Un del tòpics literaris per excel·lència, ja siga viatge d’aventures, de plaer, interior, iniciàtic, etc. Borges va comentar irònicament que els nostres viatges sempre començaven amb el nostre dit damunt d’un mapa.
(more…)
Lectura recomanada des d’estes pàgines per a la tardor: records de vida i presó de Marcos Ana, poeta i actiu comunista, que s’exilia a París després de 23 anys de presidi. Decidme cómo es un árbol és un dels versos d’un poema anomenat Vida, que escrigué estant pres. Els seus poemes conseguiren eixir clandestinament dels murs i arribaren a editar-se a França, Mèxic i la URSS mentre l’autor continuava tancant entre murs. Els seus versos parlen de la solitud, de la falta de llibertat, de la foscor i l’esperança:
Decidme cómo es un árbol.
Decidme el canto de un río
cuando se cubre de pájaros.
Habladme del mar, habladme
del olor ancho del campo,
de las estrellas, del aire.
Recitadme un horizonte
sin cerradura y sin llaves,
como la choza de un pobre.
Decidme cómo es el beso
de un mujer. Dadme el nombre
del amor, no lo recuerdo.
¿Aún las noches se perfuman
de enamorados con tiemblos
de pasión bajo la luna?
¿O sólo queda esta fosa,
la luz de una cerradura
y la canción de mis losas?
Veintidós años…Ya olvido
la dimensión de las cosas,
su color, su aroma…Escribo
a tientas: “el mar”, “el campo”…
Digo “bosque” y he perdido
la geometría del árbol.
Hablo, por hablar, de asuntos
que los años me borraron
(no puedo seguir, escucho
los pasos del funcionario).
Xé, tenim investigadors al poble i sobre el poble; i jo sense assabentar-me’n!
Ha caigut a les meues mans el número 9 de la poc coneguda publicació FONT, i com que ja he passat -sense pena ni glòria - l’època d’examens i oposicions, què millor manera d’ encetar l’estiu que llegint tot allò que cau per les mans: vaig començar la lectura estival amb “El Jueves” i el consum de cocaïna, i veges tu per on - que malo sóc, Senyor!! - vaig trobar la continuació d’aquell ascens vertiginós del consum de “coca” a les nostres terres amb la lectura d’un ridícul article d’un tal Josep Usó Mañanós sobre El Canvi Climàtic.
L’article en qüestió és un despropòsit fenomal, no sé si inspirat pels efectes d’alguna substància o per una poca vergonya francament encomiadable. L’investigador en qüestió vol abordar amb el Canvi Climatic ací al poble, a Vila-real. O això ens vol fer creue. En principi dius: “xe que bé, un tio ahi, tot un cientìfic, que s’ha preocupat per estudiar l’evolució de les temperatures, o les migracions de les aus ací al terme; un tio, en definitiva, preocupat pels nostre futur”, vaig a llegir a vore que diu…i què diu? Tu ho saps? Jo tampoc.
El tal Josep Usó i Mañanos s’enreda en un sèrie de divagacions que bé es queden a la superfície d’un problema tan global o bé no arriben a cap lloc en concret. Vols parlar de Vila-real, i parla de l’espesor gel a Penyagolosa? No!! A Groenlandia; Parla del nivell del dioxid a l’atmósfera de la plana baixa o alta? No, ho fa del que hi ha atrapat al gel? De Penyagolosa? No, no. A Groenlandia? Fred, fred!! Del de Sibèria!! Quina és la seua surtida? El disparat!! La gràcia valenciana de la mare que mos ha parit!! I descobrim que la preocupació de l’autor esdevé d’haver-se comprat un flamant toterreny - que encara esta pagant! - i que ara li diuen que contamina i provoca l’efecte hivernacle. I que si la Mar a Borriana puja, li inundarà la fanecaeta, però que bé, que això serà, si és que ha de ser, perquè, segons ell, no esta gens clar quins efectes tindrà això del canvi climàtic, allà als borrianecs, que ací al poble estem més alts i no arribarà, en principi, l’aigua. Quina tranquilitat em dona este home.
O no tanta. Te troves a l’article, pixades fora de test fenomenals, que ajuden, i eixa devia ser la intenció de l’autor, de llevar-li ferro a l’assumpte. Mireu el fenomenal embolic que arma per explicar la gran demanda d’energia que ha experimentat la humanitat en els últims dos segles:
“Es pot dir que la Revolució Industrial porta aparellada la societat de consum, en la qual ara estem feliçment instal·lats. S’ha de dir també que aquest avenços només els ha assolit una minoria de totes les persones, a basa, entre altres coses, d’explotar la resta de la humanitat; però ara, ni tan sols aquesta manisfesta injustífica pel que fa al cas que ens ocupa. (I per a què dius res, botifarra?)
El veritable problema rau en què hi ha un denominador comú per disposar de totes aquestes coses. I no és, com molts de vostés podrien pensar, el fet de disposar o no de diners. No. (Atenció que se li torna a encendre la bombeta!!) De fet, tot això i més, es pot aconseguir també robant-ho (Educació per a la ciutadania, pero ja!!), que seria una alternativa, reprobable (vols dir? no sé, no sé), però si es fa bé,(ai ai ai!), força eficient, d’aconseguir tota mena de béns materials”.
Quina són, per al nostre amigatxo investigaor, les vies d’acció per fer front al canvi climàtic?
” La primera és deixar que la Terra s’escalfe i quan això passe, adaptar-nos al que hi haja. La segona pendre mesures preventives […]En poques paraules: caldria viure molt més com els nostres pares i renunciar a gran part del que ara ens sembla del tot imprescindible[…] Arribat ací, es pot pensar que l’esforç, d’una o altra manera, és massa gran i no mereix la pena. Però pensem que el planeta […] s’acabarà adaptant a les noves circumstàncies. Els humans, però pot ser no. (agarre-vos els matxos) I, en aquest punt, tenim un avantatge, els vila-realencs (al tanto, que tenim un avantatge sobre tota la resta d’humans!!): Creixem davant l’adversitat i som capaços de sobreviure i prosperar (que dure lo del taulell perquè la taronja ja no val cap perra), fins i tot, sota circumstàncies força desfavorables. Per tant,ara que tenim al davant un repte nou i gran, cal que demostrem una vegada més, aquest caràcter emprenedor i agosarat que de sempre es diu que ens caracteritza”. Vixca Sant Paqual!!
Tot un figura l’Usó i Mañanós. Algú sap qui és? Llàstima que li deixen escriure estes divagacions junt amb d’altres estudis que clarament si aborden d’una manera seriosa temes vila-realencs i que fan honor al títol de la publicació. Encara la tindré unes dies més per casa, si voleu donar-li una llegida, ja sabeu!!
Bon estiu a tots!!
Vamos hasta la fecha yo no conocia al tal Emilio Bueso, mas que por la reiteracion del Doctor Infierno de decir que somos iguales (ni que dudar de yo soy inimitable, y por tanto mas guapo seguro), lo cual llego al paroxismo al comentarme que iba a presentar un libro en Babel, tanto que incluso hubiera ido a la presentacion de no haber coincidido con el montaje del Cadafal las pasadas fiestas, no obstante el doc me trajo el libro (que por cierto todavia no he pagado) con una curiosa dedicatoria “MATA AL DOC”, seguro que lo quiere tanto como yo…..ji ji ji
En fin este post es para comentar el libro y no para contar mi vida, y he tardado en comenzarlo porque cuando me llego a las manos estaba a medias de “Secretum” y hasta que no lo he terminado no me he puesto y en fin ahi va el comentario.
El libro se trata de una novela no demasiado larga de terror, en primer lugar se agradece que el libro este ambientado en algun lugar sin determinar del termino de Castellon y es que si llega a estar ambientado en algun oscuro lugar de Nueva Inglaterra en los USA hubiera recordado a Sthephen King bastante y como senderista os diria que en la provincia se pueden encontrar bastantes sitios que con un poco de retoque de luz serian el ambiente para una peli genial.
Por otro lado tiene ese punto de miedo local de “El espinazo del diablo” y un poco del ambiente extraño de las escenas de monstruos del “El laberinto del fauno” y sabe explotar los miedos mas intimos con (atencion pedazo de spoiler) esas ratas tamaño familiar que rodean a la protagonista, y es que la historia va sembrando piezas que como si de un mecano se tratara se van ensamblando para dar el final mas o menos esperado.
Los personajes son solidos y creibles, algunos los ves y estas convencido de que conoces a alguien parecido (la prota mega-musculada), el segurata musculitos, el jefe que aparenta mucho pero es un cagon, en fin que no os cuento mas y el niño al mas puro estilo pelicula de terror (es que ahora no hay peli de terror sin un niño que sonrie dando miedo)y quizas el exceso de material que incluye guerra civil española, maldiciones, monstruos etc etc se hace un poco denso, pero el libro se lee en una sentada y deja un buen sabor de boca.
El sabor de boca de esperar para leer el siguiente libro ¿Para cuando?
Ver: Noche Cerrada
….Aunque el secreto se divulgue, la verdad continua siendo un misterio, solo queda….
El “imprimatur” es el sello que imponia la iglesia catolica a la publicacion de libros autorizando o denegando su publicacion, es el equivalente de “for your eyes only” (solo para sus ojos) o “Top Secret” de las peliculas de espias y que segun he leido en distintas paginas se trata de una coleccion de cinco + un libros sobre los entresijos de la Iglesia.
Se tratan pues de enredos de palacio, pero la novela se nos presenta como una historia encapsulada dentro de otra, es la historia de un Obispo que descubre los origales traducidos y manuscritos de libros mas antiguos y los manda a un Cardenal para que los analice y les de el imprimatur, dicho Cardenal en el segundo libro ha sido degradado a simple cura como si hubiera cometido un terible crimen.
En fin voy a intentar comenzar el tercero…..
En fin Rita Monaldi y Francesco Sorti, nos manipulan y nos llevan por la eleccion de papas, desdichas de reyes, acompañados de musica de la epoca (en cd adjunto) para que nos metamos mas en el ambiente si cabe….y absorbiendonos de una forma casi demoniaca a seguir a los personajes de la obra como si de una historia real se tratara.
Per a quin joc es necessita “cogudejar-se” més, els escacs o a les dames?
Una resposta, un poc embrollada tot s’ha de dir, per una de les ments més obscures ( i psicotròpiques) de la literatura universal, la trobareu a continuació.
Divertidíssim llibre de Bohumil Hrabal del qual es va filmar l’any 1967, tant sols dos any després de la seua publicació, una fidedigna i oscaritzada pel.lícula amb el mateix nom que la novel·la de l’autor txec. És després del nostre amic Kundera, el segon txec de qui he llegit una obra. I la veritat, són uns caxondos estos txecos!!
Magnífica és la introducció que fa l’autor de la família del personatge principal: un virginal aprenent de ferroviari durant l’ocupació alemanya, qui intenta llevar-se la vida tallant-se les venes dins d’una banyera després de no haver pogut fer-li l’amor a la seua xicona. Narra la fatal disfunció amb una memorable frase “yo era un hombre cuando me metí en la cama con ella, era un hombre cuando nos besábamos, pero cuando se puso encima de mí me mustié como un lirio“.
Tant el llibre, com la pel·lícula, comencen contant-nos la feliç vida del besavi del nostre jove amic: