Blogs vila-realencs

Feia temps que volia compartir amb vosaltres una pàgina web, la d’un grup rocker —un de tants— de Vila-real. Ells son Imperfecto. Al menys, la cançò escollida per a la pàgina web no està mal, no? Per a qui estigau enterats del que se meneja per ací i que pentineu ja alguna caneta que altra, dir-vos que abans eren els Bardos.

El cas és que el bateria és el meu tete Jose Vicente i donat l’èxit d’aquest blog —shhh… no vull sentir res!—, tenia el deute de donar-los a conèixer ací xDDDD. Com que he tardat en posar l’enllaç i ja sabeu com són els grups de música, voldria… Teteeee (o algú dels germans que visiten esta pàgina :-D), el grup encara està en actiu, no? Jejeje…

Vos deixe una de les cançons que tenen en la seua web: Afiladas agujas.

Salut!

No és tracta d’una nova versió de “La Guerra de los Mundos”, de H.G. Wells, i per tant d’una història futurista ni una adaptació del nanorrelat de Augusto Monterroso, que suposaria un retorn al Juràsic.

(more…)

Grupo: The Killers
Álbum: Sam's Town
Género: Rock
Integrantes: Brandon Flowers, David Keuning, eligieron a Ronnie Vannucci y a Mark Stoermer como batería y bajista, respectivamente.


En 2004, comienza a gestarse The Killers. Brandon Flowers, David Keuning, Ronnie Vannuci y Mark Stoermer comenzaron a tocar juntos y el 7 de Junio del mismo año sacaron su primer disco titulado Hot Fuss.

Somebody Told Me , su primer single, alcanzó los primeros lugares en los ránkings británicos.

Progresivamente, la banda comenzó a ganar adeptos, especialmente en el Reino Unido

El 2 de octubre de 2006, The Killers lanzó su segundo disco llamado "Sam's Town", titulado en honor a un tradicional hotel-casino de Las Vegas. Durante la primera semana de ventas alcanzó más de 700.000 copias vendidas.

En nuestra opinión, todas las canciones nos han gustado, pero destacan en la lista de ventas When you were young, Bones, que cuenta con un video creado por el director Tim Burton, y Read My Mind.

The Killers - Bones

The Killers - When you were young

Hace unas semanas os hacíamos la pregunta, ¿Te gustan Despistaos?


Tras tener una semana nuestra encuesta abierta los resultaodos han sido.



Sí: 10 personas 53%
No: 9 personas 47%


La votación ha sido pareja y al final os habéis decantado por el sí.

Esta semana os haremos otra recomendación

José Luis, Carlos i jo estem a punt de vore per primera vegada en directe a Les Luthiers! Actuant ací, al costat de casa, una oportunitat així no se podia desperdiciar —llevat dels 52 € que ens costen les entrades per barba— tenint en conter les arrugues que se gasten els xiquets.

Intentaré fer alguna foteta i, si se pot, alguna penjat del coll del Marcos Mundstock. xDDD

THE HORRORS
STRANGE HOUSE

La cosa funciona así:una generación se adelanta en sus hallazgos y es ignorada, la seguiente reinvindica esos descubrimientos y adquiere rango de culto, la tercera recoge los beneficios regurgitando esa papilla ancestral en plan toma-el-dinero-y-corre. O lo que es lo mismo: los Sonics dan con el filón, los Fuzztones lo elevan a clásico y ahora The Horrors lo masifican en la era global. Formados en 2005 en Southend, Reino Unido, y lanzados definitivamente por un crudo video del notorio realizador Chris Cunningham -censurado en la MTV británica por el uso de las luces estroboscópicas-, llegan a su álbum debut como favoritos del semanario, desde hace décadas nefando, NME que desde Londres alimenta la rueda de la fortuna pop. La obertura con siniestra versión del “jack the ripper” de Screaming Lord Sutch sirve como salvoconducto si uno ha logrado traspasar esa portada donde los maqueados muchachos posan cual trasunto de New York Dolls y Cramps, y lo cierto es que en muchos momentos esa aleación de voz crujiente, ritmos secos, guitarras mordientes y Farsisa desbordado puede dar el pego: “Gloves”, “Sheena is a parasite” (la del famoso video), “Little victories” o el instrumental “Gil Sleeping”, por ejemplo. Sin embargo, me quedo con Fuzztones, como en su época prefería a Sonics. El rock´n´roll entró en un proceso de descomposición hace ya tiempo como para que, a fecha de hoy, algo como los Horrores pueda reproducir el ídem. Ignacio Julià

Com últimament estic rebent entusiastes comentaris a les crítiques que penje de la prensa musical, pues bueno, he pensat, per qué no penjes una altra? Com ara mateix estic sentit unes grans i bones vibracions al respecte vaig a penajarla; pero claro que, com no estic tonto de remate, entenc que no es el mateix llegir una crítica d´un disc que escoltar-lo, pero, si se me permitís, pose la mà al foc que casi segur no sentiu cap plaer o interés de saber qui es Billy Bremmer i en llegir la crítica, pero per el contrari la experiencia de escoltar este disc, això ja no está en la meua mà, vos proporcionará el mateix plaer com una llepà al ojete, a saber: escalfret que recorre l´esquena i sonrisa, quan no, risa tonta en la jeta (sento esta comparació per als no versats en el tema que encara no s´han adentrat en els misterisos i placenters secrets anals) Claro que, potser me enganye… no tots reben amb el mateix entusiasme una llepà al cul.

(more…)

(Publicat originàriament a forogroguet el 30 d’abril de 2006)

Feina, viatges, la boda del tatu… i els temes del blog esperant per ser escrits… He hagut de mirar el calendari per recordar quan va ser el concert  :cuñao: , dissabte 8 d’abril a l’Auditori de Castelló.

La primera vegada que vaig veure Victor Manuel i Ana Belén en directe va ser ja fa uns anyets a la Plaça de bous de València (com sempre, sóc incapaç de recordar les dates). Era en aquella gira que van fer amb Serrat i Miguel Rios. Un gran espectacle encara que em va defraudar Miguel Ríos. D’aquell dia em queda una annecdota que no oblidaré. Vaig anar amb un amic i una amiga, al dia següent ens van anunciar que havien decidit eixir junts. Ara estan casats, han recorregut mig mon junts i tenen una xiqueta de quasi huit mesos.

Els vaig tornar a veure a Onda al multifuncional, això farà a l’octubre cinc anys, perquè poc després la que ara és la meua nòvia em va fer el primer regal per Nadal, un CD-DVD de Victor i Ana.

Esta vegada no puc dir que em van decebre però potser jo no tenia el millor dia i em trobava cansat. Van fer quatre blocs i en cada bloc les cançons s’anaven entrellaçant, i això no em va acabar d’agradar. Jo sóc una persona relaxada, que em costa un poc d’assimilar les coses, m’agraden les coses una i després l’altra, amb pausa. Un trocet d’una cançò enganxat a un trocet d’altra cançò i pel mig alguna de sencera em descol·loca un poc… :)  Com sempre qui em va emocionar va ser Víctor i sobre tot aquella de sólo pienso en ti, és que se’m fa un nus a la gola i se’m fica la pell de gallina cada vegada que l’escolte (digueu-me cursi) uuuuuuuuu sólo pienso en ti, juntos de la mano se les ve por el jardín, no puede haber nadie en este mundo tan feliz, sólo pienso en ti…

La nota discordant, quan Ana va dir “queríamos cambiar el mundo y sólo hemos conseguido que el mundo no nos cambie a nosotros”  :carcajada: , no em faces riure xica… això no t’ho creus ni tu.

(Publicat originàriament a forogroguet el 9 de març de 2006)

Fa ja uns anyets anavem uns quants amics per Castelló disposats a veure una pel·lícula. No em feu dir quants però aleshores no festejava ningú i ara jo sóc l’únic que no s’ha casat, i dels que s’han casat ja tots tenen xiquets, menys un que es va penedir del matrimoni. Doncs això, que vam fer cap al cine Azul a veure una que es deia la familia stupid o alguna cosa així. Pel·lícula més dolenta no he vist en la meua vida al cine.

Divendres em va venir a la memòria, perque vam anar al cine. Ara anem sols dos, i si abans tots érem mascles ara la cosa és paritària, dels dos just el 50% d’un sexe i l’altre 50% de l’altre. Que si la pantera rosa ens havien dit que no valia molt, que si les altres no ens abellien, vam fer cap a veure Casanova. Dolenta com ella sola, així que esteu avisats. Si aneu a veure-la després no em digueu res. Algunes escenes em recordaven les italianades de Bud Spencer. Neo, et trobe a faltar.

Dissabte va ser diferent. Vam veure dos concerts. Primer una gran senyora ens va bombardejar el cor i després una rockera ens va metrallar el cos. La primera era Luz Casal, la segona també.

No havia estat mai a l’Auditori de Castelló i he de reconèixer que em vaig quedar gratament sorprés. Fàcil accés, lloc per aparcar, grans espais al seu interior i una sala de concerts on tots els seients estan en graderia i des de tots els seients es veu perfectament.

La primera hora va cantar els últims temes que s’han fet famosos, lents, acaronadors, plens de sentiment. Quinze minuts de descans i després una hora més de rock, ritme i alegria (encara que de vegades tornava a furgar en la ferida que ens havia fet abans).

Realment magnífic.

Quiero ver
El rojo del amanecer
Un nuevo día brillará
Se llevará la soledad