SEVILLA TÉ UN COLOR GROC ESPECIAL
febrero 6th, 2012
El Vila-real va guanyar 1-2 al Sevilla, anit al Sánchez Pizjuan, tot aconseguint el seu primer triomf de la temporada fora de casa, cosa que li permet emergir des dels llocs de descens i encarar amb optimisme l'enfrontament contra el Granada de diumenge que ve, ja que es tracta d'un rival directe i una altra victòria consolidaria el Vila-real a la zona tranquil·la.
Malgrat les baixes que s'arroseguen a la davantera (a més de Rossi i Nilmar -que continua negociant la seua eixida?-, també la de Marco Ruben), l'equip groc comença a optimitzar els recursos sota l'efecte Molina, una espècie de bàlsam psicològic que els ha fet recuperar el toc de pilota i, el que és més novedós, el to físic que no havien tingut des de la temporada anterior.
Una alineació lògica, amb un únic davanter en punta, és a dir, Joselu que era l'únic alineable d'eixida (encara que Martinuccio va tenir l'oportunitat de perdre els tres darrers minuts dins del terreny de joc per amarrar la victòria), acompanyat per un mitja punta com Camuñas (que va demostrar amb el gol de la victòria que, potser, s'ha recuperat definitivament de les lesions); un excel·lent centre del camp amb els quatre genets de l'Apocalipsi sevillà, ahir liderats per Borja Valero (va obrir el marcador) que, una vegada més, al costat de Cani va jugar sense complexos perquè tenia les espatlles ben cobertes pel crack hispanobrasiler Marcos Senna i l'artanenc Bruno Soriano (que va tindre la mala sort de fer també un gol, però a la porta que no tocava), i una defensa cada dia més segura amb Àngel i Joan Oriol (que va ser expulsat al final del partit per doble groga) a les bandes i Mussaccio i Gonzalo (després de quasi tres anys arrossegant-se per les lesions sembla recuperar el to d'aquell gran central que tots recordem) tapant la zona central de l'àrea que, cas de passar-se'n algun contrari, saben que encara queda un dels millors porters de la LLiga, és a dir, Diego López que està firmant una excel·lent segona volta, com tots els seus companys... Hernán Pérez i Marchena també van poder sumar-se a la festa, en uns canvis molt ben pensats (ja que, potser per primera volta aquesta Lliga, no va ser Cani el primer en ser substituït, sinó el segon... a poc a poc, Molina es donarà compte que també té benzina per aguantar tot el partit, si el deixen).
El Vila-real, en definitiva, va jugar amb més profunditat que un Sevilla que ho feia a impulsos i que, a més, no va fer cap gol, perquè els tres van tenir autor vila-realenc. Molina va demostrar, a més, que el Vila-real de toc també sap armar contraatacs perillosos quan li convé, encara que al davant es va trobar a un inspirat Javi Varas, porter providencial pels sevillans evitant el 0-2 en un mà-a-mà davant Borja Valero.
També Diego López va tenir el seu protagonisme, perquè després de l'1-1 que va tancar, pràcticament, la primera part, vam assistir a un segon temps on la pilota circulava de porteria a porteria, és a dir, molta emoció pels aficionats neutrals, però molta preocupació per als entrenadors davant de tant de desordre tàctic: el cor manava sobre les cames, però el Sevilla jugava dins de casa i el Vila-real va saber esperar per donar el cop de peu definitiu, amb el protagonisme de Camuñas que ja s'ho mereixia després d'una primera volta plena de daltabaixos físics per les lesions.
Serà que Sevilla té un color groc "especial"? Serà! Total que Marcelino, l'entrenador del Sevilla, comença a ser cada dia més qüestionat i l'efecte Molina apunta cap a la consolidació del nou tècnic groc, és la llei del futbol... encara que per tots els aficionats del Vila-real el més important, ara mateix, és que ha tornat la il·lusió, el diumenge se pot encara el Granada amb optimisme i buscar una altra victòria per poder tornar a mirar cap als lloc de dalt, com sempre -com als darrers 15 anys vull dir!-, amb la cara ben alta...
La il·lusió de tot un poble, in... (in?). Endavant Vila-real !!!
