la sorpresa va ser per al meu company d'informatius, Raúl Martínez. I és que Manolo Martín, el president del Cor Veus de Lledó, va tenir a bé dedicar-li a la seua novia, Patricia Edo, l'última cançó que ens interpretaven, ja que van a contraure matrimoni dissabte que ve a Sant Joan de Moró. A més, aquestes han estat les últimes festes de la Magdalena, que Raúl Martínez ha pogut viure en COPE. Acabarà amb nosaltres el dia abans de les seues noces, i ja no tornarà. Després de la lluna de mel, s'incorporarà al seu nou treball, que pel que sembla és en el gabinet d'alcaldía d'Alberto Fabra. O siga que per al que treballem en COPE, assistir a les noces de Patricia i Raúl, tindrà una sensació estranya, ja que a part de compartir la seua alegria, serà l'última vegada que gaudim de qui ha estat company nostre els últims cinc anys. I de veritat que el trobarem a faltar. Especial i particularment, jo. Raúl Martínez no és només el gendre que qualsevol sogre volguera tenir ( supose que les sogres també ). També el germà que t'agradaria haver tingut, el fill que desitjaries vore madurar, i el company amb el que només una mirada o amb el tó de la veu, és suficient per a saber què va a dir, que va a respondre, que vol preguntar, que vol contar o què vol que preguntes, respongues o digues. I això ni s'estudia ni s'aprèn. Simplement es naix així.

--------------------- Raül Puchol.

José Luis Rodríguez Zapatero, m’ha escrit una carta. El President del Govern d’Espanya, me demana que vaja a votar. Supose que ho fa com candidat socialista, ja que l’escrit duu la capçalera del partit del que és secretari general i l’adreça del Carrer Ferraz 30 de Madrid.
Però han comès un error, que particularment sempre me crida l’atenció.
El virus erra majúscula segueix propagant-se. Ja els ha arribat als socialistes. I ho ha fet precisament la setmana que un dels seus regidors en l’Ajuntament de Vila-real, defensava una moció per a la utilització normativa del valencià.
Han escrit Vila-real, amb erra majúscula després de guió (-R). Fins i tot el Butlletí Oficial de l’Estat, reconeix que la nomenclatura oficial es aquesta: Vila-real. Amb erra minúscula després del guió.
Però no és  l’única incorrecció. També posa Carre en lloc de Carrer.
I altra més, quan referint-se a la província on està Vila-real, la denominen, Castelló de la Plana. I que jo sapiga, i potser en Ferraz saben més, la província no és de La Plana, encara que si de Castelló. Una cosa és la ciutat de Castelló de la Plana, i l’altra és la província de Castelló, sense La Plana. Entre altres coses perquè La Plana és una de les comarques, però no l’unica de la provincia.
Buf ¡!. Menys mal que Jose Benlloch creu estar ben situat a Ferraz. Que si no……

M'he passat tota el matí esperant a Josep Miquel Francès i Camús. Ahir per la vesprada vaig confirmar amb ell que vindria a visitar-nos avui dijous. Però no ho ha fet. I aixó que som com de casa.

En canvi he vist a Enric Nomdedeu amb Carles Mulet i Vicent Grau, i un poc més caic de la cadira. Encara sort que sempre està Raúl Martínez, per a capotejar les visites inesperades, sorprenents, o explosives. Com han fet els meus companys amb quatre futbolistes del Villarreal, Nihat, Eguren, Cygan i Cazorla. La veritat és que el meu director no m'ha donat opció a entrevistar-los. Ha preferit que ho fera el meu company d'esports Quique Rodríguez i això que era en el temps que me correspon parlar a mi. No és que m'haja sentat malament. Però me sorprèn que mentre en l'empresa que treballe des de 1986 no se me permet participar en programes esportius locals, si que participen els companys esportius en els que jo presente. Me sorprèn més encara, que el Villarreal s'obstina en portar-nos als programes en directe que fem a Castelló a futbolistes, cosa que no succedís quan fem programes de ràdio en directe en les festes de Vila-real. Certament em sembla que no tenen vergonya ni la coneixen. No els futbolistes, sinó qui decideixen que vingen als programes en directe. Mes que vergonya, pot ser que no tinguen ni punyetera idea. Però en fi, don Fernando sabrà a qui té de responsable o irresponsables de les seues àrees de treball, que per alguna cosa és el màxim accionista. A mi amb el Villarreal, me passen coses molt curioses. No caic bé a molts llepaculs i babosets de Fernando Roig. Jo diria fins i tot, que si pogueren m'anul·larien mediaticament. En canvi a Castelló me diuen que soc groguet en to despectiu. Si he de ser sincer, me senc orgullós de les dos coses, perquè me fa sentir-me més lliure. Em mosqueja més, que la idea o imatge que puguen tenir sobre mi i el Villarreal, no es corresponga amb el que en la meua empresa me deixen fer, dir o opinar sobre el Villarreal, que més be no és ni tan sols poc, és absolutament zero. En cas contrari no me faría falta una columna d'opinió en El Periódico Mediterráneo abans i després de cada partit, o un blog en un fòrum internauta d'aficionats del Villarreal. Coses que passen. Que li anem a fer. Afortunadament per si algú, alguna vegada, ha pensat que pot tancar aquesta boca que Déu m'ha donat, ho va a tindre molt difícil. Per a bé o per a mal, la tecnologia d'avui dia permet moltes coses que depenen única i exclusivament de mi.

Avui he tingut l'oportunitat de conversar amb Miguel Angel Mulet. Pot ser que a algú li semble estrany que treballant en COPE, siga extraordinari poder parlar amb el regidor i diputat provincial de cultura. Però la vida ens dóna moltes sorpreses, i en quatre anys que duc en programes d'actualitat, no he tingut moltes opcions. És més, he descobert que hi ha una candidata del Partit Popular que es diu Encarna Rodríguez. Així me l'han anotat en una fulla. No eixia de la meua sorpresa. Sabia que era la dona d'una persona molt benvolguda per mi, el doctor Pablo Soria, l'etern metge del Club Deportivo Castellón. Però desconeixia que era la suplent del candidat al senat, Manuel Altava. Mai te gitaràs sense saber una cosa més.

Després ha vingut a visitar-nos ni més ni menys, que Juan Costa. El mateix que vesteix i calça. Increïble però cert. En les últimes eleccions generals, no vaig poder entrevistar-lo perquè estava molt ocupat. Les dos últimes vegades que vaig coincidir amb ell, van ser molt curioses. La penúltima va ser en el Intur. Era la nit electoral. Habíen perdut el Govern i estava darrere d'una columna apurant un whiski amb gel en companyia de Víctor Campos. Aquella nit, me va donar la mà i tot. Després el vaig vore en una regata de Castelló a Sant Antoni del Portmany. Anava amb una tripulació de dones i xiquets. Però havien passat massa anys i ja no es recordava de mi. Com avui. Però me dóna, que després de l'entrevista que li hem realitzat, tardarà més temps en oblidar-se.

Després han aparegut per la taula de l'estudi radiofònic improvisat, el vicepresident primer de la Diputació de Castelló, Francisco Martínez, que en qualitat d'alcalde de La Vall d’ Alba ha negat que vaja a endur-se les gaiates al seu municipi. La secretària general del Partit Popular provincial Marisol Linares, ens va donar la trista notícia que estava començant a ploure. El president de la Gestora de Gaiates, Andrés Bort, necessitava un cafè per a despertar-se. El Delegat del Govern Valencià, Ximo Borrás, ha intentat justificar la poca presència de membres del Consell en els programes de COPE, en comparació d'altres mitjans de comunicació, en festes de la Magdalena. L'home ha posat tot el seu poder de convicció. Però almenys a mi, no m'ha aconseguit convèncer. Això sí, com un fenomen que és, m'ha regalat una insígnia de la Generalitat, que lluiré amb l'orgull que mereix dur-la. No és l'única cosa que m'han regalat avui. També el Prohom Vicent Montolio, m'ha donat un regal commemoratiu que la Germandat dels Cavallers, ha fet amb motiu del vuit-cents aniversari del naixement de Jaume Primer. No sé si era per a mi però com anit en Canal Castelló vaig vore que l'hi donava al presentador Julio Hernández, la veritat és que l'hi he demanat, i duia un en la mà que amablement me’l ha lliurat.

També ha vingut la meua admirada Montse Arribas. Però no ha estat capaç de tararejar el pasdoble que li han compost. Ha compartit micròfon amb el portaveu socialista, Juan María Calles, al que afectuosament ella el nomenaba: Juanmari, amb la senyora Mallol, portaveu popular en L'Alcora com testimoni del fet.

Per tenir, hem tingut fins a a Gloria Marcos i a Conxa Amorós d'Esquerra Unida i Republicana, que han compartit micròfon amb el Delegat del Govern d'Espanya a la Comunitat Valenciana, Antonio Bernabé. Qui m'ha dit que no podria vore torejar a José Tomás per tenir un acte fora de Castelló i no obstant això le he vist en un burladero al costat d'Antonio Lorenzo i Isabel Escudero. Això sí, només fins al tercer bou.

Per cert que avui he anat als bous. M'ho he passat bé. No pel que s'ha vist en el ruedo. Sinó per l'ambient en el tendido i en els palquets. Que això si és altre món. Però més, per vore a Javier Moliner en barrera. Això és primera fila. Lloc reservat per als cracks. Quins temps aquells, que després d'una espectacular paella amb pilotes fetes a Montanejos, es rebaixava l'empatx amb uns espectaculars gin tonics per a posteriorment ocupar fila deu o quinze del tendido. Com canvia la vida quan un és vice alcalde. Però que casualitat, ocupava un seient que era idèntic al meu. Encara que qui avui m’ha convidat als bous, els tenia millor situats. Ni més ni menys que al costat de la porta de quadrilles. Sempre hi ha classes.

--------------------- Raúl Puchol.

El tercer matí magdalener en el Mindoro, ha tingut l'embruixament musical de la rondalla del Cor Veus de Lledó. Fins i tot la seua última interpretació ha contat amb la col·laboració del mític Pepín d’Els Llauradors. Aquesta rondalla, no deixa de ser curiosa. Primer que res, per pertànyer a un Cor, segon, per que a part d'instruments de corda, també duen teclat i baix, i tercer per incorporar una veu femenina al seu trio cantaor. Han tingut temps de dedicar-li una cançó a Na Violant d’Hongría i al Prohom de la Germandat, altra a Encarna Barragán de Comissions Obreres i a la meua benvolguda Elvira de Fayos, i també a Carlos Fabra, que per a mi ha estat la primera vegada que li han rondat.

Espectacular els vestits de les Dames de Companya, el collar a joc amb els pendents i la corona de Na Violant i els coneixements del polifacètic Prohom, Vicent Montolio. Per cert que Elena Llorens segueix mantenint la mateixa mirada que quan en 1999 va ser la reina infantil de la ciutat.

Després he pogut departir amb el veí de dalt. És a dir, el director de ADN, Angel Baez, que están situats en el primer pis del Mindoro. També amb el incombustible Juanjo Trilles, el president de la Federació de Colles de Castelló, que caminava com de costum molt afeïnat preparant l'homenatge a la dolçaina i el tabal d'aquesta vesprada o la desfilada de carros engalanats per al matí del divendres. Encara li durava el mosqueig pel retard del dilluns en el sopar de Colles motivat pel retard de l'enllaç entre la desfilada de Gaiates i l'encesa. Però en fi, estava il·lusionat amb pròxims actes, com la cita que hi ha conjunta entre Comissions i Colles.

Elvira, l'alma mater dels establiments Fayos i la sindicalista Encarna Barragán han posat un punt de reflexió quan han lamentat les quatre morts de dones produïdes en un sol dia, per la denominada violència de gènere o masclista. També va resultar curiós, quan una des del punt de vista empresarial i l'altra des del punt de vista sindicalista, han arribat a diverses coincidències de cara a la celebració del dia internacional de la dona treballadora i els drets de la dona en la vida laboral.

Carlos Fabra ens ha recordat alguna vivència tinguda, quan la seua filla Andrea va ser reina infantil de Castelló allà per 1983, és a dir vint-i-cinc anys després de ser-lo, és ni més ni menys que candidata al Congrés en les pròximes Generals. Fabra també va parlar de gastronomia amb el president de l'associació de la tapa i la cervesa, Pepe Aguilar. Resulta que el seu avi era punxador i en més d'una ocasió, contava Fabra, que li va clavar l’agulla al culet. En fi, que parlar amb el President de la Diputació en festes, resulta d'allò més sorprenent, quan comença a contar anècdotes de persones, activitats i per descomptat de bous. Avui per descomptat estava que s'eixia el comentarista taurí de COPE, Pedro Mileo. No era per a menys. Fins a una cua va tallar, Abel Valls, amb qui havíem compartit taula de ràdio la vespra de la jonegada.

Un matí en el que també hem tingut temps per a conèixer detalls de l'actualitat de Burriana, La Vall i Segorbe, amb la presència de l'alcalde en funcions borrianenc, Juan Granell, l'alcaldessa vallera, Isabel Boning i l'alcalde segorbí, Rafael Calvo. El president provincial de Creu Roja ens ha contat que és quasi una realitat la remodelació del seu Hospital convertint-lo en un Centre de Dia. I precisament en aquesta xarrada amb ell, estava present un mèdic forense. És a dir, el Conseller d'Educació, Alejandro Font de Mora. Que per exemple ens va contar que el seu pare, que també era mètge, va ser un dels impulsors de Creu Roja a Vila-real, amb una junta directiva actual que conta amb la seua germana Pilar com vicepresidenta. Font de Mora, també ha compartit amb nosaltres les seues vivències en la romería, que va realitzar des del Grau pel Camí de la Pedrera, perquè la seua nora és grauera i perquè participava per primera vegada la seua neta.

El jove pilot d'automobilisme, Roberto Merhi que ahir va presentar el seu nou monoplaça , també es va acostar a contar-nos els seus projectes immediats. Espantat he quedat quan ens va donar a conèixer, que pot arribar a els 240 quilòmetres hora, i que espera fer-lo en la recta del circuit de Monza. Resulta curiós parlar de carreres i de velocitat, amb un jove que té 17 anys, i que per tant, encara no està legalment apte per a conduir cotxes. Però des dels onze anys, està competint a un grandissim nivell nacional i europeu. Uns minuts de ràdio que ha compartit amb María José Molina de la companyia de revistes Puerta de Alcalá de Madrid, que estan representant en el Principal, Las Leandras. Es tracta d'un passatemps còmic en dos temps, amb dos hores i mitja de duració, música en directe i per descomptat amb moltes ganes de passar-lo bé. Ella també ha coincidit a lamentar l'absència d'una representació de Sarsuela en les festes de la Magdalena. També es va acostar a departir amb nosaltres, Javier Bovea, el castellonenc que va guanyar el concurs “Tu si que vales” de Tele 5. O la gran família de la Pymec, amb el seu president José Antonio Galiana i el seu secretari general, José Pascual Serrano al capdavant.

Qui no ha vingut, encara que estava anunciada la seua presència, ha segut Pedro Zerolo. Estaria més a gust en la Terrassa de la SER. Que li anem a fer. Contra gustos i colors..... i sinó que l'hi ho pregunten al Vicepresident Primer de la Generalitat, Vicent Rambla i Momplet, al que encara no he pogut saludar, com han pogut fer per exemple els companys d'Onda Cero. Potser és que camina l'home un poc marejat. Entre que és el vicepresident de Camps per Castelló i segueix vivint a València........ no tindrà temps per a tots.

----------------------- Raúl Puchol.

Als que treballem en els mitjans de comunicació, i especialment en els parlats, les festes representen un esforç especialment mental. Encara que semble difícil d'entendre, per més que hages concertat cites amb personatges de la festa, el fet d'estar en un lloc públic fent el programa, també significa que en qualsevol moment es poden presentar persones que no esperes, i a les quals, dins de les possibilitats deus / has d'atendre el més correctament possible. I per això, has de tenir una frescor mental per a traure el major profit de la seua presència. Però dins del que fins a ara estan sent els programes radiofònics, almenys, per la part que me competeix, estic detectant un ambient distés.

Ahir dilluns, calia escoltar com canviava el to de veu el vice alcalde Javier Moliner, quan compartia micròfon amb el comentarista taurí de COPE, Pedro Mileo. Eren com si estigueren en el burladero veient una correguda. Menuda diferència a quan presenta una actuació urbanística o pren la paraula en un ple.

Encara que el moment més savi del matí va ser quan el galantejador i cronista oficial de la ciutat, Antonio Gascó i el Gaiater de l’Any, Vicente Cornelles, van improvisar una espècie de fòrum de savis. Va anar després que altre duo, aquest de clàssics pixavins. Joan Andrés i J.J. Sidro, ens oferiren una classe magistral sobre coneixements del Fadrí i la Tornà, i altres aspectes de la Magdalena tradicional i contemporània.

Quants coneixements sobre la cultura, arrels i tradicions van expressar entre els quatre. Que monstres.

I aquest matí del dilluns, he pogut compartir programa amb l'alcalde Fabra, que per primera vegada no anava amb traje. Però al seva perxa li cau tot bé. Que enveja de cos. Amb Ximo Torres, que se m'ha rebotat perquè li he recordat que segons ell un grauero ha d'anar a la Magdalena pel camí de la Pedrera i no obstant això ara com és regidor de festes, va haver de renunciar a la seu grauerisme i partir amb la comitiva oficial des de la Concatedral.

El gerent de la Fundació Dávalos Fletcher, José Vicente Ramón, ha tingut temps d'entre el seu treball, el seu paper de Cavaller de la Conquesta i L'Adelantat de l’ Aljama vindre a saludar-nos. És molt el que dóna suport aquesta fundació a la cultura i l'art de la ciutat. I aquest home, és una espècie de gendre que tota sogra li agradaria tenir. És la correcció personificada. Té un nivell de saber estar, digne d'admiració.

També ens han visitat les gents del Bloc, encara que solament he pogut tenir una xarrada amb Enric Nomdedéu, Mari Gràcia Molés i Alfred Remolar. Però ha estat suficient perquè Enric, sempre Enric, es queixara de la manera que va interpretar Josep Miquel Francès el pregó i pel ritme de marxa que imprimeix Marta Gallén en la romería grauera a la Magdalena.

Sorprès he quedat del graciejo que té el Conseller de Justícia, Fernando de Rosa. Ha compartit tertúlia amb l'alcalde de Vila-real, Juanjo Rubert i el seu portaveu, Ignasi Clausell, i fins a hem rigut junts. Són eixes coses que ocorren quan per l'aspecte imponent d'una persona, amb la qual mai has parlat, te fas una idea totalment equivocada de com és.

Avui estava “dicharachero” fins el president de la Junta de Festes, Jesús López. S'ha vingut amb tota la comitiva major i infantil, ha reposar forces. I allí escortat per les regnes Laia i Andrea, s'ha soltat del vozarrón per a defensar al pregoner, a l'indicar que cada persona ho interpreta com millor ho considera.

Altra tertúlia entretinguda ha estat la protagonitzada per Leandro Escamilla, codirector de Xarxa Teatre, i el magistrat en excedència, candidat al senat pels populars, Manuel Altava, encara que exercia radiofònicament de membre de la Colla del Rei Barbut, i la seua companya de partit però candidata al Congrés, que ho feia com àvia de la reina infantil.

I bo..... un dels moments estel·lars ha estat quan han coincidit en la taula, els populars Carlos Murria (senador i candidat al Congrés) , Jose Pons ( primer tinyent d’alcalde de Vilafamés amb nou delegacions i assessor de turísme de la Diputació ) i el nostre Bisbe, Monsenyor Casimiro López Llorente. És més, per a general coneixement, va haver coincidència de temps i espai, entre el Bisbe de Segorbe – Castelló i els representants del PSOE. Sense tensions, va haver salutacions corteses i educades.

Dels socialistes m'ha fet una il·lusió especial poder departir amb Joan Lerma i Blasco. No me pregunteu per què. Però hi ha una generació que el vam conèixer com el primer President de la Generalitat. I no sempre es té l'oportunitat de tenir prop a personatges que han format part de la història de la democràcia i de l'autonomia valenciana. Llàstima no disposar de molts minuts, ja que no deixen de ser visites de cortesia, i també estaven en la taula Antonio Lorenzo i Jordi Sevilla. Solament he pogut recordar-li dos fets importants succeïts en la nostra comarca, que gentilment ha comentat. Un, la reunió privada que va mantenir amb el President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, en el Monestir del Desert de Las Palmas. I el segon, l’ Estatut de Benicàssim. Encara que ell, ha aportat altre als dos plantejats per mi, i ha estat el naixement de la Universitat Jaume I.

Lerma té un entrevistó i és d'aquestes persones que haurien d'escriure les seues memòries del molt que hauran viscut darrere d'una taula de despatx. No me referisc a les tensions que puguen tenir internament en el seu partit, sinó a les seues gestions com President de la Generalitat.

-------------------- Raúl Puchol.

 VERSIÓN ORIGINAL DEL ARTÍCULO DE OPINIÓN PUBLICADO EN EL PERIÓDICO MEDITERRÁNEO TRAS LA VICTORIA EN SAN MAMÉS

Poca confianza había en el descanso, de que se podía dar la vuelta al marcador. Ni que tras lo vivido en la primera parte con una alineación plagada de futbolistas que juegan sin sentido, esquema, táctica ni orden, fueran capaces de transformar la segunda parte en un monólogo amarillo. Más bien parecía que tal como iba confirmándose la derrota de atléticos y españolístas, el Villarreal una semana más iba a vivir de rentas clasificatorias.
Pero no. Algo pasó en el vestuario que les hizo ver la tremenda oportunidad que tenían ante sí y creyeron en sus propias posibilidades. Y el Athletic, tan chicarrón del norte que parecía,  terminó convertido en un equipo de medio pelo.
El Villarreal se confirmó a sí mismo. Después de los dos grandes del fútbol español, a sólo trece jornadas para el final, la liga se engalana con tonos amarillos. Cinco puntos sobre el cuarto, siete de colchón para jugar Champions y ocho para la UEFA, merecen un olé más grande de los que seguro se llevará el jueves José Tomás en la Feria de la Magdalena.