Blogs vila-realencs

Descargar desde
http://www.rtve.es/resources/alacarta/flv/0/7/1227145124970.flv

El proper dissabte 2 de febrer al Casal Jaume I de Vila-real, a les 19.30 hores, el BLOC Vila-real, per tal de homenatjar el 8é centenari del naixement del rei Jaume I, celebrarà una conferència sobre el tema “JAUME I: FUNDADOR DE VILA-REAL”. La conferència serà a càrrec de Vicent Garcia Edo, professor d’Història del Dret de la Universitat Jaume I de Castelló i autor de nombroses publicacions a més d’un expert en la matèria.

D’aquesta manera, el BLOC Vila-real honra la figura del fundador i s’enceta un any en el qual s’han previst nombrosos actes per tal de gaudir d’aquest aniversari. Des del BLOC volem animar la ciutadania perquè acudisca a aquesta conferència mitjançant la qual podem conèixer noves facetes de qui ara fa més de 700 anys fa fundar Vila-real i li va atorgar la Carta Pobla.

Vila-real, 29 de gener de 2008
Grup Municipal BLOC Vila-real

Portem molts anys de democràcia i tot fa pensar que als partits majoritaris no els interessa gens la societat civil, a no ser que hi haja la possibilitat, com a mínim, de conduir-la i, per suposat, de manipular-la.

A Vila-real hi ha un Consell de Participació Ciutadana -cosa plaussible d'entrada-, integrat, majoritàriament, per representants dels partits polítics (cosa que, en principi, no podria ser d'altra manera si es volen respectar les majories que donen el comicis municipals, però que, a llarg termini, sembla un ens reiteratiu) i, fins i tot, per vells coneguts de la política local amb certa querència cap als escons municipals que, en principi, semblen impassibles a l'escepticisme que provoca tota institució de caràcter consultiu amb resultats, fins ara, ben modestos per no dir nuls.

Ara hi ha una associació que reclama retirar l'antena de Telefònica que hi ha a l'avinguda Tàrrega, tot relacionant-la amb l'increment de casos de càncer i d'altres malalties entre els veïns de la zona. Al desembre, el jove Xavi Manzanet era premiat a Mutxamel per La terra promesa, un documental sobre la contaminació de la indústria ceràmica a la comarca de La Plana... Són temes que preocupen els ciutadans, sobre tot, per la manca d'informació i per l'hermetisme dels governs municipals al respecte ja que, normalment, les mocions dels partits de l'oposició solen rebutjar-se a la primera de canvi perquè, quan s'aproven, solen dormir el somni del justos (o dels injustos) als arxius i caixaleres de Ca la Vila... I com a mostra, un botó:

L'Ajuntament de Vila-real i tots els governs en general, tenen el deure d'informar. Informar o preguntar no és el mateix que alarmar. La ignorància és la patologia me´s propensa a l'alarmisme. El poble té el dret democràtic de saber no solament a què es destinen els diners públics, sinó de saber en quines condicions vivim: quins nivells de contaminació hi ha a l'aire que respirem, quantes antenes -legals i il·legals- conformen el parc tecnològic del municipi i on són ubicades... quins projectes mediambientals s'estan confeccionant al respecte (independentment de les artístiques exposicions fotogràfiques i els altruïstes simpòsium per salvar l'Amazones que es fan cada any a la nostra ciutat), etc. Estar informats no ens farà ser més feliços, perquè el pesimisme sol ser cosa d'optimistes ben informats i la realitat, sempre crua, sol superar en intensitat a la ficció.

La millor pedagogia per informar els ciutadans és fer els plenaris a hora de persones, és a dir, quan tots els conciutadans -treballadors o no, que així ho desitgen- puguen presenciar els avorrits plenaris (sobre tot quan no hi ha debat)... independentment de l'escàs nombre de ciutadans que, normalment, solen acudir (alguns afirmen que, almenys a Vila-real, la gent igual no aniria encara que convidaren a berenar). Ara, si professionalitzar la política significa augmentar els salaris dels regidors, disminuir les hores presencials a Ca la Vila i augmentar l'hermetisme de cara als ciutadans l'únic que, potser, s'aconseguirà és acabar de consolidar el partit majoritari: els dels escèptics partidaris de l'abstenció.

Aquesta vesprada, a partir de les 20 h., un plenari de l'Ajuntament de Vila-real tractarà d'aquestes coses... Potser -i tant de bo m'equivoque!-, d'això es tracta perquè, probablement, és el que ens mereixem: una societat civil al llimb, uns sindicats de treballadors representats per polítics apoltronats i un electorat mentider a l'hora de les enquestes d'uns i d' altres. Per damunt de la butxaca hi ha el cor... el vot intel·ligent, però, és una cosa superior de la ment i la democràcia, simplement, és el sistema polític menys dolent inventat per la burgesia liberal durant el segle XIX; durant el segle XX s'ha aprofundit en la democràcia, però la filosofia política i la participació han estat substituïdes per l'economia en general.

Jo ja no sé si tot és casualitat o és que al final tot es repeteix. Esta vesprada m'he ficat una pel·lícula, he buscat entre les que eren debades a ONO i he triat Los Amantes del Círculo Polar de Julio Medem. L'havia sentida nomenar i recordava bones crítiques de quan la van estrenar. Com deia al principi, casualitat, cercles, tot es repeteix... Als llibres d'Auster és una constant la casualitat, el deixar-se dur pel destí, l'atzar... Borges, que he llegit fa poc, parlava de rutines que es repeteixen en el temps... Los Amantes del Círculo Polar tracta de tot això, de deixar el futur en mans de l'atzar, d'actuar segons la casualitat ens marca i de cercles, tot es repeteix.

M'ha paregut una pel·lícula ben feta però m'ha donat la impressió de pretenciosa. El tema potser dut amb humilitat haguera pogut donar per a una molt bona pel·lícula. A mi no m'ha acabat d'emocionar en cap moment, li falta calidesa. I el final, doncs què voleu que vos diga, per a drames ja està la vida, si el cinema no ens dona esperança... Jo és que sóc un sentimental...

De totes formes, és una bona pel·lícula. No és perdre el temps veure-la.

El bueno, el feo y el malo (1966) és un dels millors i més populars spaghetti westerns del director i guionista italià Sergio Leone encara que, personalment, el que més recorde és la música d'Ennio Morricone... Ja no sé si el bo era Clint Eastwood, el lleig Lee Van Cleef i el dolent Eli Wallach... o a l'inrevés.

Però com no sóc cap expert en cinema ni en imatge, hauré de contar-vos que algú m'ha fet reparar en les semblances físiques que hi ha entre els tres personatges de la il·lustració, és a dir, entre el bo de Paquirrín (a qui la premsa del cor no deixa viure: no confondre amb Santi Cazorla, el futbolista amic de Melendi), el lleig d'Ignasi Clausell (diuen que el portaveu del PP a l'Ajuntament de Vila-real calladet estaria més guapo, supose que sense voluntat de censura) i el dolent de Jorge Javier Vázquez (que va tacant de tomaca tot el que replega pel davant). Però jo afegiria que també hi ha semblances psíquiques.

D'entrada, pense que Ignasi Clausell no és ningú (Vila-real és una ciutat de 50.000 habitants però amb connotacions de poble, perquè ací tots ens coneixem) ja que pel seu tracte, almenys respecte a la meua persona, no tinc res negatiu a dir. És més, he discrepat políticament quasi tots els dies amb ell i sempre ens hem saludat cordialment o, almenys, així m'ho ha semblat -que conste que sóc sincer i que tampoc tracte ara de competir en tarannà amb ningú-... potser perquè no és rencorós, ignora l'etimologia de moltes paraules, la gramàtica de les oracions, pateix d'alzeimer o, simplement, perquè al ser de Matemàtiques pensa que té dret a usar la sintaxi d'una forma totalment particular, original i, fins i tot, novedosa.

Per tant, psíquicament pot ser igual de bo que el Paquirrín i físicament tenir el cor igual de gran, malgrat tot. A més, tots dos viuen de la política; el primer de la municipal de Vila-real, fent de portaveu de l'equip de govern del PP, i el segon de les cantades flamenques, amoroses, però també polítiques de sa mare (la Pantoja).

Però, per una altra banda, Ignasi sempre ha estat un exagerat a l'hora de parlar off the record, davant i fora de micròfon: ara que es dedica a la política i abans de!

Ignasi no és gens polític, malgrat tot, ja que com a regidor o concejal sempre està innovant, tot allò que fa el seu partit sempre és lo nunca visto! (potser perquè, de vegades, acaba sent traït per la consciència i reconeix, sense adonar-se'n, la política virtual de promeses, primeres pedres i poques realitats tangibles que porta a terme el seu partit, almenys a Vila-real), qualsevol cosa quotidiana és al seu ulls l'octava meravella mundial, un projecte a quatre o vint anys es transforma en una realitat material en arribar a la seua retina, una vaca normal i corrent era un miura durant el seu mandat com a regidor de festes, un porrat popular tradicional amb cacaus i tramussos acabava venent-lo a la premsa com un àpat de la nouvelle cuisine française, el coure és or a les seues mans, l'artesania esdevé art al seu discurs, la corba de l'avinguda de França (que avui 25 de gener encara fem els vila-realencs quan arriben davant de l'estació per salvar el magatzem de Cabrera i les obres que encara estan fent a l'altura del de Ramos) estava aliniada al ulls d'Ignasi fa més de quatre anys (tinc com a testimonis els tertulians i oients d'Onda Cero), anunciar la restauració d'un llibre en lloança de Felip V el mateix 12 de gener de 2006 quan s'acomplien 300 anys exactes de la crema i saqueig de Vila-real per les tropes d'aquest rei nefast per tots els valencians (excepte per a Ignasi Clausell, regidor d'Arxius i Biblioteca, com va quedar demostrat), una plica tancada amb pseudònim i lema en un Certamen Literari municipal s'obri com si fos correu privat a mans d'Ignasi, 900 euros al mes és un salari digne per a un regidor municipal d'una ciutat de 50.000 habitants (i amb això pot comprar-se una VPO de les que construeix el PP, tindre 7 ó 8 fills, un xalet i un descapotable...). Pregunteu, ara, quines coses sol afirmar Jorge Javier Vázquez a la Tomatina de Telecinc (a mi m'han contat que el mateix, però en comptes de parlar d'una ciutat i de política, al Tomàquet parlen dels ciutadans de l'estat i de sexe, tot especulant amb el llenguatge). Se semblen o no se semblen?

Bé. La goteta que ha fet vessar el vas de la paciència personal del que subscriu, ha estat aquesta nota de premsa oficial (amb membret de l'Ajuntament de Vila-real) en castellà -que us transcric a continuació- que publicava avui el Levante de Castelló:

"Ajuntament de Vila-real. COMUNICADO.
DECLARACIONES DEL CONCEJAL DE ARCHIVO, IGNASI CLAUSELL, RESPECTO A LOS PAPELES DE SALAMANCA
En relación con la nota de prensa aparecida en los medios de comunicación sobre los papeles de Salamanca de Vila-real, el concejal del Archivo, Ignasi Clausell ha manifestado lo siguiente:
Esta es una cuestión ya vieja y superada. Desde 1999 la Generalitat Valenciana esta (sic) catalogando, microfilmando y digitalizando los papeles de Salamanca de toda la Comunidad Valenciana. Actualmente, el acceso a los papeles de Salamanca se puede hacer desde el portal Pares del Ministerio de Cultura. El Archivo Municipal de Vila-real, desde la década de los años 90, tiene a disposición de los investigadores un inventario con la documentación de Vila-real que hay en Salamanca y ya han sido muchos los investigadores que han solicitado este inventario. Prueba de ello son libro(sic) como el de Domingo Font Pitarch y Antoni Pitarch Font, secretario local del Bloc, Vila-real al temps de la República, o artículos como Penya Artística Obrera: Teatre proletari a Vila-real, publicado por Domingo Font en la revista Font, dirigida por Pasqual Batalla.
Clausell ha indicado también que desde el 14 de diciembre del 2006 el Archivo Municipal ha solicitado la digitalización de los 487 sumarísimos incoados a vila-realenses entre 1938 y 1939, que se conservan en la Subdelegación de Defensa de Castellón y que el gobierno socialista del presidente José Luis Rodríguez Zapatero pretende trasladar al Centro de Documentación de la Guerra Civil, que se quiere hacer en el Valle de los Caídos.
24 enero 2008"

Al respecte, només haig de dir que per confeccionar el treball sobre la República, amb pròleg de l'arxiver Vicent Gil (com a testimoni), tant Domingo Font com jo mateix ens limitàrem a consultar documents de l'Arxiu de Vila-real i de l'hemeroteca i Arxiu de Castelló de la Plana. Una altra cosa és que el senyor arxiver, i amic, Vicent Gil haja aconseguit pel seu compte algun document dels custodiats a Salamanca, però això no té res a veure amb la moció del Bloc reclamant la devolució dels papers, ni amb la roda de premsa conjunta amb Pasqual Batalla on hem demanat que, mentre arriben els papers físics, es pengen els documents digitalitzats a la web de l'Ajuntament de Vila-real o a la particular de l'arxiu municipal.

La resta, que si Zapatero, que si Rajoy, pense que sobrava... Ignasi Clausell té pendents molts cursos de solfeig, li queden moltes hores d'afinar per atinar en el què diu. De moment els vots li han donat molt de poder, però el que la intel·ligència no dona, Salamanca no presta... I a dia d'avui, 25 de gener, a Vila-real no n'hi ha cap paper oficial del Archivo de la Guerra Civil de Salamanca (el portal pares, per una altra banda, és una web del Ministeri de Cultura, però no és la de l'arxiu de Salamanca).

S'agafa abans al portaveu del PP de Vila-real que al cojo Manteca. Adéu Ignasi, posa't crema al nas o acabaràs socarrat com els vila-realencs del 12 de gener de 1706, aquelles 253víctimes tant ignorades per la ignorància!

Ho confesse, tinc una adicció....m'he enganxat al jocs de Quizz Excel...

Realment no és res de l'altre món, és una pàgina d'excel on has d'anar posant els noms dels actors de les fotografíes, de les begudes... del que siga. Cada joc és un tema, ja veieu, res de l'altre món...
Però clar, quan comences, ja no pots parar... primer tractes de ficar els que et saps, que segons de quin tema siga pots saber-te'n més o menys, i una vegada passat aquest esglaó pots fer dues coses: deprimir-te i no voler continuar o no abandonar i començar a practicar l'"art" de buscar per internet... jo us recomane intentar trobar-ho per internet, no sabéu com desperta l'instint d'investigació

Aquí vos deixe un link d'un joc per a fer-vos "ganetes" si teniu alguna duda sobre com funciona dieu-m'ho.

http://www.exceljuegos.com/descargas/marcas_coche_excel.rar

PD: pot arribar a ser frustrant donar-se compte de la poca cultura general que es té. És normal.

Aquest matí, he tingut roda de premsa -com a Secretari Local del BLOC- al costat de l'amic i regidor Pasqual Batalla. I com, malgrat la meua inexperiència política (7 mesos de regidor i alguns anys com a Secretari Local), pense que tinc alguna noció de com funciona l'Ajuntament de Vila-real de cara a la premsa -i no vull ser innocent, però tampoc malpensat- haig de dir-vos que no m'ha sorprés gens ni mica que, l'únic dia que el BLOC de Vila-real té assignat per aquests menesters, hi havia 4 rodes de premsa més. Conclusió: si el BLOC (tercera força municipal local, provincial i amb dos parlamentaris autonòmics) ja ix poc en blanc i negre, només falta que des de Ca la Vila "tot siguen facilitats"... Demà, com sempre, 6 centímetres quadrats d'informació a la premsa comarcal, i prou!

De tota manera, com les noves tecnologies avancen que és una barbaritat, vaig a usar aquest invent diabòlic per comentar-vos de què va l'assumpte perquè, de veres, és una temàtica apassionant per tots els amants de la història i la cultura.

L’origen d’aquest Arxiu es troba en l’ordre de 29 de maig de 1937 per la qual es creava la Delegación de Asuntos Especiales que depenia directament de la Secretaría General del Jefe del Estado i tenia com a missió replegar la documentació relacionada amb la prohibida i perseguida masoneria (a Vila-real hi havia la Lògia Masònica Sol Naciente que tenia la seua al Cassino Republicà del carrer Major). El 1938 es crea, dins el Ministeri de l’Interior del govern franquista, la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos amb la missió de recuperar, classificar i custodiar, la documentació procedent d’entitats i persones pertanyents al bàndol republicà, susceptible de suministrar al Estado información referente a sus enemigos. L’Arxiu d’aquesta delegació seria conegut amb el nom de Sección Político – Social... Enfi, que l'expoli documental practicat per l'exèrcit franquista a tots els racons de l'Estat ha conformat El Archivo de la Guerra Civil ubicat a Salamanca (lo que Salamanca no da... ho pot donar la democràcia).

L'estiu de 2005, un any després d'aprovar-se la moció del BLOC sobre la recuperació dels papers de Vila-real custodiats a Salamanca, vaig tenir l'oportunitat de visitar aquest curiós arxiu i realitzar una activitat reivindicativa, amb l'amic Miquel Notari, consistent en enganxar -a la paret exterior de l'edifici- un full amb la llegenda VOLEM ELS PAPERS DE VILA-REAL. Vàrem poder observar algunes males cares dels indígenes del lloc (la polèmica amb Catalunya era vigent), però també mostres de curiositat per part dels turistes i, fins i tot, de recolzament d'alguns col·lectius de les autonomies mediterrànies...

Resumint, per no fer-ho llarg, ací teniu còpia de la proposta del BLOC de Vila-real a l'equip de govern municipal:

"L'Ajuntament de Borriana ha demanat al Ministeri de Cultura, amb caràcter d'urgència, un conveni per poder publicar a la web municipal de la ciutat germana els textos digitalitzats conservats a l'Arxiu de Salamanca que fan referència a la seua ciutat.

El BLOC de Vila-real ja va presentar una moció demanant els Papers de Salamanca, amb registre d’entrada de 7 de maig de 2004, que va aconseguir l’aprovació del Ple Municipal de Vila-real, al juny del mateix any, per 10 vots a favor (dels regidors del BLOC, PSOE i EU) i 11 abstencions (PP). Amb aquesta moció del Bloc Nacionalista Valencià de Vila-real s'aprovà sol·licitar, per part de l'Ajuntament de Vila-real, tota la documentació que legalment ens correspon si ens atenem als acords del Consell de Ministres (de 15 de març de 1995) o, més recentment, a l'aprovació del retorn dels papers de Salamanca a d'altres comunitats autònomes, cosa que -des del BLOC- considerem un greuge comparatiu si el Govern Central no adopta el mateix procediment amb la documentació dels valencians i dels seus municipis.

Arribats al 2008, i després d'uns anys de desídia i desinterès per part de l'equip de govern municipal de Vila-real (PP) i la apatia del govern central del PSOE a Madrid, pensem que, per un acte de justícia i coherència, és arribada l'hora d'exigir, com a mínim, les mateixes reivindicacions que des d'altres municipis com ara el de Borriana, governats pel mateix partit que a Vila-real (PP), s'han fet.

Per tant, mentre seguim esperant, però sense renunciar en cap moment, al retorn material de la documentació confiscada a Vila-real pel govern franquista, demanem a l'equip de govern municipal de l'Ajuntament de Vila-real que mamprenga les accions adients per fer possible, de moment, que les noves tecnologies en avancen, en format digital, allò que ens neguen en paper, és a dir, la possibilitat de penjar a la xarxa, en format digital, tota la documentació relativa a Vila-real que es conserva, encara, a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca.

Exigim de l'Ajuntament de Vila-real que faça efectiu el compromís de la sessió plenària del mes de juny de 2004 i, amb caràcter d'urgència, demane permís al Ministeri de Cultura per exposar tota la documentació de Vila-real a al xarxa, de la mateixa manera que ho han fet els seus homòlegs de Borriana.
Vila-real a 23 de gener de 2008".

P.D.- Venint cap a casa, he pogut escoltar a la ràdio la proposta d'atorgament dels Premis 20 de Febrer (Vila-real 2008) a Enric Arenós (humorista gràfic), Xavier Manzanet (periodista), al CEIP Cervantes i la publicació local Cadafal. A tots, l'enhorabona per anticipat ja que tots es mereixen aquesta distinció del municipi!


..................................................................................
AFEGIT DEL DIVENDRES, 25 DE GENER A LES 15 H:

<b>Títol: <i>Memorias de mis putas tristes</i>
Autor: Gabriel García Márquez(1927)
Any: 2004
Idioma original: Castellà

Editorial: Mondadori
Col·lecció: Literatura Mondadori(246)
Any de l'edició: 2004
Idioma de l'edició: Castellà
Traductor:
ISBN: 84-397-1165-4</b>

Abans de res dir que m'acabe d'endur una alegria. Revisant el meu bloc he vist que aquells articles que creia perduts i publicats només a vila-real.com estan ací. La serie &quot;Els meus llibres&quot; està completa des del número I allà per octubre del 2005.

A la feina. Crec que aquest llibre és un regal de Nadal del meu germà potser de reis de 2005. A voltes oblide com he aconseguit els llibres i em pareix que un parell de vegades li he parlat a algú d'un llibre que estava llegint i que no m'acabava d'agradar sense recordar que era el meu interlocutor qui me l'havia regalat. Ja no estic segur si va ser el meu germà qui me'l va regalar, potser no...

No és normal que García Márquez espere tant en una prestatgeria meua per ser llegit, però al final li ha tocat el torn. Continuava sense ser el moment per una obra densa després de llegir Auster i les meues mans van caures sobre aquesta noveleta mig oblidada.

No es tracta de cap gran obra mestra de García Márquez, encara que, com diuen, on va haver sempre queda. En un llibret de pur entreteniment (per autor i lector) sempre cau alguna pinzellada mestra. Si parlava de Viatges per l'scriptorium com una novel·la molt breu perquè no arribava a cent cinquanta pàgines amb lletra gran i generosos espais entre línies, Memoria té el mateix format i poc més de cent pàgines. Qualsevol persona amb una miqueta de ganes el pot llegir encara que dispose (sempre és una excusa) de poc de temps.

El llibre, redactat en primera persona, comença el dia del noranté aniversari del protagonista, un vell periodista que encara manté una columneta setmanal al diari. Aquell dia decideix demanar a una alcavota els serveis d'una xiqueta verge. L'obsessió que provoca en ell la xiqueta és el fil conductor de la història.

En definitiva, que així som els homes. García Márquez als huitanta anys segueix pensant en sexe i escrivint en primera persona el relat d'un personatge de noranta també sexualment actiu (encara que tampoc massa...), pareix que Gabo estiga pensant en ell mateix quan escriu i marcant-se un objetiu.

Amb açò concloc el que tenia pendent. El XXII haurà d'esperar a que acabe la història de jueus que duc entre mans i que encara tardaré en acabar. He passat de poques pàgines i lletra gran a moltes pàgines i lletra minúscula. Per cert, que jo no sé si és casualitat o què, però l'autor que estic llegint jo no el tenia en el meu catàleg mental, o potser no el recordava o no em fixava en el seu nom, i comence a llegir-lo i no faig més que sentir parlar d'una pel·lícula d'Isabel Coixet basada en un altre llibre seu.

Diu l'amic Paco que sóc prolífic. El meu psicòleg personal també opina que m'estic enganxant al blog i que deuria de visitar-lo més a sovint. Però l'estat local de l'aldea global o, si voleu a l'inrevés, l'estat global de l'aldea local em reafirma, almenys, en el dret a la denúncia pública mitjançant la paraula escrita, clar i valencià, és a dir, en l'exercici epistolar del pataleig -com en dirien els castissos, els que esmorzen bocadills de jamó i ques...

Resulta que, entre d'altres adiccions i patologies pròpies afegides, hi ha la lectura de premsa en paper i, el que és pitjor, la compra de diaris... Cada 15 o 20 dies, quan el paper no em deixa veure els arbres ni el bosc de la xarxa, procure practicar el reciclatge tot peregrinant fins un contenidor pròxim que hi ha a la cantonada del pis on visc (gràcies a la generositat d'un banc que em lliurà el capital necessari per adquirir-lo a canvi d'una minsa quota mensual, altrament anomenada hipoteca) i que, sempre, sol estar a vessar perquè el fem s'usa, darrerament, com a reclam turístic al meu poble...

Perquè, com ja va dir l’Estellés, l’inoblidable Vicent Andrés, el meu poble sí que té riu i té unes nobles ruïnes (una plaça porxada del segle XIII, mutilada per la barbàrie política al segle XX i al XXI si algú no ho remèdia), per les estretes voreres caguerades canines, per Nadal pilotes i coques fines, pastissos de glòria i, des d'enguany, unes natilles tocades d’aiguardent rebatejades amb el nom de postre de Sant Pasqual, també hi ha pasqualets a les sucreries, pilotes de frare i taronges penjant, fum al cel, taulells al terra, bajoques al llimb, però de melons de tot l’any mai ne falten, ni manquen...

Al meu poble hi ha Ecoparc, unes poques papereres i una empresa encarregada que no neteja les voreres, perquè això de la limpiesa ho porta molt malament FOBESA i el ciutadans estan alarmats perquè, al contracte actual, diuen que no entren els contenidors soterrats... i només buida els contenidors el dia que està encertada, perquè quan la punteria falla enramada assegurada... Hi ha carrers de vianants i molt poca gent incivilitzada, però deixen fem pels carrers com si en foren una gentada. També hi ha regidors del ram que pressumeixen d'ésser de primera, sobretot quan parlem de futbol perquè la resta és de tercera...

A que se nota que encara me dura l'alegria de dissabte? Sí, perquè és depriment no trobar mai un contenidor buit per al reciclatge de paper, ni un carrer net, ni un parc en condicions per prendre l'aire, llegir o deixar córrer els xiquets... els del psicòleg, per exemple.

La brutícia és real, és de veres. I per això molts conciutadans, enganxats pel tema virtual, afirmen que viuen a Brutícia-real, és a dir, a Vila-brutícia, una ciutat de 50.000 habitants que a partir del proper 30 de gener reivindicarà en FITUR el paper turístic de la brutícia, supose.